Ayuso arrasa però s’encadena a Vox

“Llibertat”, oferia Isabel Díaz Ayuso. I els madrilenys van votar en massa “llibertat”, que a Madrid i d’acord amb el diccionari del PP significa l’hedonisme de la cervesa al final del dia, el tot obert i una festa fiscal de baixos o nuls impostos per als més rics i subvencionada per la resta dels contribuents –els catalans, inclosos. Als 42 anys, Ayuso ha passat en només dos anys de firmar el pitjor resultat del PP a Madrid (30 escons i el 22% dels vots) a ser un fenomen pop (té una nina Funko Pop personalitzada, als bars té cervesa etiquetada La Caña de España amb la seva cara i ha donat nom a les papas a lo Ayuso –“poca patata i molts ous”, expliquen a la carta sobre la recepta) i va arrasar a les urnes amb 65 escons que voregen la majoria absoluta. Després d’absorbir Ciutadans fins a l’extinció, ara s’encadena a Vox (13) per governar.

Amb una incidència acumulada de 384 casos de coronavirus per cada 100.000 habitants els últims 14 dies –134 per sobre del llindar perillós dels 250– , el nacionalisme castís i el cant a la vida “a la madrilenya” que Ayuso ha convertit en programa electoral van ser premiats pel públic local amb una victòria rotunda. Amb el balcó de la seu de Gènova, 13 engalanat com en les grans ocasions, es vivia una escena típica de la paradoxa madrilenya: el DJ Pulpo entretenia la multitud de simpatitzants del PP –mentre Ayuso es feia esperar– amb música i alhora enviava salutacions a infermers i infermeres quan ningú guardava cap distància mentre ballava.

Quan es va consolidar que la suma de PP (65) i Vox (13) superava la majoria absoluta fixada en els 69 escons, des del balcó i a quarts d’onze Ayuso celebrava el triomf al costat de Pablo Casado. “Molt bona nit a Madrid i a Espanya!”, va saludar davant el clam d’“Ayuuuso, Ayuuuso”. “El govern de La Moncloa té els dies comptats. Ja n’hi ha prou! Avui comença un capítol de la història d’Espanya”, va alertar. “Espanya comença a Madrid, i quan diem que Madrid és Espanya és perquè ve el millor de cada racó del món a viure en pau i llibertat”, va sentenciar davant l’èxtasi del públic. “S’ha ocupat de l’important: de la salut, d’abaixar impostos”, la lloava Casado. “Avui Madrid ha fet una moció de censura al sanchisme i als seus pactes amb Bildu i amb independentistes”, va dir Casado per capitalitzar el triomf.

La gran víctima d’Ayuso és Ciutadans, que després de néixer a Catalunya i retransmetre la seva descomposició en públic a Múrcia s’extingeix ara a Madrid tot i l’entusiasme d’Edmundo Bal, l’advocat de l’Estat que volia acusar per rebel·lió en la causa del procés. La desfeta és total: de 26 escons a zero. El Yes we Bal amb què Cs volia copiar Obama passa a simbolitzar la desfeta. L’anul·lació dels d’Inés Arrimadas condemna Pedro Sánchez a buscar ERC per navegar fins al 2023. I més ara que el president no té cap incentiu per convocar eleccions estatals.

Que el PP dupliqui els resultats –de 30 a 65 i ara supera tot sol els 58 de la suma del PSOE, Més Madrid i Podem– i que Vox no es dilueixi té una contrapartida: el fracàs de les esquerres i sobretot d’Ángel Gabilondo i Pablo Iglesias. Gabilondo, que als seus 72 anys estava en retirada i predisposat a assumir el càrrec de defensor del poble quan la fallida moció de censura a Múrcia va acabar el 10 de març amb la convocatòria avançada d’eleccions a Madrid, cau des dels 37 escons que el van fer victoriós el 2019 fins als 24, el pitjor resultat mai vist i empatant amb Més Madrid.

Iglesias, que va voler emular el protagonista de la sèrie de política francesa Baron noir (Philippe Rickwaert, encarnat per Kad Merad) acudint al rescat local del partit quan els sondejos deien que podia desaparèixer perquè Isa Serra no superaria ni el 5% mínim dels vots, se sacrifica per res. Amb fitxatges com ara Serigne Mbayé –un senegalès arribat el 2006 en pastera a Tenerife i que s’ha arrelat a Madrid fent de manter–, Iglesias salva el partit de la desaparició. Però de 7 escons salta a 10 i això li precipita l’adeu. Iglesias abandona la política institucional.

Gabilondo i Iglesias fan inútil l’ascens de Mónica García (Més Madrid), la revelació de la campanya i de les urnes, que passa de 20 a 24 escons i supera el PSOE en vots. És el premi a una dona que en l’hora greu de la pandèmia va compaginar l’escó i la bata blanca de sanitària a l’UCI de l’Hospital 12 de Octubre. “La meva segona casa”, com va dir ella. I això a Madrid, el segon territori amb menys despesa sanitària (1.340 euros per persona quan la mitjana estatal és de 1.486 euros).

El triomf d’Ayuso és per al PP un retorn a les velles nits de glòria electoral, les que, com ahir, acabaven amb sortida triomfal al balcó de Gènova, 13, la seu ara en venda i on la sort no deixa de somriure als inquilins des del seu anunci de mudança. Si bé el PP hi governa des de 1995, l’esquerra va acariciar el govern el maig del 2003: el PSOE (47) i IU (9) superaven els 55 d’Esperanza Aguirre. Els trànsfugues Eduardo Tamayo –avui un home de negocis immobiliaris a Guinea– i María Teresa Sáez van frustrar la presidència de Rafael Simancas i van servir una repetició electoral que obria la dècada d’Esperanza Aguirre amb una majoria de 57 escons (48,8%). El 2007 Aguirre va arrasar amb el rècord de vots del PP (més d’1,6 milions, el 53%) i 67 escons en una cambra de 120 seients i no de 136 com ara. Ni la Gürtel va evitar que el 2011 Aguirre assolís el 51,73% dels vots i 72 escons. Si Cristina Cifuentes obria els governs amb Cs el 2015, ara Ayuso obre una nova era del bracet de Vox. “Facilitarem la investidura”, va prometre ahir Rocío Monasterio.