La bandera de les dones

Era el símbol, el trofeu de la victòria. I, en aquest cas, el de l’escapçament del model de dona de la República. Per això recuperar la bandera, que la columna repressiva que acompanyava les tropes franquistes va requisar el 28 de gener de 1939 al principal del número 35 de la ronda Universitat, seu de l’ Aliança Nacional de la Dona Jove , esdevé un triomf de la memòria d’unes dones que la dictadura va voler esborrar. La bandera catalana amb la inscripció de l’entitat continuava, 82 anys després, intramurs de l’Arxiu de Salamanca. Moltes banderes s’han perdut; deteriorades pel pas del temps o perquè no s’han conservat degudament, desposseint-les del que representaven, fent-les servir per treure la pols o com a llençols per tapar mobles, tal com l’historiador Borja de Riquer ho havia explicat al president de la Comissió de la Dignitat, Pep Cruanyes. No és el cas de la bandera de les dones, que ha tornat a Catalunya inclosa en el setè lliurament dels “papers de Salamanca”, 40 capses i cinc paquets, que van arribar el 10 d’abril. “No era una bandera més, era la bandera que presidia l’entitat”, remarca Pep Cruanyes.  

L’Aliança Nacional de la Dona Jove, amb vocació unitària, estava formada per les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) del PSUC, Esquerra Republicana i Estat Català. Explica la dirigent de les JSU i escriptora Teresa Pàmies a Quan érem capitans que van estar més d’una setmana discutint el nom. “Allò de noies no els feia peça”, escriu la Pàmies referint-se a la representant d’ERC, “granadeta”, i a la delegada d’Estat Català, que ho veien, diu, com una “indirecta”. Algú va provar, assenyala la Pàmies, amb “pubilles catalanes” però l’estudiant de dret els va aclarir que pubilla significava hereva: “Imagineu una societat revolucionària que es digués Unió d’Hereus de Catalunya; és reaccionari, companyes.” Tampoc agradava a ERC i Estat Català el terme companyes, assegura la Pàmies. Les JSU insistien amb “unió de noies”. Un dels arguments en contra era la Unió de Dones de Catalunya, presidida per Dolors Bargalló: “Diran que nosaltres som micos d’imitació o que no tenim imaginació.” Va ser una representant d’ERC, Montserrat Martínez, qui va proposar “Aliança Nacional de la Dona Jove de Catalunya”. 

“D’aquell període de la Dona Jove vaig aprendre els rudiments del parlamentarisme unitari. És la tasca més difícil. Unir –i no serà pas perquè no fos vitalment necessari– no és tan fàcil com alguns creuen”, escriu Teresa Pàmies. Reflexiona sobre el fet d’excloure les poumistes de l’Aliança: “No hi ha hagut discriminació més contínua i pertinaç que la practicada contra els comunistes. Ho són a l’esquerra, ho són a la dreta i ho són al centre.” Sobre la presidenta de l’entitat, Montserrat Martínez, que va ser qui va proposar el nom, resol Pàmies que era la “presidenta ideal”, ja que “estava segura de les seves posicions, les defensava lleialment i respectava les dels altres, a condició que ells respectessin les seves”. El dia que van fer l’escorcoll a les oficines de l’entitat, les tropes franquistes van anar a buscar Montserrat Martínez al seu domicili, recorda Pep Cruanyes. “No n’he sabut res més, de la Montserrat”, escriu la Pàmies. A la publicació Les dones d’Esquerra, editada per la Fundació Irla, es clou la seva breu biografia el 29 de juliol de 1945, quan a l’exili francès, a Montalban, va ser escollida membre del comitè executiu de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (Jerec).

L’hivern de 1938, un grup d’afiliades a l’Aliança Nacional de la Dona Jove van visitar un grup de soldats, la 30a Divisió de l’Exèrcit Popular de la República, a Vilanova de Meià, a la Noguera. La càmera del fotògraf Francesc Boix va testimoniar aquella jornada, en què els soldats van desfilar, es va fer un discurs i les noies els van portar “escalf emocional, els donaven suport, els entregaven algun banderí”, assenyala Cruanyes. Les imatges es poden consultar al web de l’Arxiu Nacional. Els rodets d’aquestes fotografies estaven guardats en una caixa que la Comissió de la Dignitat va adquirir del Fons Boix. A més de les imatges que Francesc Boix va fer d’actes de l’Aliança Nacional de la Dona Jove, a l’Arxiu Nacional s’hi guarden altres documents, com ara les fitxes d’ingrés de les afiliades i la carta, del 15 de juliol de 1937, que Montserrat Martínez escriu sol·licitant la cessió del Palau de Belles Arts per celebrar-hi la conferència fundacional el 30 i 31 de juliol de 1937. Recorda Teresa Pàmies que abans van demanar permís a Lluís Companys, amb qui es van reunir amb Montserrat Martínez: “En dir-li jo que era filla de Balaguer, va fer un gran gest a l’estil Vittorio de Sica i exclamà: «Ah!, Balaguer, la plaça del Mercadal, el Sant Cristo, la muralla…» Coses totes elles que a mi no em deien absolutament res.”