Titulada en enginyeria química i amb 22 anys professora a la UPC, va entrar en política per casualitat a petició de Manuel Royes, alcalde socialista de Terrassa, per impulsar les polítiques universitàries, el 1995. Explica com a la política local hi va estar fins al 2004, fins que Pere Navarro la va proposar per anar al Congrés dels Diputats, on s’hi va quedar fins al 2011, any que va decidir tornar a la universitat i, després, dirigir el centre universitari Euncet Business School durant set anys. Ja jubilada i a punt de fer 70 anys, repassa la seva trajectòria atípica, és crítica amb els actors polítics d’ara i confessa que ni en segueix l’actualitat.
Com entra una enginyera química en política?
Entro a la universitat de mestra de taller i laboratori l’any 1980 per ajudar en pràctiques un professor i em surt la plaça a oposicions, que guanyo, i el 1990 ja soc professora titular a la UPC. El director va voler posar una dona a l’equip directiu i em va fer portar la relació amb empreses, organitzant una borsa de treball amb la Cecot, quan l’alcalde de Terrassa, Manuel Royes, estava fent un pla estratègic. Hi havia coincidit unes tres vegades, però em va posar a liderar una de les mesures del pla, la de relació entre ciutat i universitat. El novembre del 1994 li vaig presentar la feina i abans del març em trucava per anar a la candidatura. Li vaig dir que no era socialista i que no se m’hauria acudit mai dedicar-me a la política, però que m’ho pensaria. En arribar a casa i explicar-ho a qui aleshores era el meu marit, ell es va posar a riure, i suposo que això [riu] em va acabar d’empentar a dir que sí. Hi vaig entrar per temes universitaris i per desenvolupar la línia del pla estratègic, que de fet ja va ser l’esquer que m’havia posat el Royes.
I com li va anar?
El 1995 vam fer pacte amb IC i em va donar un comitè de medi ambient industrial, mentre compaginava la feina a la universitat. Abans d’acabar el mandat em truca un altre cop el Royes per dir-me que em vol de número dos a la llista perquè vol marxar, però li vaig dir que no volia anar-hi de florero i que em donés feina. Però me’n va donar tanta que em deien la megaregidora. En tinc molt bon record, m’ho vaig passar molt bé. Portava Educació, tota la Promoció Econòmica i Universitats, que em va donar molta força per fer grans transformacions. Vam posar els fonaments del sistema universitari, que ara s’hauria de canviar i repensar tot. Tenia una regidoria amb més diners que la d’Urbanisme i de Règim Intern i Hisenda. D’aleshores del que estic molt orgullosa és del conservatori. El Royes em va portar una maqueta, em va dir que tenia 400 milions de pessetes i em va dir: “Tu mateixa.” A l’arquitecte li vaig plantejar si el podíem fer en tres parts, va acceptar que es podia fer en dues i va accedir a venir a la reunió amb els pares, que em van dir de tot, per defensar que la proposta imaginativa arribaria a bon port. Aquell mandat vaig aconseguir 200 milions més i el 50% que faltava el vaig aconseguir l’altre, però la inauguració ja la va fer un altre regidor. Va ser una època molt bona. També vam aconseguir que Josep Rull (CiU) ens ajudés perquè hi hagués una carrera de Turisme a Terrassa. Vam fer un pla estratègic educatiu a la ciutat i moltes coses... Vaig aprendre molt de Royes, va ser un gran mentor i, per mi, un gran polític. Aquesta ciutat no ha sigut capaç de donar-li un bon reconeixement.
Perquè no hi ha prou perspectiva històrica o creu que no se li reconeixerà mai?
No se li reconeixerà mai. Ell tenia un estil molt bo de treballar. Recordo l’any 2000, quan des del departament d’estadística em van dir que havien calculat que el 2003 no hi hauria prou places d’escoles d’infantil i primària i que les privades tindrien problemes. Vam fer un projecte i amb el Royes vam anar a veure la consellera Carme Laura Gil i se n’hi va endur el regidor de CiU. En temes de ciutat ell sempre feia que hi participés tothom, i això ara no es fa. Tot i així, ens van dir que no. Quan vam entrar al cotxe el Royes em va dir: “El pla A no ha funcionat, anem pel B.” Li pregunto quin és i em diu: “Ja me’l presentaràs.” Això el Royes ho feia molt bé: detectar un problema i, amb temps, buscar solucions. I vam fer un pla de xoc que va funcionar a excepció d’algun barri.
I com fa el salt al Congrés, a Madrid?
El Royes ja m’havia proposat de diputada abans, però no vaig sortir, i el Pere Navarro hi va tornar el 2004 i vaig tancar la llista dels que vam sortir amb José Luis Rodríguez Zapatero. A Madrid, sense tenir llenguatge legislatiu ni polític, i sense saber què era una proposició o una addenda de llei, el millor consell el duia del meu germà, que l’havia practicat a la mili: “Quan vegis una rotllana de gent, para l’orella, i passeja, mira i pregunta-ho tot.” I així ho vaig fer. Em va costar aprendre què era ser diputada. I és el millor treball de la meva vida, però no era per a mi. Jo soc de gestió, de treballar amb la gent, de trinxera, i allà ets com una corretja de transmissió amb el poder, que és necessària. Em van fer escollir les comissions on volia estar i vaig triar Indústria, Ensenyament i Solidaritat. Em van posar de vicepresidenta primera de la comissió de Foment i Habitatge. I aprofitant que havien posat aeronàutica a Terrassa, em vaig posar al sector de l’aeronavegació, a legislar, etcètera. Recordo haver treballat per passar de dues a sis oficines de Correus a la ciutat. En la segona legislatura vaig ser vicepresidenta de la comissió del nou Ministeri de Ciència i Innovació, de la Cristina Garmendia. És la millor experiència de la meva vida i mai podré estar prou agraïda als militants socialistes que em permetessin fer un màster accelerat i aprendre tant.
Malgrat tot, sempre ha dit que ha estat desaprofitada.
Sí, vaig crear una oficina d’atenció i els primers quatre anys vaig tenir quatre consultes i els tres següents, tres consultes més. Tothom critica els polítics, però no exigeix. Aquesta va ser la gran decepció. Un diputat pot posar addendes als pressupostos i, si el seu partit mana i si és prou hàbil, pot ser que funcioni. En vaig posar alguna perquè fos important per al territori. Per exemple, el 2005 no hi havia diners per al quart cinturó, però els del 2006, després d’explicar al Joan Herrera i la Carme Garcia que la connexió amb el Baix Llobregat i el Vallès era igual que quan el meu avi d’Olesa anava amb tartana, van acabar donant suport als pressupostos que incloïen una partida per millorar-la, encara que sense el nom de quart cinturó.
Encara se l’espera...
Aquesta és l’altra. Quan governaven els socialistes a Catalunya, tothom tenia a la boca el quart cinturó. Vam deixar de governar i se’n va deixar de parlar. No ho he entès mai.
Creu que la tasca dels diputats territorials està poc reconeguda?
Estar fora de casa de dilluns a dijous al vespre no és fàcil. I la gent diu que allà no hi ha ningú, i no és veritat. He sentit crítiques a Madrid per a tots els polítics. I sempre he contestat el mateix: si posarien davant d’una empresa algun “desgraciat” o criticarien genèricament algun directiu quan l’empresa guanya diners. Com a qualsevol lloc, però aquí potser més, hi ha gent corrupta, però, vaja, qui no ha pagat una factura sense IVA? I això també és ser corrupte. Quants polítics ho són i quants no? Et diria que el 99,9% no ho són. A qui interessa que la política estigui desprestigiada? Als que sempre votaran, als lobbies..., que no hi estic en contra, però s’haurien de legislar com als Estats Units. Però n’hi ha d’amagats que inciten a la corrupció.
Mai va pensar anar al Parlament?
No, ni que m’ho haguessin proposat. Anar a Madrid ja va ser una casualitat.
Va seguint la política? N’està al dia?
No m’interessa, i menys la d’ara.
Per què?
Penso que s’està fent una política que és molt de teatre, de cara a la galeria. No parlo de ningú en concret, és en general. Només vol acontentar cadascú els seus sense tenir en compte l’equilibri, que és el que hauria de fer un bon polític. Per exemple, s’ha de fer habitatge social, que hi estic d’acord al 100%, però no pots fer que recaigui tot en l’empresa privada. O, amb la pandèmia, si tens llogat un bar, la Generalitat et paga la meitat, i a tu no et treuen ni un impost. I no hauria de ser així. Si el del bar en necessita, dona-n’hi, i si hi ha massa bars, digue-ho, siguem valents i estructurem-ho. El que no podem fer és anar fent pedaços i polítiques de quedar bé. I a la gent li encanta que l’Ada Colau faci tres hores de cua per votar l’1-O com van fer ells, i en canvi no veu la gran validesa de l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, que no sent independentista es va posar davant la policia perquè no atonyinessin la gent. Quan veus la poca profunditat que avui dia té la política i que la gent només critica a les xarxes... En canvi estic al dia de temes d’innovació, experiències en educació molt interessants que s’estan fent als Estats Units. Et puc explicar qüestions de plataformes online.... La darrera cosa que vaig fer en política el 2011, una mica a contracor i perquè m’ho va demanar el Pere Navarro, va ser presentar-me pel PSC a Matadepera, però no va sortir bé.
És una dona emprenedora que ha tingut càrrecs quan poques en tenien. Com va ser rebuda?
En la política hi ha molta misogínia, cosa que a la universitat ni vaig notar. Fixa’t que qui repeteix sempre són homes i no dones, que tenen una estada a la política més curta i a moltes els agradaria continuar. I ho enllaço amb un dels altres problemes de la política: pensar on han de tornar els que ho deixen. Si la política volem que sigui una cosa passatgera, hem de buscar-hi una sortida digna i no les portes giratòries que hi ha ara. S’hauria de poder aprofitar el bagatge que poden tenir i, si no valen, a l’atur. El que és difícil és valorar si vals o no vals. Jo vaig marxar i no m’han hagut de buscar lloc, ni l’hauria volgut.
Però és militant del PSC encara i va anar penúltima en les llistes de les últimes eleccions municipals a Terrassa.
No li podia dir que no a l’Alfredo Vega. M’han ofert moltes coses i càrrecs i mai no he volgut res. La política ha de ser per a una altra gent que tingui una altra visió. Puc fer de mentora d’alguna qüestió, com per exemple en temes de formació, però sense ser intrusiva.
Com va viure les negociacions de l’Estatut quan era a Madrid?
Va ser una època molt dura i l’“Habla en cristiano” l’he sentit en pròpia pell. Fins i tot vaig baixar d’un taxi a mitja autopista... Recordo quan Pasqual Maragall va defensar l’Estatut al Senat, va obtenir el sí, i quin greu que em va saber que la gent d’aquí ho menyspreés. Va ser dur, sí, però tampoc ho vam fer bé. Havíem d’haver estat més valents i tots els diputats catalans que el fèiem haver anat per tot Espanya a explicar-lo. La comunicació és molt important.
I entén que s’hagi arribat a la situació actual, que l’independentisme augmentés, que hi hagués un referèndum, un govern a l’exili i a la presó...?
El que seria estrany és que no s’hi hagués arribat. Dos dels meus tres fills són independentistes, però no veig que sent independents puguem ser millors, sinó que reproduirem els defectes de Madrid.
Ha canviat molt, el PSC?
Sí, ha canviat molt, el PSC, ha girat cap al PSOE. Continuo militant al PSC perquè li estic agraïda, però no tinc ni força ni ganes per canviar res.