I ara què?

Hi ha un consens generalitzat en el món intel·lectual, econòmic i polític català que afirma que l'etapa autonomista s'ha exhaurit i no té més recorregut, més enllà del que marca la Constitució i certifica el Tribunal Constitucional. Un consens que arriba a tal punt que la pràctica totalitat dels intel·lectuals i juristes més rellevants, que durant 30 anys han defensat un futur marc federal, avui s'adonen que el seu intent només porta a la frustració.

Davant d'aquesta situació els sectors dinàmics i sensibles de la nostra societat han donat una resposta clara: la manifestació del dia 10 de juny. Una reivindicació que acaba amb tots els humors negres i complexos de diverses generacions que, o bé no s'atrevien o tenien una actitud covarda, a optar per la plena sobirania nacional del nostre país: la independència.

Les estelades i el crit d'independència, el més corejat aquest dissabte històric, eren inimaginables no només a les manifestacions de 1976 i 1977, sinó que també en les grans mobilitzacions de fa uns pocs anys. Espanya s'ha equivocat i molt. No entendre el missatge d'Ibarretxe a Madrid, i després el dels tres tenors –Josep-Lluís Carod-Rovira, Manuela de Madre i Artur Mas–, ha provocat que les majories actives diguessin prou. Espanya tindrà ara un problema molt seriós a Catalunya, i trigarà poc a explotar-li l'invent antinatura d'Euskadi. Catalunya i Euskadi no accepten l'Espanya universal i unida, amb els seus braus i la seva roja.

Però tot i que és evident tot el que he exposat, cal que els catalans siguin conscients que portar una estelada i cridar independència és fàcil en l'actual situació de llibertats democràtiques i individuals. Però, d'altra banda, el concepte d'independència és una definició molt més seriosa, que requereix i implica trencar amb trenta anys d'autonomisme, subordinació a l'estat, imaginari col·lectiu espanyol, mercat únicament espanyol, marc cultural i social espanyol i, primordialment, significarà renunciar a unes estructures d'estat, les espanyoles, que encara que, en contra nostre, han estat les que hem
tingut fins ara.

Durant anys s'ha dit que els nostres polítics tenien sentit d'estat, que eren fonamentals per a la seva estabilitat, i tot plegat era per Espanya. I l'han arribat a enfortir tant, aquest estat, que ara s'ho han cregut i ens deprecien, pensen que som incapaços de crear alguna cosa que s'assembli a un estat, i s'arriben a fotre, fins i tot, dels mínims d'estructura internacional, seguretat i projecció internacional de la nostra llengua i cultura que hem creat. Mentrestant, la majoria de la nostra classe política, mirant-se el melic, els dóna la raó o accepten el dictat i l'estratègia de desprestigi i desmotivació que intel·ligentment exerceixen les estructures, els aparells i les clavegueres de l'estat.

Si realment volem construir un estat haurem de substituir, en molt bona part, la nostra classe dirigent i escollir els homes i les dones que en el camp de la política, l'economia, la cultura, la seguretat i la projecció exterior siguin capaços de construir aparells propis d'estat adaptats a la realitat. I això no vol dir repetir mimèticament l'aparell espanyol, sinó que vol dir ésser prou creatius per pensar noves fórmules que ens permetin fer el mateix, sempre pensant que la nostra nació serà lliure i independent en el marc d'un ens superior que és la Unió Europea.

Acabem, doncs, amb frivolitats, amb plantejaments simplistes i irresponsables. Construir un estat, construir la independència serà molt difícil. Hi haurà conflicte, i dins la nostra comunitat nacional sorgiran minories unionistes, ben untades i pagades, que treballaran per impedir l'emancipació nacional de la majoria. Caldrà, per tant, enfrontar-s'hi amb seny i responsabilitat, i també als aparells de l'estat, que lògicament actuaran en contra nostre. El que no sigui conscient de la batalla que caldrà afrontar, que no s'impliqui en la nova dinàmica d'alliberament nacional.

Cal dir també que ningú no ha de tenir por de l'article vuitè de la Constitució espanyola, ni de les FAE (forces armades espanyoles), ni de la Unió Europea, ni de cap dels paranys que intentarà el nacionalisme espanyol. Ni Europa ni els Estats Units ni el món no ho
acceptaran.

El que cal és ésser ferms, decidits, seriosos, i a cara descoberta plantejar la nostra voluntat d'ésser una nació, veïna d'Espanya amb voluntat de caminar cap a la Unió Europea.

Queda, doncs, un camí en què cal trobar sinergies, coincidències, complicitats i estratègies entre tots els sobiranistes de dretes, de centre, d'esquerres del país que permetin un projecte nacional clar i possible.