El Suprem, empipat amb tothom, no avala els indults
El tribunal no accepta les crítiques que amb la seva condemna s’han vulnerat drets fonamentals dels presos polítics ni que falta proporcionalitat en les penes
Alerta el govern de la falta de penediment
El Tribunal Suprem va fer públic ahir que informa “negativament” a la concessió d’indult, total o parcial, als dotze independentistes catalans que va condemnar a penes d’entre nou i tretze anys de presó i a inhabilitació a càrrec públic pels delictes de sedició, malversació de fons i desobediència al Tribunal Constitucional (TC) per haver impulsat el referèndum de l’1-O i les lleis de desconnexió la tardor del 2017. L’oposició dels magistrats no és cap sorpresa, però sí la seva redacció crítica contra tothom i farcida d’adjectius (marca dels escrits del magistrat i president Manuel Marchena) despectius i fins i tot mofetes, com ara amb el reclam de l’amnistia per part del president d’Òmnium, Jordi Cuixart.
L’informe del tribunal, que no es vinculant, és el darrer pas que esperava el govern de Pedro Sánchez per aprovar els indults, i ja no té més excuses per mantenir adormida la seva resposta, com va fer amb les cites electorals a Catalunya i Madrid. S’espera que el Consell de Ministres aprovi un indult parcial als nou presos polítics, com ara el condonament de la meitat de la pena, per tal que puguin complir la resta de la pena en llibertat condicional o semillibertat.
En l’informe, de 21 planes, el tribunal nega que en la sentència hagin vulnerat drets fonamentals dels independentistes catalans ni que hi hagi una falta de proporcionalitat en els penes, com així li diuen ciutadans, penalistes com Francesc Jufresa, entitats i fins i tot dos magistrats del Tribunal Constitucional (TC), que els recomanava que hauria d’haver estat el tribunal sentenciador qui demanés l’indult, com es fa en certs casos de desmesura de les penes que recull el Codi Penal o per la tardança entre els fets i el càstig. Qualifica de “cridaner desenfocament” la responsabilitat penal “col·lectiva” quan es parla dels “presos del procés” perquè sempre és individual. Hi afegeix que l’administració penitenciària, competència de la Generalitat, de forma “contumaç” ha unificat l’evolució dels presos amb una “forma equivocada i pertorbadora”.
Pel Suprem “no es compleixen els principis de justícia, equitat i utilitat pública” per concedir als presos polítics l’extinció de la responsabilitat criminal perquè considera que van cometre “un atac a la pau pública”, no uns desordres públics, concepte del capítol del Codi Penal en què se situa el delicte de sedició i que, a parer del Suprem, es valora de “forma reduccionista”. A més, cita les elevades penes que recullen altres països europeus per aquests fets, tot oblidant que cal una violència desbordant.
I, sobretot, refusa els indults per “la falta de penediment” dels nou presos polítics, dels quals assegura que “no tenen la voluntat de retrobar-se amb l’ordre jurídic que van menyscabar amb el delicte”.
I hi afegeix: “Quan es presenten com a presos polítics els qui han estat autors d’una mobilització encaminada a capgirar unilateralment l’ordre constitucional, i a imposar la seva consciència contra les conviccions de la resta dels seus conciutadans, les raons per donar suport a l’extinció de la pena imposada perden qualsevol justificació.” La llei de l’indult indica que el tribunal ha de valorar el penediment, com altres elements, però no és un requisit per concedir-lo.
Efecte “taumatúrgic”
És més, el tribunal retreu als presos que no li hagin respost sobre si volen l’indult i per això — diuen— no poden valorar la seva situació familiar i personal. Un afirmació que no és certa perquè quan el Suprem els va revocar el desembre passat el tercer grau els magistrats tenien els informes de les tres presons on compleixen condemna, on es detallen la seva situació familiar i laboral i les tasques de voluntariat, així com l’acceptació del càstig, tot i que no el penediment exigit per la fiscalia i el Suprem.
El tribunal també es mostra burleta amb la defensa de Cuixart —l’únic que, amb Santi Vila, li va respondre per l’indult— per la seva aposta per l’amnistia. “Refusa l’indult però s’abraça incondicionalment a l’efecte taumatúrgic de l’amnistia, a la qual atribueix la curació i l’oblit dels delictes imputats.” El tribunal remata dient que “les amnisties són aprovades per governs no democràtics”.
LES FRASES
El cas del banquer Sáenz
Mentre el PP i Vox desinformen els ciutadans tot anunciant que presentaran recursos als tribunals perquè tombin els indults als dotze independentistes catalans, hi ha juristes que dia a dia s’esmercen a explicar les repercussions legals i reals recollides en la llei de 1870, reformada. El catedràtic de dret penal Jacobo Dopico és un dels més actius a Twitter, aquests dies, per detallar el que realment permet la llei. L’indult és una acció administrativa del govern espanyol i el possible recurs en contra s’ha de presentar a la sala contenciós administrativa del Suprem, la qual només pot revisar la forma del recurs, com ara que l’indult estigui ben motivat. Recorda el cas que la sala contenciosa del Suprem va tombar el 2013, l’indult de Zapatero al banquer Alfredo Sáenz, perquè volia anul·lar els seus antecedents penals, que “no té caràcter sancionador” com les penes i mesures accessòries.
