Ni amb ratafia
El 129è president de la Generalitat es va reunir el 2014 amb Rajoy presentant-li una cartera de 23 demandes de més competències i inversions
El 130è president de la Generalitat i el líder del PP van fer dues reunions, una de secreta
El 131è president de la Generalitat i Pedro Sánchez van assajar la taula de diàleg
La Trinca cantava allò del senyor petit i eixerit de Santa Coloma que anava a Madrid decidit i que com que no sabia prou castellà farcia el seu discurs de frases fetes catalanes traduïdes literalment a la llengua espanyola amb un resultat esperpèntic, un discurs caòtic d’impossible comprensió per a la gent de la capital de l’Estat. Això d’anar a Madrid és un costum que, per bé o per mal, per força o per desgràcia, els catalans tenen assumit com una obligació i un peatge obligat si es vol fer progressar el país, peatge pel qual tots els presidents de la Generalitat han hagut de passar alguna vegada o una altra amb resultats poc prometedors.
Pel resultat habitualment decebedor d’aquestes trobades, sovint ha semblat que qui anava a Madrid no era el president de la Generalitat de torn sinó aquell senyor de Santa Coloma que tenia molts problemes per fer-se entendre. Com deien els trincos, tot i que a aquestes trobades d’alt nivell entre els presidents català i espanyol s’hi acostuma a anar amb la guàrdia alta i con ojo vivo a explicar que el motor de la Generlitat hace higo i que si no se l’ajuda amb més recursos tot plegat pot acabar fent un pedo como una bellota, els presidents de la Generalitat acostumen a sortir de les reunions sacando fuego por las muelas, i explicant que de tot plegat n’hi ha para alquilar sillas.
I és que ni amb ratafia. Aquesta història de reunions entre presidents de Catalunya i Espanya comença pel final, per la que van tenir el juliol del 2018 Pedro Sánchez i Joaquim Torra al Palau de la Moncloa. El 131è president de la Generalitat s’hi va presentar amb tres obsequis, dos llibres i una ampolla del licor de ratafia que, evidentment, va quedar damunt la taula per encetar.
Quim Torra va tenir aquell encontre oficial amb el màxim mandatari espanyol, i després dues trobades més en el marc de la taula de diàleg que van posar en marxa els dos governs i que després va quedar morta i ara es reprendrà. En la trobada de la taula que es va fer a Madrid, Sánchez va voler escenificar una acollida càlida a la delegació catalana i va passejar amb Torra pels jardins de La Moncloa, amb el resultat d’unes imatges de relació distesa i cordial.
El tracte és una cosa, el resultat de les trobades n’és una altra. D’aquelles reunions, a les quals Quim Torra anava amb un llaç groc ben visible a la solapa, el 131è president de la Generalitat en va aprendre la lliçó que l’Estat espanyol mai negociarà un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya i que l’estratègia futura dels catalans ha de tenir clar que aquest és el punt de partida i el punt d’arribada d’Espanya.
El mateix tancament de files és el que va trobar Carles Puigdemont en les dues reunions que va mantenir amb el líder del Partit Popular i president espanyol, Mariano Rajoy. Tots dos líders van mantenir dues reunions mentre Puigdemont va ocupar el càrrec del qual va ser destituït per l’aplicació de l’article 155. La primera reunió, pública, el 20 d’abril del 2016, i la segona, de la qual la premsa no va tenir notícia fins al cap d’un temps, el gener del 2017.
La primera trobada entre Puigdemont i Rajoy va servir per constatar que les dues parts estaven molt allunyades. El president català va transmetre a l’espanyol que al Parlament hi havia una clara majoria independentista amb un mandat clar, mentre que Rajoy va respondre: “Volem continuar vivint junts.” La segona trobada es va gestar en el marc de l’operació Soraya, quan la vicepresidenta Sáez de Santamaría va provar l’acostament al govern català a través d’Oriol Junqueras, però tampoc va servir de res.
Les 23 demandes de Mas
El presidents Artur Mas i Mariano Rajoy també van tenir reunions secretes i reunions a la llum dels periodistes. Una d’aquestes es va fer el juliol del 2014, uns mesos abans de la consulta del 9 de novembre. En aquella trobada a La Moncloa, Mas va posar en pràctica una vegada més el tarannà pactista de CDC i va voler provar fins a quin punt el govern espanyol creia en l’estat de les autonomies i fins a quin punt s’estimaven tant Catalunya, com sempre deien. Per això els va presentar un paquet de 23 demandes d’inversió i millora de les competències de la Generalitat, que sumaven 7.500 milions d’euros, per fer evident que bona part del descontentament de Catalunya amb Espanya provenia de la falta crònica d’inversió. La carpeta de les 23 demandes va quedar en un més d’aquells intents d’apropament que han quedat sempre molt lluny de fer-se realitat.
Si la Trinca escrivís el final d’aquesta història, diria que difícilment es pot dir que els presidents de la Generalitat han estat uns sueña tortillas, per molta independència que s’hagin imaginat, perquè això d’anar a Madrid a negociar cara a cara amb el màxim representant del poder de l’Estat els ha fet tocar de peus a terra i han constatat que el somni d’aconseguir un estat independent que permeti als catalans anar a esparcir la niebla ni ha estat, ni és, ni serà mai soplar y hacer botellas.