LA CRÒNICA
El Txad, paradigma africà d’estat fabricat
El 20 d’abril, el president del Txad, Idriss Déby, va caure ferit de mort al camp de batalla mentre intentava aturar l’arribada dels rebels del FACT, un moviment opositor del nord del país. La mort de Déby donava per acabat un període de govern de tres dècades sobre aquest país semidesèrtic de 16 milions d’habitants, amb una superfície més gran que la de Sud-àfrica i amb el tercer índex de desenvolupament humà més baix del planeta.
Som davant d’un dels estats més volàtils de l’Àfrica, fabricat per França durant la primera meitat del segle XX. Es va idear com una prolongació de l’Àfrica Equatorial Francesa cap al nord per aturar l’expansió italiana des de Líbia vers les muntanyes del Tibesti, una de les regions més inhòspites del planeta, que van quedar sota sobirania nominal francesa però mai sota la seva autoritat efectiva. Climàticament hi trobem tres mons separats. El terç és tot desert del Sàhara, només solcat per les roques del Tibesti; la franja central és part del Sahel semiàrid; i el terç sud està format per la sabana sudanesa rica en petroli i que aporta aigua a bona part del país. Nòmades al nord i agricultors al sud. El país també està partit en un nord musulmà i un sud cristià i el color de la pell canvia de nord a sud en aquestes latituds. Fins a principis del segle XX, els regnes del nord comerciaven amb esclaus que capturaven entre la població negra del sud, una desgraciada història que encara pesa com una llosa a la consciència del Txad. Desenes d’ètnies amb més de 150 llengües fan del país un mosaic de pobles.
Al nord musulmà les dues ètnies que tenen un paper més important en el pla polític són els tubu i els zaghawa. Els tubu, “la gent de les roques”, parlen llengües saharianes occidentals i es divideixen en dues grans branques: els teda i els daza. Els primers es reparteixen entre el sud de Líbia, el nord-oest de Níger i les muntanyes del Tibesti al Txad, mentre que els daza viuen més al sud, a la regió saheliana del Txad i Níger. Els zaghawa són a l’oest del Txad i a la regió sudanesa de Darfur, on han estat víctimes de tota mena d’atrocitats per part de les milícies àrab-sudaneses dels janjaweed. Parlen una llengua sahariana oriental i destaquen per la seva escriptura pròpia, conegut com l’alfabet dels camells. Les dues branques saharianes són de la gran família de llengües nilosaharianes, i no tenen cap connexió etnolingüística amb els àrabs o els tuaregs del nord. Anem al sud cristià. Els sara de la sabana són l’ètnia més nombrosa del Txad, on representen un terç de la població i parlen un grup de llengües de la branca sudanesa central, també nilosaharianes. Van governar el Txad els primers vint anys d’independència, mentre que els pobles musulmans del nord, rivals entre si, els tubu i els zaghawa, s’han alternat al govern del país les darreres quatre dècades.
Tots aquests grups ètnics s’han succeït en el poder per mitjà de guerres i cops d’estat que han dessagnat el país al llarg de més de seixanta anys. Amb la independència el 1960, França va confiar en el sud per governar el nou estat. El primer president del país va ser un sara: François Tombalbaye. La seva deriva autoritària va provocar grans revoltes al Tibesti i al Sahel encapçalades pel Frolinat, una guerrilla musulmana del nord instigada pel coronel libi Gaddafi. Un cop d’estat va segar la vida de Tomabalbaye el 1975 i quatre anys més tard el poder va canviar radicalment de mans amb la conquesta del poder per part del Frolinat, amb Goukouni Oueddei al capdavant. Rere el canvi polític hi havia el recanvi ètnic i geogràfic al poder, ja que Oueddei era un teda. La subsegüent invasió líbia del país va causar una gran commoció a Àfrica i tot Occident, en el context de la guerra freda, i França i els Estats Units van donar suport a la facció més conservadora del nord musulmà per expulsar els libis i Oueddei del poder, que va ser reemplaçat pel daza Hisséne Habré, de l’altra gran branca dels tubu. El cop d’estat del general Idriss Déby el va fer fora al cap de vuit anys. Habré ara compleix cadena perpètua al Senegal després d’haver estat declarat culpable de crims contra la humanitat. Déby era un musulmà del nord, però de l’ètnia zaghawa, rival dels tubu. Va imposar un règim autoritari de tres dècades que ha mantingut a ratlla els gihadistes de Boko Haram a la regió del llac Txad, on conflueixen les fronteres de Níger, Nigèria, Camerun i el Txad. Per aquest motiu el seu autoritarisme sempre va gaudir del suport incondicional francès i de la Unió Europea, fins a la seva mort a mans del FACT format per guerrillers daza. Aquest polígam de 68 anys deixa quatre vídues i desenes de fills. Un d’ells, Mahamat Déby, general de l’exèrcit, ha estat elegit com a cap del Consell Militar, tot i que existeixen més pretendents del cercle íntim del president difunt. Dues de les dones del president mort són molt populars al Txad i cap d’elles és la mare de Mahamat. La tercera muller, Hinda Déby, d’una tribu àrab del Txad, és una dona molt carismàtica que ha acumulat un enorme poder al voltant dels negocis del petroli, que s’extrau del sud del país, mentre que la quarta dona, Amani Hilal, de poc més de vint anys d’edat, és una àrab, filla de Musa Hilal, el comandant sudanès dels janjaweed que van massacrar l’ètnia zaghawa del president txadià, al Darfur sudanès. Diuen que Idriss Déby va pagar un dot de 26 milions de dòlars al pare d’Amani per casar-s’hi. Forjaven així una estranya aliança de pau entre els zaghawa txadians i els àrabs de Darfur. Totes dues aspiren a succeir el seu difunt marit, però els militars han imposat el fill a correcuita per evitar lluites fratricides, amb el beneplàcit francès i europeu.
Malauradament, estats fabricats i fronteres imposades, com al Txad, són la porta oberta a conflictes que continuen dessagnant gran part d’Àfrica.