Mor Ramon Garriga, gran activista social i cultural i home de bones converses

Li agradava la plaça pública, és a dir, la paraula, la bona conversa, la discussió política d’alta volada, les notícies del món i del poble, i a la plaça pública, com un oracle que saluda i transmet coneixements i alguna sentència amb un punt d’ironia, se l’ha pogut veure i escoltar fins que se li ha apagat la veu, aquest dijous a dos quarts de vuit del vespre. Ramon Garriga Ribas, nascut a Vidreres el 6 de gener de 1929 al si d’una reputada família de carnissers, de ben jove va decantar les seves inquietuds cap a l’univers de la música, fugint de la misèria moral d’un règim asfixiant. El 1956, al capdavant d’un grup de joves va crear el primer club de jazz de les comarques gironines i per al record queda una memorable sessió de Tete Montoliu al Casino La Unió de Vidreres. El jazz: la seva gran passió, l’emoció que l’ha acompanyat tota la vida. Per l’exposició Jazzid (Casa de Cultura de Girona, 2007) va cedir gran part del material que repassava la trajectòria d’aquest gènere en els darrers cent anys i en una entrevista a El Punt va reviure per als lectors les nits al Jamboree i els concerts de Duke Ellington, Ella Fitzgerald, Lionel Hampton i Louis Armstrong. Encara en la vessant cultural, va ser una de les ànimes del Rec Clar, la revista que informa dels principals temes del municipi.

En l’aspecte polític, Ramon Garriga ha estat una persona fortament compromesa amb la recuperació dels ajuntaments democràtics. Fou tinent d’alcalde i regidor de Participació Ciutadana i Serveis Socials del 1979 al 1987, durant els dos mandats de Josep Sala com a alcalde. Temps de canvis que contribuí a generar amb dedicació i fermesa. Va ser l’artífex durant la segona legislatura de la contractació d’una treballadora social –inicialment compartida amb el consistori de Caldes de Malavella– per detectar les necessitats de la població i donar-hi resposta, i també de la creació de la llar de jubilats can Corones. I molt abans que es comencés a parlar de memòria democràtica, va impulsar un homenatge als lluitadors republicans exiliats el 39, especialment a Josep Vilà i Francesc Quintana, que es desplaçaven a votar a Vidreres, i més endavant reclamà que el centre cívic portés el nom de Francesc Llobet, alcalde del municipi el 37, amb qui travà una fonda amistat pròpia de dos homes que debatien amb respecte i lucidesa. L’enyorarem –i l’enyorarà la plaça de l’Oliva– però la seva petjada no s’esborrarà.

Casat amb Joana Cassà, tenia dos fills, Núria i Ramon. L’acte de comiat serà avui a les deu del matí a l’església de Vidreres.