I els exiliats?
igual ·
Els exiliats pel procés de l’1-O continuen amb causes pendents i obertes contra ells pels diversos tribunals de l’Estat espanyol
Els eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí estan en espera dels jutges de la Unió Europea per les euroordres d’extradició
Rovira i Gabriel continuen a Suïssa, més allunyades del dia a dia polític
Els indults no resolen el problema de l’exili. Són una solució ad hoc per als presos ja condemnats pel referèndum d’independència de l’1 d’octubre, però la causa judicial continua oberta contra tots aquells que van decidir marxar i que no han passat pel banc del Tribunal Suprem. L’expresident Carles Puigdemont i tres dels seus exconsellers, Toni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Puig, encara són a Bèlgica, on van arribar a finals d’octubre del 2017. Tot i que no formava part del govern que va organitzar l’1-O, la secretària general d’Esquerra Republicana, Marta Rovira, també està exiliada des del març del 2018 a Suïssa. Allà s’hi havia instal·lat un mes abans l’exlíder de la CUP Anna Gabriel.
Malgrat ser una altra de les reivindicacions de l’independentisme per avançar en el diàleg amb l’Estat, de moment el govern espanyol no ha plantejat cap mesura que serveixi als exiliats per tornar a Catalunya en llibertat. Els indults no tenen cap efecte sobre ells, que continuen batallant als tribunals europeus les peticions d’extradició del Suprem. Puigdemont, Comín i Ponsatí s’exposen a penes de més de 10 anys de presó, com els seus excompanys de govern encara presos. Puigdemont i Comín per delictes de sedició i malversació. Ponsatí només per sedició. Ja fa més de tres anys i mig que van marxar a l’exili i gràcies a un potent equip d’advocats internacionals han driblat les extradicions i, fins i tot, han aconseguit exercir com a parlamentaris a l’eurocambra. Però la persecució no s’ha aturat i continuen lluitant judicialment. Ara Puigdemont i els també eurodiputats Comín i Ponsatí estan en espera que la justícia de la Unió Europea aclareixi el futur de les euroordres, que s’entreveu complicat i llarg.
Pendents de Luxemburg
Després que el Parlament Europeu els aixequés la immunitat al març per reactivar el procés d’extradició, el Suprem va preguntar al Tribunal de Justícia de la UE si el criteri que Bèlgica ha utilitzat per rebutjar l’euroordre de l’exconseller de Cultura Lluís Puig és vàlid i es pot replicar en el cas de Puigdemont. En concret, el magistrat instructor Pablo Llarena vol saber si la justícia belga pot qüestionar la competència del Suprem per jutjar els líders del procés i si pot denegar la seva entrega a l’Estat espanyol per una vulneració de drets fonamentals. L’alt tribunal amb seu a Luxemburg no es pronunciarà previsiblement fins a l’any vinent, ja que no creu que el cas sigui urgent.
Per ara, els tres eurodiputats independentistes mantenen la immunitat perquè el Tribunal General de la UE, primera instància a Luxemburg, els l’ha mantingut de manera cautelaríssima. Denunciant irregularitats en el procediment, la defensa de Junts va recórrer contra la decisió de l’eurocambra de retirar-los la protecció parlamentària. Mentre estudia si hi ha indicis que justifiquin unes mesures cautelars durant l’anàlisi del fons del cas, el TGUE els ha mantingut la immunitat.
En espera que Luxemburg marqui el camí de les euroordres, Bèlgica té les mans lligades. Els tribunals belgues han preferit esperar a veure què diu el TJUE sobre els dubtes de Llarena abans de tocar la tercera petició d’extradició que fa el Suprem per la causa del procés.
De totes maneres, les euroordres poden trigar anys a sortir del laberint judicial de Bèlgica perquè, digui el que digui Luxemburg, els jutges belgues tenen l’última paraula. La petició d’extradició del Suprem té un tortuós camí al davant: ha de transitar per la Cambra del Consell (primera instància) i després pel Tribunal d’Apel·lació, si és que no acaba en última instància al Tribunal de Cassació o alguna sala trasllada una pregunta prejudicial al Tribunal Constitucional belga.
Mentrestant, Puigdemont, Comín i Ponsatí podran continuar exercint com a eurodiputats i, fins i tot, tornar-se a presentar a les eleccions europees d’aquí a tres anys, si per llavors l’agònic procediment d’extradició encara està encallat als tribunals.
Per la seva banda, l’exconseller de Cultura Lluís Puig dona per superat aquest tràngol perquè la sentència d’Apel·lació és ferma. Llarena es podria atrevir a fer una quarta euroordre si la sentència del TJUE facilita d’alguna manera l’extradició de Puig, però el Suprem no té garanties que Bèlgica accedeixi a extradir-lo.
Exili suís
A Suïssa la història és diferent. Fora de la Unió Europea, el país alpí és un oasi de tranquil·litat judicial. Allà no hi ha euroordres, sinó que el govern té més poder per decidir sobre les peticions d’extradició i, històricament, no n’accepta cap per delictes polítics.
Sobre Marta Rovira encara pesa una ordre de detenció per rebel·lió, però Suïssa no ha fet cap pas per entregar la secretària general d’ERC als espanyols. En el cas d’Anna Gabriel, de la CUP, ni tan sols hi ha una ordre internacional d’extradició perquè el delicte de desobediència no preveu pena de presó. Tanmateix, l’ordre de detenció a l’Estat espanyol continua activa.
Què els podria fer tornar?
El camí de tornada a Catalunya hauria de passar per una retirada dels càrrecs que se’ls imputen, tal com demana l’Assemblea del Consell d’Europa (CoE); per exemple, a través d’una amnistia en les causes de l’1-O. O bé per una reforma del delicte de sedició que faciliti una condemna més suau, tot i que a Puigdemont, Comín i Puig els podrien caure igualment penes de presó per malversació.
Amb la reforma de la sedició que estudia el govern espanyol, i que també reclamen des del CoE, els exiliats no s’estalviarien passar pel Suprem i, molt probablement, tampoc anar a la presó. Els que són eurodiputats també es podrien atrevir a trepitjar territori de l’Estat si la justícia de la UE els ratifiqués la immunitat. Un pas que no descarten, però que els advocats desaconsellen de moment perquè veuen un risc de detenció. L’última opció (si és que els lletrats dels exiliats no s’empesquen una “jugada mestra” de les seves) és esperar que els delictes prescriguin d’aquí a uns disset anys. Un horitzó amarg i desolador que queda molt lluny.