“Això no és cap premi”
Els familiars encaixen la llibertat condicionada dels presos amb alegria des de la vessant més personal, tot i que no amaguen la recança per anys de dolor acumulat
Els precedents amb el 100.2 o el tercer grau fan que es resisteixin a fer plans a mitjà termini, ja que tot just la setmana entrant alguns, com Romeva, s’enfronten a l’amenaça del Tribunal de Comptes
La gran majoria, per no dir tots, han hagut d’assumir un protagonisme del tot indesitjat donades les circumstàncies. En tots aquests anys, els familiars han estat no poques vegades la veu dels presos i un rostre més de la repressió viscuda en primera persona. Ara la concessió dels indults els obre una nova perspectiva vital en què, òbviament, el primer sentiment és d’alegria pel retrobament de la llibertat de qui és algú molt proper. Però la situació té matisos. “És una sensació una mica agredolça”, resumeix Meritxell Lluís, la dona de Josep Rull. I és que per una banda hi ha aquesta satisfacció que brolla de l’àmbit més personal o emocional –“cada dia podrem posar el plat a taula que no hem pogut posar durant tres anys i mig”, exposa Diana Riba, parella de Raül Romeva–, però, igualment, comparteixen uns neguits polítics que els porten a assegurar que la mesura de gràcia és una solució parcial que deixa més de 3.000 damnificats pel camí. I malgrat que ara toca mirar endavant, tampoc és fàcil oblidar tot el que queda enrere. “Això no ens ho agafem com un premi, ja que ens han robat uns anys de les nostres vides que ningú ens retornarà”, recalca Montse Bassa, germana de l’exconsellera de Treball Dolors Bassa.
Les paraules o gestos d’aquesta darrera setmana, que assenyalaven que l’aprovació de la mesura de gràcia podria ser un fet més o menys imminent, havien multiplicat les expectatives entre els polítics independentistes i els seus. “En Quim és una persona optimista de mena i ho veia a tocar, però jo era bastant més recelosa, i més amb la bel·ligerància que ha exhibit la fiscalia tot aquest temps”, exposa Laura Masvidal, esposa de Joaquim Forn. I és que una de les situacions més dures que han hagut de capejar durant tot aquest tràngol –capítol a banda mereix la pandèmia, o com aquesta s’ha viscut en un entorn com el d’una presó– ha estat veure com els tribunals anava tombant decisions, el 100.2 primer i el tercer grau després, que havien de donar un bri d’aire, tot just això, a la condemna. “La sentència ens va caure com una llosa, però amb els advocats vam veure que el règim penitenciar obria una escletxa. Quan vam veure, però, que això per a ells no servia, ens vam desesperar una mica. Va ser ofuscant”, agrega Masvidal. La perspectiva d’una reclusió dura, amb les possibilitats de sortida restringides gairebé a l’extrem, era doncs una opció que les famílies ja havien interioritzat. Fins a l’arribada de l’indult.
Un cop aquest s’ha resolt, la pregunta és com afronten el retrobament amb la llibertat. “Anirem amb calma, parlant molt entre nosaltres, perquè en tot aquest temps han passat moltes coses, començant perquè el Quim ha perdut la mare”, reflexiona la dona de l’antic conseller d’Interior. “No mirem més enllà dels tres propers dies, que és la durada del permís que tenia concedit el Josep coincidint amb Sant Joan”, afegeix Meritxell Lluís. I és que, fins ara, una part molt substancial de la seva vida estava estructurada a partir d’això, de les fugaces sortides programades de la presó. “Ell en tenia 36 a l’any, i tot el nostre futur voltava a partir d’això, de quan tindria permís o no, i de distribuir-los per dates més o menys clau com el Nadal”, afegeix l’esposa de Rull, que actualment és regidora a Terrassa. A cal Romeva tampoc estan per fer gaires càbales sobre el futur, ja que el present més immediat no s’albira precisament complaent. “La setmana entrant, el Raül s’enfronta a una estocada per part del Tribunal de Cuentas que pot ser duríssima. A casa, l’indult no suposa la fi de res”, explica Diana Riba, que també recorda que la lletra petita de la mesura de gràcia, com ara el manteniment de la inhabilitació, “suposa un llast que li impedirà, per exemple, donar classe a la universitat mentre no expiri la condemna”.
Independentment de les incògnites, i també incerteses, que s’obren a partir d’ara, l’excarceració dels polítics independentistes permetrà als seus entorns deixar de banda certes rutines forçoses que s’havien vist obligats a adquirir. “Entre tots vam fer una xarxa de suport a la Dolors, organitzant per exemple visites, que estaven molt condicionades al règim o horaris de la presó. I ara tot això, que ho fèiem sense vacil·lar, es flexibilitzarà molt. I ho notarem”, narra Montse Bassa. I assumint, doncs, que ara el que toca és aterrar en la nova situació, ajustar-se a un dia a dia que canviarà de cop, i fer-ho tot plegat més digerible per exemple per als fills, en el que sí que coincideixen totes les famílies és que no es veurà alterat el seu nivell de compromís polític. “La Dolors la veig molt bé i amb les conviccions fermes”, destaca la seva germana, i Diana Riba recalca que el seu marit “és i serà un valor molt important dins d’ERC”. I des del cercle més proper a Forn o Rull, també es vol destacar el valor de les mostres de suport i solidaritat, moltes anònimes, rebudes al llarg de tots aquests anys. “Sense això tot hauria estat molt més dur de passar”, és la seva reflexió final.