“Rússia sempre només s’ha volgut defensar”

Hi deu haver contribuït segur el fet que el món de l’espionatge és encara molt desconegut i tothom en vol saber més. Pel que fa a Rússia i abans l’URSS, són conegudes per tenir i haver tingut uns serveis secrets molt potents i això fa que hi hagi interès per conèixer-los encara més.

El meu llibre, efectivament, mostra el treball d’espionatge des de l’altre costat. Hi ha una manca d’informació gran sobre aquesta qüestió perquè tot el que es coneix sobre l’espionatge soviètic o rus prové de gent que va fugir o es va passar de bàndol. Ells han explicat un punt de vista que no és, naturalment, dels que treballen per Rússia.

De fet, no vam pas ser nosaltres qui vam escollir l’ofici, sinó responsables dels serveis secrets soviètics, que, constantment, treballaven buscant candidats per ser nous agents. Ens van veure a nosaltres dos, llavors de 20 anys i estudiants a la universitat, i, a poc a poc, van estudiar la nostra personalitat, el nostre caràcter. En un moment donat ens van proposar de passar un entrenament que, d’altra banda, no era cap garantia per esdevenir espia, i iniciar així la carrera com a agent d’informació al KGB. Podríem dir, doncs, que va ser la feina la que ens va trobar a nosaltres i no pas exactament que nosaltres ho escollíssim. En tot cas, calia prendre una decisió i no era una decisió qualsevol, sinó una de molt important que definiria la nostra vida, que, a partir de llavors, va ser una vida que no hauríem imaginat mai. Amb 20 anys no va pas ser fàcil decidir-me. No tenia gaire informació sobre el que podia ser aquella feina. Vaig pensar que era una oportunitat per arribar a fer alguna cosa important a la vida. Per a mi, aquesta cosa important era treballar per al meu país. De ben segur que hi havia també el costat romàntic i d’atracció pel desconegut i el repte de sortir-me’n.

Cadascú va prendre la decisió pel seu compte, però l’oportunitat de treballar junts, d’haver pogut ser-hi junts des del principi, entrenar-nos plegats i veure que també podríem fer-ho en el futur, va reforçar el sentiment de no estar sols i que ens podríem sostenir l’un en l’altre.

No, nosaltres només ens vam casar en dues ocasions, primer a Rússia, just abans d’entrar al programa d’entrenament, d’estudiants i molt joves, i el segon cop quan vam ser al Canadà. No ens va caldre tornar a casar-nos perquè no vam canviar més d’identitat. Però, en el cas dels agents encoberts, si pel que sigui has de canviar d’identitat, pot passar que t’hagis de tornar a casar. De fet, hi ha casos d’agents que ho van haver de fer en diferents ocasions.

Efectivament, i sense amagar gaires coses, perquè de tot això ja fa molts anys. Volia explicar, per exemple, coses que la gent sovint ens pregunta, sobre si havíem parlat amb els nostres pares i amics, com s’havien pres la nostra desaparició o si ens havien obligat a casar-nos, que no va ser el cas, ni el dels altres agents, malgrat el que s’hagi dit sovint. També volia parlar de la gent de l’organització i com ens van ajudar molt, a partir de la seva experiència d’anys. Gent molt propera amb la qual compartíem ideari i sentiments i sabíem què fèiem i per què.

Cada agent d’informació que treballa sota cobertura està encarregat de fer diferents coses. Perquè, d’entrada, hi ha un punt de desconegut, no se sap mai amb qui et pots creuar, quina informació es pot aconseguir. Per tant, no tens una missió perfectament detallada. Moscou tampoc ens donava sempre tota la informació sobre un cas. En general, treballàvem pels serveis d’informació política i no militar o científica. La nostra tasca també va anar variant en funció de la situació política de cada moment. Per exemple, després de la caiguda de l’URSS, ens vam haver de centrar en els països que se n’havien independitzat.

De cap manera. El cinema pot mostrar coses extraordinàries, però que no tenen res a veure amb la vida d’uns agents com nosaltres, en què cal que tinguis molta paciència i un esperit de treball amb la gent. No érem, per tant, agents com els de les pel·lícules que tot el dia corren, disparen i combaten els dolents. Tot el contrari, treballàvem de manera molt tranquil·la, sense fer mai cap ús de la força. El treball d’informació és més aviat un treball intel·lectual i en el qual cal tenir també un coneixement de la naturalesa i la psicologia humanes.

Va ser estrany i un punt divertit veure aquesta sèrie americana, basada, més o menys, en la història nostra i la dels nostres col·legues. Des dels primers episodis ja vam veure que tot plegat era una mica fora de lloc, però cal destacar que els responsables de la sèrie van tenir en compte no mostrar els russos com els dolents de la pel·lícula, com passa sovint en el cinema americà. Van encertar-ho també en mostrar uns agents russos molt més humans i sobretot la vida d’una parella normal. Que la gent veiés que érem com tothom, amb una feina difícil i complicada, certament, però amb els nostres problemes i les nostres debilitats. Des del punt de vista operacional, tot està exagerat per captar l’atenció del públic i generar tensió. Per exemple, nosaltres mai hauríem tingut com a veí un agent de l’FBI i, si hagués estat el cas, a Moscou ens haurien demanat de canviar de barri o de ciutat de manera immediata.

Fer-ho pot semblar inhumà, certament, però va ser una manera ràpida de deixar de banda la cultura del nostre país i d’aprendre millor l’anglès, perquè només el fet de pensar o parlar en rus ens hauria endarrerit segur el procés d’integració amb la llengua anglesa i la cultura americana. També era important per a la nostra seguretat, perquè, encara que només fos de tant en tant, si haguéssim parlat en rus sempre hi havia la possibilitat que algú ens escoltés. Calia ser molt prudent i vigilant en aquest sentit. Al cap d’un temps de fer-ho, però, vam deixar el rus gairebé totalment de banda, no podem dir que l’oblidéssim, però sí que va deixar de ser una llengua activa per a nosaltres. Sentíem llavors que ja pensàvem i somiàvem en anglès i que tot era molt natural i normal. Això ens va ajudar també a no tenir un sentiment de nostàlgia, molt normal en els que deixen el seu país.

No va ser fàcil, sobretot els primers mesos, quan no vam tenir cap informació directa del que passava. Tot plegat amb un sentiment profund de pèrdua, de veure com un país del qual ens sentíem orgullosos es feia molt més petit i s’esfondraven els ideals d’aconseguir una societat i un món més justos amb els quals crèiem fermament. També ens vam sentir perduts i inquiets sobre el futur de la nostra organització i vam esperar, fins i tot, l’ordre de retirar-nos.

No, sempre es va mantenir. Més tard, vam saber que els responsables de la nostra secció havien fet un gran esforç per conservar els dossiers dels agents que treballàvem de manera encoberta a l’estranger. També vam rebre missatges secrets per la ràdio en què ens deien que tot continuava i que seguíssim treballant, i això era encoratjador. Molta gent ens pregunta si, en aquells moments de canvi, vam perdre l’interès per treballar per un país que havia esdevingut diferent del que havíem conegut. Però la resposta és simple, sempre hem treballat per defensar el nostre país i la seva gent. No treballàvem per un o altre president, sinó sempre per al nostre país. Aquesta era la nostra missió, que no ha canviat mai.

En el primer moment no sabíem què havia pogut passar, tot i que de seguida vam veure que havíem estat traïts. Entre d’altres coses, perquè sabíem que era gairebé impossible que ens haguessin descobert d’una altra manera. Havíem estat molt curosos sempre, ens havíem barrejat amb la població i fèiem, en aparença, una vida totalment normal. Quan vam veure que també havien detingut d’altres il·legals, va ser la confirmació de la traïció. Més tard vam conèixer, amb molta decepció, que havia estat el nostre propi cap qui ens havia traït. [Vavilova es refereix a Alexander Poteyev, antic sotscap de l’SVR entre el 2000 i el 2010 i que treballava per a la CIA des de 1999. Es creu que viu refugiat als EUA amb una identitat falsa.] Saber que era algú dels nostres qui ens havia traït va ser molt dur professionalment i personalment, sobretot perquè era algú que coneixíem, en qui havíem confiat i que havia planificat algunes de les nostres operacions, no un desconegut qualsevol. Malauradament, tot i que havíem vist alguna cosa estranya i així ho havíem fet saber a Moscou, no vam detectar que ens vigilessin de prop. Si ho haguessin fet, segurament ens n’hauríem adonat i l’FBI ho sabia. La detenció va ser un xoc. No es pot dir que no sabéssim que podia passar, però després de 20 anys encoberts ho vèiem molt i molt difícil.

Depèn, naturalment, del que ells consideren important o no. S’ha de tenir en compte que, si el nostre treball hagués estat estèril, Moscou segurament ens hauria fet tornar i no ho van fer. D’altra banda, nosaltres érem el que s’anomena “agents dorments”, que podíem ser activats i actuar en cas d’estat de guerra o que s’haguessin trencat les relacions diplomàtiques, per exemple. En el llibre era més important mostrar la personalitat i el caràcter dels agents que no pas les victòries aconseguides. Tot i això he descrit alguns fets reals, alguns dels quals coincideixen amb el treball que vam fer. Per exemple, les informacions sobre els militars ucraïnesos que es formaven als EUA [Vavilova i el seu marit van desvelar així a Moscou els plans d’Ucraïna per entrar a l’OTAN l’any 2003] o sobre els plans dels americans d’incidir en la situació financera a Rússia [va acabar amb la detenció l’any 2003 de l’oligarca Mikhaïl Khodorkovski, un dels homes més rics del país i propietari de la petroliera Yukos i que ara viu a Londres].

La idea de fer el llibre em va venir quan vaig començar a mirar els episodis de The Americans i vaig pensar que no era així com treballàvem nosaltres, que no fèiem el que fan els protagonistes de la sèrie, ni érem tan dolents, ni matàvem ningú. També volia mostrar la història des de l’altra banda. Aquesta era una primera idea, però en tenia algunes més. Per exemple, al principi, volia escriure un llibre sobre la diferència de mentalitat entre americans i russos. Finalment, vaig decidir-me a explicar la nostra història perquè vaig pensar que això podria interessar més lectors. De fet, ja que érem coneguts, per què no? A més, la nostra història ja no era secreta.

Tenia molt clar el que podia explicar i el que no. Moltes coses, de fet, que són al llibre ja havien estat descrites en la sèrie i també hi ha molts articles sobre la nostra història. No he explicat cap secret i tampoc ho faria. Això, ja ho saben a l’SVR. D’altra banda, això també m’ha facilitat poder centrar-me més en els personatges i les seves emocions i no pas a descriure com es prepara una carta amb tinta invisible.

Rússia sempre ha estat un gran país que, d’una banda, és Occident i Europa i, d’una altra banda, és Orient i Àsia. Hi ha després l’anomenada “ànima russa”, que tan bé han descrit els grans autors, com ara Dostoievski i Tolstoi, i que continua sent una gran desconeguda per a molts occidentals. D’altra banda, des de la guerra freda, Rússia es continua veient com un país que exerceix una política dura, militarista. Però, en realitat, el que sempre ha volgut Rússia és defensar-se, perquè sempre hem estat rodejats de països que ens volien conquerir territori o tenir influència sobre nosaltres. De fet, quan érem en els serveis d’informació sempre vam tenir la idea que tot ho fèiem no pas per canviar res a l’exterior, sinó per prevenir qualsevol agressió contra nosaltres. Aquesta, crec, és la gran diferència entre els EUA i Rússia. Els EUA sempre intenten establir la seva visió en un altre país. Nosaltres sempre només ens hem volgut defensar.

Sí. Sempre he pensat que vam fer una cosa que era útil i que la gent que treballa en els serveis secrets és necessària per al funcionament d’un país, de qualsevol país. Aquesta és una cosa, l’altra és que jo i el meu marit vam trobar el propòsit de la nostra vida i en el qual crèiem. Això és important. També ho era el fet de treballar per a una gran organització que feia un gran servei al país. Crec que no canviaria la decisió que vaig prendre fa molts anys. Ha estat una vida interessant, que ens ha permès viatjar pel món, conèixer cultures diferents, parlar llengües diferents. Una vida complida.

Vam passar-hi molts anys i és evident que ho trobem a faltar. De tant en tant, pensem en els llocs que freqüentàvem, la natura prop de la casa on vivíem a Boston. També hi ha amics en qui pensem i amb qui ens agradaria retrobar-nos. Però per a nosaltres es va obrir una altra pàgina de la nostra vida i intentem ser útils a Rússia. Segurament escriuré més llibres o potser farem una sèrie de televisió per mostrar la nostra feina, però des de l’altre costat, una mica com una resposta a The Americans.