Ens trobem a la Fàbrica de Celrà, centre cultural i punt de trobada del municipi. M’ensenya l’àlbum familiar amb fotos del seu fill Guerau, nascut el 8 d’octubre del 2013. La paternitat, assenyala, és el principal canvi vital.
Com li va canviar la vida?
Prioritzes de manera diferent el temps que tens. Canvia l’estructura de tot el que fas. Passes a adaptar la teva vida social a unes noves maneres de fer. En comptes de pensar en dos, penses en tres. El canvi és en aquest sentit.
La conciliació ja és complicada. Amb la política i el context actual encara ho és més?
És complicada. No puc plantejar la paternitat tal com voldria perquè és una realitat, la meva companya i la família assumeixen una part important de la criança. Primer a l’Ajuntament i ara al Parlament, hi dedico bastants dies i hores. També entenem la política, la militància, com a part de la vida. I sempre he fet política en diferents espais. La meva companya també és militant i per això també és més senzill.
El seu pare, Pere Cornellà, és historiador i professor i va ser el primer president del Cercle d’Estudis Històrics i Socials de Girona. Amb aquest antecedent familiar es va decantar per estudiar història.
Tenia clar que volia fer alguna carrera de lletres. I els primers anys a la UdG vaig fer història, sempre m’havia agradat molt. Vaig canviar perquè vaig veure que la meva vessant era més social, de treballar amb les persones, col·lectius i entitats. De treballar pels altres i amb els altres. Tenia ganes de treballar en l’àmbit social. Soc educador social per la UdG, i per la UOC vaig fer psicopedagogia.
Té excedència laboral d’un centre residencial d’acció educativa (CRAE).
He treballat en diferents centres. Durant el segon any d’educació social ja vaig començar a treballar en un centre d’acollida d’infants i adolescents i compaginava els estudis amb l’experiència laboral. Els inicis van ser impactants. Passar de la teoria universitària a la pràctica és un xoc de realitat. I la realitat és molt complicada i molt diversa. També vaig ser educador d’un projecte pioner, la UFA (unitat de foment de l’autonomia), un pis de joves, al centre penitenciari de joves a Montilivi... He volgut provar diferents serveis, tots orientats a infants i adolescents.
Per què infants i joves?
És el sector en què em sento més còmode per treballar i en què penso que aportava més. Per la meva manera de ser i per tot. M’hi veia, i en d’altres no tant.
Comenta l’experiència xocant. S’ha retrobat amb algun dels joves?
Em va impactar molt tot. Les motxilles que porten alguns d’aquests infants i adolescents estan molt carregades. I sí, m’he retrobat amb alguns i hem mantingut relació. Un dels joves treballava en una empresa pròxima i quedàvem per dinar, i un altre és educador social.
Sent satisfacció per la feina feta?
La satisfacció és que ells ho han aconseguit. Tots els que ens hem trobat amb aquests infants i joves pel camí ens han aportat i hem aportat. Els objectius s’aconsegueixen perquè un se’ls posa i els assoleix. El que et trobes pel camí, tot, t’ensenya. Són relacions simbiòtiques, acompanyem, aprenem i creixem. No és res gràcies a nosaltres. Les persones escullen els seus camins. A vegades els és més fàcil i d’altres tenen uns condicionants més complicats.
En la joventut neix la militància, la inquietud política en el seu cas.
Vaig començar a organitzar-me a l’institut Jaume Vicens Vives de Girona amb la Plataforma Revolucionària d’Estudiants de Secundària, la PRES. Vam fer alguna manifestació per la llibertat dels presos polítics del 92. Tot i que el meu primer activisme va ser contra la variant de Sant Daniel quan jo anava al col·legi Verd. A casa hi havia tradició. Després vaig entrar a les Joventuts Independentistes Revolucionàries, el JIR, que es va fusionar amb Maulets el 1999. Soc soci fundador del casal independentista El Forn de Girona. I el 2003, amb en Toni Lecha i en Jordi Navarro i alguns més, vam fundar la CUP a Girona. Havíem participat en molts espais transversals de moltes lluites i això ens va portar a presentar-nos a les eleccions per canviar la ciutat. I el 2007 la CUP ja es va presentar a Celrà.
Alcalde i ara diputat. El Parlament era un pas natural?
No. Potser per als altres partits sí perquè sempre ho fan. Per a nosaltres no és un pas natural. Jo tampoc tenia la intenció de presentar-me el 14-F. Però m’ho van proposar bastants assemblees de comarques gironines i em donava confiança, alhora que un reconeixement, donava valor a la feina feta. A l’alcaldia de Celrà ja havíem pactat que deixaria el càrrec aquest juny. Volia reprendre la meva vida laboral i tornar a la militància de base, de carrer, tot i que no l’he deixada mai. En els últims 20 anys a poques coses he faltat: en tot el que sigui defensar drets i llibertats, hi som.
Quina lliçó personal ha tret de la pandèmia?
Les primeres setmanes ho vaig viure amb molta soledat, sensacions d’angoixa... Soc molt social i venia a l’ajuntament i prenia decisions amb l’equip, amb els companys per telèfon..., va ser terrible. La gent que teníem responsabilitats ho vam passar molt malament perquè havíem de donar resposta a tot. Si una cosa té la política municipal és que és la real. Al Parlament es fan lleis, però la gent a qui truca primer és a l’Ajuntament. La gran lliçó que en traiem és que el sistema no està preparat i quan no dona resposta la gent s’autoorganitza de manera voluntària i solidària. Va posar al descobert les mancances del sistema econòmic que tenim implementat. La gent, davant d’una situació dolenta, no es tira enrere sinó que fa un pas endavant.
No li fa la sensació que s’ha passat pantalla molt ràpidament?
En aquesta societat de la immediatesa, se’n passen moltes cada dia. Tot el que es teixeix en poc temps de bo i de positiu i que ens fa créixer com a societat desapareix però deixa pòsit. L’1-O va deixar pòsit. Tots els esdeveniments que impacten deixen pòsits molt interessants per quan s’hagi de canviar tot.
Va començar història. La seva tria de lectures, de llibres, és d’aquesta temàtica?
Un llibre que em va marcar molt és Homenatge a Catalunya, de George Orwell. El rellegeixo cada cert temps. L’últim llibre que he agafat en préstec de la biblioteca i em fa molta il·lusió és Tu ets jo, de la Teresa Juvé, que és el seu centenari. Vaig llegir-ne un fragment a l’acte que vam fer al Parlament i em va impactar molt.