L’hedonisme d’Ayuso i la promiscuïtat amb Vox, a referèndum
La presidenta de Madrid busca la majoria absoluta amb nacionalisme castís i odes a la cervesa i a la “vida a la madrilenya” per obviar la gestió de la pandèmia
L’esquerra confia la remuntada als indecisos i hi ha possibilitat d’empat a 68
-
Isabel Díaz Ayuso era protagonista de la jornada de reflexió presentant ahir ‘Sophia’, el robot asiàtic que oferirà l’escrutini EFE. -
L’hedonisme d’Ayuso i la promiscuïtat amb Vox, a referèndum. -
L’hedonisme d’Ayuso i la promiscuïtat amb Vox, a referèndum. -
L’hedonisme d’Ayuso i la promiscuïtat amb Vox, a referèndum. -
L’hedonisme d’Ayuso i la promiscuïtat amb Vox, a referèndum. -
L’hedonisme d’Ayuso i la promiscuïtat amb Vox, a referèndum. -
L’hedonisme d’Ayuso i la promiscuïtat amb Vox, a referèndum.
El Atazar és un poble del nord de Madrid que, amb un centenar d’habitants i situat a 80 quilòmetres de la capital, regala un avís en aquestes eleccions del 4 de maig: en les autonòmiques del 2019 va registrar un empat a 31 vots entre el bloc del PP, Vox i Cs i el bloc del PSOE, Podem i Més Madrid. A l’Assemblea de Madrid –que passa de 132 a 136 escons per l’augment de població respecte al 2019–, també hi ha possibilitat d’empat a 68, un supòsit diabòlic que el CIS ja ha assenyalat i que seria estèril. Liderant l’hedonisme com a projecte i amb odes a la “vida a la madrilenya” resumida a prendre una canya de cervesa al final del dia, Isabel Díaz Ayuso busca la majoria absoluta –en solitari o abraçant la promiscuïtat de passar a governar amb Vox– amb un nacionalisme castís que ha obviat la gestió de la pandèmia. En una regió on cada escó val uns 21.000 vots i on la victòria sovint va de només un o dos escons, el PSOE, Més Madrid i Podem confien la remuntada als indecisos.
La batalla pel que Ayuso sosté que és “Espanya dins d’Espanya” naixia per una rocambolesca aventura del PSOE i Cs a Múrcia i ha deixat tota la política en suspens fins a enfangar-la com mai, amb amenaces de mort i bales en sobres que no rebien la condemna de Vox o rebien una condemna ambigua del PP sense citar les víctimes receptores pel seu nom.
Denunciada a la JEC
L’enfangament va arribar al dia de reflexió: el PSOE va denunciar Ayuso davant la Junta Electoral Central (JEC) per “manifesta, clara i reiterada vulneració de l’objectivitat i neutralitat” durant l’acte institucional del 2 de maig, en què la presidenta va enaltir en cada pàgina del discurs oficial la paraula llibertat –l’eslògan electoral del PP– i es va deixar lloar per Cristina Cifuentes i pel músic Nacho Cano fins a ser ella la condecorada amb la medalla d’or a la Cultura per la seva política del “tot obert”. El PSOE alerta que fins i tot el compte de Twitter de la Comunitat de Madrid en va penjar els vídeos amb les lloances a la presidenta, i que tot plegat és una vulneració del deure de neutralitat institucional tipificat en l’article 50.2 de la llei electoral (Loreg).
De bracet amb el seu assessor Miguel Ángel Rodríguez, Ayuso no només ha sabut esquivar qualsevol fiscalització de la seva gestió –l’excés de mortalitat a Madrid i els protocols dels anomenats “triatges de la vergonya” a les residències no han centrat la campanya, com tampoc ho han fet els casos de corrupció Gürtel, Púnica i Lezo–, sinó que tothom ha ballat al seu ritme de l’oda a la canya de cervesa ben tirada com a antídot a la fatiga pandèmica. Fins i tot ahir, en plena jornada de reflexió, Ayuso va saber centrar totes les mirades amb la presentació a Ifema de Sophia, un robot desenvolupat a Hong Kong per Hanson Robotics i cedit a Madrid perquè actuï com ho faria Alexa i relati el minut a minut de l’escrutini. “Per cert, presidenta, ha vingut vostè molt guapa”, va dir la robòtica Sophia a la presidenta madrilenya i candidata del PP.
Quan se li recorda que va dissoldre l’Assemblea el 10 de març confiant en una majoria absoluta en solitari, Ayuso es disculpa ara: “Me vine arriba...” Partint dels 30 escons del 2019, el repte és colossal: arribar a la xifra màgica dels 69 sola, o bé sumant-hi Vox. A més de llançar esquers als votants ultres –“Si et diuen «feixista», és que estàs al costat correcte de la història”, va dir a Ana Rosa Quintana a T5–, Ayuso enarbora la bandera de la llibertat i s’ha permès definir el concepte amb exemples que inviten a la comicitat, des de gaudir d’un embús de trànsit fins a no trobar-se un ex o glorificar la canya de cervesa al final del dia. “Viure a la madrilenya és, en ple temporal Filomena i amb tota la capa de neu, passar pel carrer Santa Engracia i veure la gent amb tres metres de neu i plantant-hi les taules i prenent una cervesa. Això és Madrid!”, ha arribat a dir.
Vox a les conselleries?
Després de dos anys amb un govern de coalició del PP i Cs i el suport de Vox des de fora –la fórmula que es manté viva a l’Ajuntament de Madrid i a Andalusia–, el dilema és si la promiscuïtat amb la ultradreta fa el salt qualitatiu de l’accés a conselleries i, en particular, a carteres tan sensibles com ara la d’Educació, amb la dèria del vet parental.
Múrcia no és Madrid
Es dona la paradoxa que la ultradreta ja ocupa la conselleria d’Educació a Múrcia amb Mabel Campuzano, cèlebre per haver assumit el càrrec enaltint que no es vacunarà, però ella és una díscola expulsada per Santiago Abascal per conflictes laborals (no ideològics). Abascal no ha posat com a preu tenir carteres, però Rocío Monasterio va més enllà i ho ha promès als seus votants: “Serem al govern.” “No seria la fi del món”, opina Ayuso sobre el pas de tenir consellers de Vox. “La fi del món, no, però sí que seria el principi de la fi d’una democràcia vigorosa”, va rebatre el president espanyol, Pedro Sánchez, en el tancament de campanya socialista a Entrevías, el barri més pobre de Madrid, a Puente de Vallecas.
Sense Cs, i Leguina al PP
El drama del PSOE és que no pot exhibir ni el seu únic expresident, Joaquín Leguina, que va governar la comunitat del 1983 al 1995 i que s’ha dretanitzat tant que ara ja ha compromès en públic el seu vot a Ayuso. Amb el cartell de ser “ensopit, seriós i formal”, Ángel Gabilondo, de 72 anys, ha rebut l’auxili de Sánchez i de La Moncloa, però ni ells ni Pablo Iglesias (Podem) estan sent els mobilitzadors de l’esquerra, sinó que la dinamitzadora del vot progressista és Mónica García (Més Madrid). El que tots els sondejos vaticinen és l’extinció de Cs, que de 26 escons i el 20% dels vots passaria a perdre-ho tot.
Si bé l’hegemonia del PP a Madrid ja suma 26 anys, la victòria sovint va d’un o dos escons. El 2015 ja hi va haver empat entre blocs, però els vots a IU van quedar sense escó perquè no arribaven al mínim del 5% i el malbaratament d’aquells vots va donar el triomf a la dreta (PP i Cs). Les eleccions d’avui, a més, no tanquen res: obren una minilegislatura de dos anys (la legislatura original ha de complir el termini legal) i això vol dir que la batalla es revalidarà el maig del 2023.
LA XIFRA
Edmundo Bal
Tot i que Ignacio Aguado va ser el vicepresident d’Ayuso des de l’agost del 2019, ningú millor que ell encarnava el fracàs matrimonial amb el PP des que va ser fulminat per la presidenta el mateix dia que precipitava la convocatòria de les eleccions per por d’una moció de censura com la de Múrcia. L’opció d’Inés Arrimadas per desafiar l’extinció va ser reclutar el seu portaveu adjunt al Congrés i exadvocat de l’Estat que creia en el delicte de rebel·lió. En la seva campanya, no hi ha faltat l’entusiasme dels seus, amb cartells que calcaven la iconografia d’Obama amb el lema Yes, we Bal, però tots els sondejos són concloents: no arribarà al llindar del 5% i Cs no obtindrà escó.
Pablo Iglesias
Imitant la sèrie de política francesa Baron Noir, Iglesias retorna a la política local i se sacrifica com a vicepresident segon després de només catorze mesos. L’aposta hauria fracassat estrepitosament si no fos per Paco Camas García, un investigador de Metroscopia que va alertar a Twitter que la llei electoral madrilenya impedeix ser candidat i alhora ministre, i Iglesias volia seguir de vicepresident fins al 14 d’abril. Més que un reforç estel·lar, el seu salt pretén conjurar el risc d’extinció de Podem, que amb Isa Serra podia no arribar al 5% dels vots i quedar fora de l’Assemblea. Ha protagonitzat el gest de la campanya plantant el debat a la SER pel desdeny de Rocío Monasterio.
Isabel Díaz Ayuso
Nascuda el 17 d’octubre del 1978 –el mateix dia i el mateix any que Pablo Iglesias–, Isabel Díaz Ayuso es va forjar al PP sent la dircom de Pecas, el gos d’Esperanza Aguirre, i la cap digital de Cristina Cifuentes, però en dos anys ha esdevingut un fenomen pop sense parangó –inspira samarretes, una cervesa i les papas a lo Ayuso– a partir del nacionalisme castís i de l’independentisme fiscal per als més rics. De bracet amb l’assessor Miguel Ángel Rodríguez, aspira a unir les dretes que José María Aznar va saber unir. “Quan et diuen «feixista», és que ho fas bé, és que estàs al costat correcte de la història”, diu per llançar l’esquer a Vox.
Ángel Gabilondo
És un cos de polític on viu un professor de metafísica que ja es veia com a defensor del poble quan Isabel Díaz Ayuso va prémer el botó de les eleccions anticipades. Sense marge per vestir un candidat, l’aposta del PSOE era renovar Ángel Gabilondo, de 72 anys, i explotar el seu perfil d’“ensopit, seriós i formal”, versionant la cançó de Feo, fuerte y formal, de Loquillo. Que seria millor president que candidat és una màxima que el seu entorn repeteix per conjurar l’estrany paper d’un home prudent enmig d’una campanya emocional amb insults, crits i bales en sobres. És tan capaç de citar Aristòtil, Hegel o Kant en un míting a Getafe com d’exasperar els seus perquè no fa oposició dura.
Mónica García
“Em presento: em dic Mónica García i soc...” Així arrencava la candidata de Més Madrid en el debat a Telemadrid, com si assumís amb naturalitat el fet de ser la menys coneguda. El que millor defineix aquesta anestesiòloga, que en plena pandèmia va compaginar l’escó a l’Assemblea i la bata blanca de sanitària a l’UCI de l’hospital 12 de Octubre, és el vídeo amb què va frenar l’opa d’Iglesias: “Madrid no és una sèrie de Netflix que hagi començat amb la convocatòria d’eleccions. Les dones estem cansades de fer la feina bruta perquè en els moments històrics ens demanin que ens apartem. Les dones hem demostrat que sabem frenar la ultradreta sense que ningú ens tuteli.”
Rocío Monasterio
En un esmorzar informatiu de Carles Puigdemont el 27 de març del 2016 a Madrid, una dona interrompia l’acte amb unes manilles: “Sense llei no hi ha democràcia!” Era Rocío Monasterio, candidata de Vox a Madrid i de l’ala més dura de l’extrema dreta espanyola juntament amb el marit, Iván Espinosa de los Monteros. Sota una veu dolça i un somriure, hi ha una ultra desacomplexada que abraça la mala educació quan convé, com a la SER. Filla d’un pare expropiat per Fidel Castro a Cuba que ja a Madrid va fer fortuna amb la franquícia de Kentucky Fried Chicken, es vanta de conèixer el comunisme tot i que naixia a El Retiro.