Teatre, tot és teatre

L'any 2006, quan entrenava el Chelsea, José Mourinho va afirmar, amb segones, que a Barcelona es fa un teatre de gran qualitat. El tècnic portuguès ho deia després que en un partit contra el Barça expulsessin Asier del Horno per una dura entrada a Messi que ell va considerar una exageració.

Mourinho parlava de fer teatre, però volia dir fer comèdia. Com la política catalana, que cada cop més viu en un escenari on els actors intenten representar un vodevil –que es podria ben bé dir L'Estatut, el Consti i un senyor d'Iznájar– poc divertit en la forma i patètic en el fons, que el públic reclama que acabi al més aviat possible.

El postsentència de l'Estatut està visualitzant la sobreinterpretació de la política catalana. L'estèril reunió d'ahir del president de Catalunya, José Montilla, amb el cap del govern central, José Luis Rodríguez Zapatero, n'és un nou exemple.

Resultats? Una imatge, paraules i poc més. El president d'Espanya està en el seu paper: té controlada Catalunya, l'afalaga i hi sap quedar bé, tot i contribuir al retall i ofec del país. No sé si el president de Catalunya fa el seu paper; ni evita que els seus germans de sang (PSOE) participin en l'esquilada estatutària, ni pot arrencar cap concessió de ZP, ni té esma per usar els 25 diputats del PSC i posar en un compromís el líder del PSOE, tret de paraules i fotos.

Com deia Mourinho, aquí es fa molt de teatre. En realitat, però, volia dir comèdia.