Uns fonaments pel desglaç
La Generalitat iniciarà el diàleg amb l’Estat sustentant-se en un document, la Declaració de Pedralbes, políticament de mínims
Després que Aragonès l’interpel·lés, Sánchez aterra avui i dilluns a Barcelona amb l’enigma de què dirà
Molts cops, potser massa, s’ha fet aquell símil que equipara tota negociació amb una partida d’escacs. Un joc que té una cadència per torns que fa que les estratègies, forçosament, es vagin modulant a partir dels moviments que van efectuant els dos contrincants. Els governs català i estatal són els contendents en aquest tête à tête que té en la taula de diàleg el seu terreny de joc singular. I el president Pere Aragonès ja ha decidit que ell juga amb les blanques i que, per tant, li correspon moure peça. I dimecres ho va fer en el seu discurs en les Jornades del Cercle d’Economia, on va revelar que la batejada com a Declaració de Pedralbes és la seva proposta de sortida per desencallar la negociació amb La Moncloa. La del desglaç serà una cursa per etapes.
Sense deixar els escacs, no és agosarat sostenir que el cap de l’executiu català ha fet una jugada inicial, o obertura, exempta de risc. Bàsicament el que ha mogut és un peó, que en la perspectiva d’una partida llarga com la que s’albira ja és el que s’acostuma a fer. I és que ratificada en una cimera celebrada al Palau de Pedralbes el 20 de desembre del 2018, aquesta declaració conjunta entre tots dos governs és un document políticament de mínims i molt influenciat pel context polític del moment en què es va gestar, on les relacions institucionals entre Madrid i Barcelona estaven més que deteriorades i es buscaven gestos de distensió encara que només fossin això, gestos. En si, el redactat del text no aportava gaire res més que el reconeixement explícit que el conflicte català té una naturalesa política i que no és un mer problema de “convivència entre catalans” com en aquell moment es repetia constantment, també pel que fa al PSOE. Per arrodonir l’argumentar-hi, el text defensava una solució basada en la concertació i que tingui “seguretat jurídica”, una expressió tant calculada com ambigua i que cadascú va interpretar com més li convenia.
Més enllà de la Declaració en si, bona part de l’interès mediàtic es va focalitzar en la manera com es va concebre el seu redactat i, sobretot, l’escenografia que va rodejar la trobada on es va enlairar. A finals del 2018, ja s’ha dit, el moment polític estava caldejat, i qualsevol mínima aproximació vers el govern de la Generalitat era interpretat per la dreta canònica com una cessió a l’independentisme. D’aquí que Pedro Sánchez maniobrés per presentar la cita amb l’aleshores president Quim Torra com una reunió, mentre que pel que fa al cantó muntanya de la plaça de Sant Jaume el relat que es va vendre va ser el de poc més que una cimera entre estats. També queda per al record l’anècdota de les flors. Torra, murri ell, va decorar la sala on es va veure amb el mandatari espanyol amb unes ponsèties grogues. La doble lectura era òbvia. Tant és així que l’executiu estatal va fer-les canviar per unes de vermelles. En política, no hi ha ni casualitats ni detalls menors. L’endemà de tot plegat va ser la reunió d’aquell Consell de Ministres on es va acordar el canvi de nom de l’aeroport en una Barcelona gairebé militaritzada per unes protestes hercúlies que, avui, evoquen essencialment a un record.
Enmig d’aquesta partida on li ha tocat jugar amb les negres, Pedro Sánchez serà avui a Barcelona per participar, també, en el fòrum del Cercle d’Economia i, dilluns, en una conferència al Liceu. A priori, després del que va dir Aragonès, li toca moure’s a ell, i en un auditori on s’està parlant, i molt, de política catalana hi ha interès per veure quin serà el seu discurs. Donant per descomptat que parlarà dels indults, una de les incògnites és si recollirà el guant i acceptarà, ni que sigui tàcitament, la Declaració com a punt de partida. Sánchez, però, tampoc té pressa. Amb Catalunya, sap que té dos anys de coll.