Del 15-M a Galapagar

Quan un líder es refugia en la superioritat moral de dictar un elevat llistó ètic als seus rivals, el que moralitza es condemna a ser coherent o bé a ser dilapidat públicament en el mur de les contradiccions pels seus censurats. “Entregaries la política econòmica del teu país a qui es gasta 600.000 euros en un àtic de luxe?”, gosava preguntar Pablo Iglesias l’agost del 2012 en el seu compte de Twitter adjuntant-hi la notícia de la compra d’un pis per part de Luis de Guindos quan era ministre d’Economia de Mariano Rajoy. De Guindos tornava a la política venint del món de la banca d’inversió (Lehman Brothers Europa, Pricewaterhouse Coopers), i un mínim coneixement de la seva biografia permetia saber que el seu sou en política era molt inferior al que tenia a la banca, però Iglesias va voler elevar el clam dels “indignats” fins a fer-lo disparar contra l’àtic del ministre en clau ètica. “Arribarà un moment en què no podràs viure aquí a Vallecas”, el prevenia Ana Rosa Quintana en un reportatge de 24 hores al seu costat que Podem li va concedir i que incloïa córrer junts i que ell li servís l’esmorzar a ella. “A mi em sembla més perillós aïllar-se. Això que fan els polítics que viuen a Somosaguas, que resideixen en xalets, que no saben el que és agafar el transport públic o el preu d’un cafè”, va alliçonar Iglesias el 2015. El 15-M que va néixer a Sol avui fa deu anys. Encarnava el crit indignat dels de baix contra els de dalt amb el clam “que no, que no ens representen, que no!” i va saber ser capitalitzat per Iglesias fins al punt de ser vicepresident, però ara el moviment viu el desconcert per l’adeu del líder i per l’historial de contradiccions del protagonista, amb el xalet de 600.000 euros a Galapagar com a gran metàfora.

“En diuen democràcia i no ho és”, “Democràcia real ara”, “Que no ens representen”, “No som mercaderia de polítics i banquers”, “Indigna’t”... Aquestes consignes i l’etiqueta #SpanishRevolution van ser la banda sonora del moviment 15-M, que va tenir com a epicentre la Puerta del Sol de Madrid el 15 de maig del 2011. Governava José Luis Rodríguez Zapatero, en l’epíleg dels seus set anys de mandat, i Alfredo Pérez Rubalcaba era el seu ministre de l’Interior i futur presidenciable en les eleccions estatals del 20 de novembre davant Mariano Rajoy. Per Amador Fernández-Savater, autor de La fuerza de los débiles. El 15-M en el laberinto español, allò va ser “un tall històric intempestiu” a les acaballes del bipartidisme del PSOE i el PP.

La conversió del clam indignat en partit polític arribaria el març del 2014 amb nova banda sonora –el Sí se puede–, gràcies a un grup de professors de ciències polítiques de la Complutense i amb un nucli fundador que incloïa Iglesias i Juan Carlos Monedero, però també Íñigo Errejón, Carolina Bescansa i Teresa Rodríguez, i que s’havia constituït en moviment el 17 de gener del 2014 al Teatro del Barrio del barri de Lavapiés. Sense voler-ho, Iglesias va regalar aquell març del 2014 en un míting al parc de Carabanchel una lliçó pràctica de populisme. “Em fa fàstic la gent que fa política així, que diu sempre el que convé o que arrenca l’aplaudiment fàcil”, sentenciava. I el públic li va dedicar un immediat aplaudiment fàcil com el que ell denunciava. Que Podem fos la sorpresa de les europees del maig del 2014 amb 1.253.837 vots (7,98%) i cinc escons va ser un sisme, fins al punt que es va precipitar l’“operació abdicació” de Joan Carles I en favor de Felip VI, i Rubalcaba va retenir la secretaria general del PSOE més del que hauria volgut per tal de completar el procés al gust de la Casa del Rei –amb Rafael Spottorno de guionista– en ple esclat d’escàndols com el d’Urdangarin.

L’entrada del 15-M al Parlament Europeu i a partir de les eleccions estatals del 2015 també al Congrés va suposar convertir el gran lema en paper mullat, perquè de sobte, i amb els 3.182.082 vots (12,67%) i els 42 escons obtinguts per Iglesias, ja no es va tornar a cridar “Que no, que no em representen, que no!”. Qui va subratllar la contradicció d’aquest adamisme amb més ironia va ser Rajoy el 31 d’agost del 2016. “A vostè el voten estudiants, avis, obrers, catedràtics, comerciants... I sumen 5 milions i és una xifra important. Escolti! Als altres qui ens vota? Els rics? O gent despistada?”, etzibava Rajoy, que va provocar rialles transversals més enllà del PP a tots els escons de l’hemicicle.

La nova política nascuda a Sol el 15-M –amb el revers a la dreta amb Ciutadans– ha acabat imitant el frenesí del consum de sèries fins a envellir prematurament, com ho prova el fet que Iglesias hagi durat només catorze mesos de vicepresident (del gener del 2020 al març del 2021) després de convertir tot el 2019 en un any inhàbil políticament i amb repetició electoral perquè era vetat al govern per Pedro Sánchez.

L’adeu d’Iglesias obre ara un futur femení amb estil propi per part de Yolanda Díaz, Ione Belarra i Irene Montero. Tot i ser un acte privat al qual tenia tot el dret, alguns dels purgats per Iglesias veuen el xalet de Galapagar com el desvetllament del somni. “No va ser una traïció, però crec que va ser un error. Ho entenc en termes personals perquè la pressió que en molts casos ha tingut Pablo ha estat molt dura, però en termes polítics va ser un error que molta gent no va entendre”, ha dit Errejón en el documental 15-M, ¿generación perdida?. Mentrestant, la Marea Blanca (sanitat pública) i la Marea Verda (educació) són un llegat que ha vingut per quedar-se, però el rescat de la banca es dona per perdut i l’atur juvenil que el 2011 era del 40% està enquistat en el 40% en plena pandèmia.