“Tothom ha de reflexionar si, posant-se al davant, ajuda”

Bé, bé. Estic bé però l’adaptació és un procés. En el meu cas no crec que sigui gaire llarg. Començo a recuperar els hàbits de llibertat però és veritat que, puntualment, hi ha coses que et costen més. Tot el que és la tramitació de gestions que habitualment feies amb molta facilitat, bé, a vegades se’t fa una mica una muntanya, però de mica en mica vas recuperant la normalitat. Diguem que passar d’una cosa dolenta com la presó a una de positiva com la llibertat costa menys. Hi ha moments d’adaptació a la família, a les noves rutines. He intentat reincorporar-me ràpidament a la feina perquè això m’ajuda a normalitzar la meva vida. Crec que d’aquí a pocs dies o setmanes estaré plenament integrat, amb plena normalitat.

Sí, perquè no he quedat desconnectat del tot. A part del moment en què teníem permisos, el 100.2 i el permís de treball, podia mantenir el contacte. En el meu cas, poder reincorporar-me ràpidament és positiu. Hi ha gent que diu que necessita més temps de descompressió. No hi ha una fórmula màgica ni un manual. Depèn de cada persona.

Tot. A la presó tens unes rutines molt marcades i la manera de desfer-les és substituir-les per unes altres. Jo les he substituïdes per les hores dedicades al treball, a la família i als amics. Però, és clar, jo vull tornar a ser el que era abans. I és la millor manera. Nosaltres no ens hem rendit. És una evidència que han volgut fer-nos agenollar però jo he sortit amb les mateixes ganes de continuar fent la meva vida i per mi això era molt important. Sempre hem desitjat sortir de la presó amb la mateixa força o més que quan vam entrar.

No, no. Una cosa és el que voldrien i una altra cosa és el que aconsegueixen. És evident que et fan passar per la presó per convertir-te en un número més. Mai hem deixat de pensar, raonar i estar compromesos. Sempre hem dit que les nostres conviccions són encara més fortes. Si teníem clar els nostres ideals, sortim molt enfortits. Perquè la presó ens ha servit per reforçar el que ja sabíem.

Si estàvem convençuts que el camí per al nostre país era la independència, encara ho tenim més clar. No hem sortit ni amb por, ni amb renúncies, ni amb res de tot això. Tot això és el que ens ha donat més força. Tu, a la presó, li has de trobar un sentit. Si et deixes abatre, controlar, i t’acabes convertint en un simple pres, d’alguna manera la partida te l’han guanyada. En el nostre cas no ha estat així. Hem pres consciència de la nostra situació, per què érem a la presó. Sabíem perfectament que el que volien era humiliar-nos, rebaixar-nos com a persones i que sortíssim renunciant a allò en què hem cregut i hem defensat tota la nostra vida. Hem donat un sentit a la nostra presó perquè, quan sortíssim, havíem de continuar treballant pels nostres ideals.

No. No és que hàgim fet una teràpia col·lectiva però sí que n’hem parlat moltes vegades, i tothom coincidia. Ens hem donat força els uns als altres. Nosaltres hem tingut la sort d’estar gairebé sempre acompanyats d’una altra persona. Això ens ha donat més força i ens ha ajudat en els moments de debilitat, que també n’hi ha. En els moments de baixada, ens hem pogut ajudar els uns als altres.

Sí, segur. Hi ha dos moments que estableixen un vincle: el de la presó i el judici. El judici van ser quatre mesos molt intensos de conviure, de patir –perquè també es va patir molt–, tot això crea un vincle molt important.

Sí, sí. Cadascú després militarà on voldrà, farà el que voldrà, però això estableix uns vincles personals molt grans i forts. És una cosa difícil d’explicar però inoblidable. Quan has patit el que has arribat a patir i ho heu fet junts, quan una persona ha vingut quan estaves decaigut i t’ha ajudat, o tu l’has ajudat a ell perquè un altre dia li ha tocat a ell, això crea uns vincles gairebé indestructibles.

Jo mai criticaré el PDeCAT. És un partit independentista i no estem en disposició d’anar prescindint de cap vot, partit o grup que vulgui la independència. És veritat que hi ha matisos quant a l’estratègia, però la voluntat de veure una Catalunya independent és el que ens hauria d’unir. Coincideixo bastant amb en Cuixart que es posa més l’accent en el que ens separa que en el que ens uneix. Trobo a faltar aquesta unitat des del respecte absolut a les diferències. Quan està en joc una causa nacional, de país, és recomanable anar tots a l’una. Això és una de les coses que a mi m’agradaria. Per això dic que faig un pas al costat, perquè crec que puc ajudar. Es tracta de sumar ara, no de buscar el que ens separa.

Tots hem après de la situació de discussió contínua dins el govern dels darrers tres anys. Tinc l’esperança que no es reprodueixi. Però veiem indicis i signes positius. La visita del vicepresident Junqueras a Waterloo al president Puigdemont és important. Segur que les coses no es canvien d’un dia per altre, tothom arrossega una motxilla de retrets però arriba un moment en què cal deixar-ho de banda i continuar. I, si tu creus que fas nosa perquè no pots oblidar determinades coses, també has de fer un pas al costat. Ara el més important és el país, no les persones. Alguna persona que se senti incòmoda i no pugui treballar en equip, amb la resta de partits, que no sumi, doncs que s’aparti. És el que la gent ens està demanant.

No, ho dic per mi. Em poso al capdavant. Tothom ha de fer la reflexió de, si posant-se al capdavant, ajuda o no a la unitat i a fer el full de ruta en comú. Són preguntes que s’ha de fer cadascú i cadascú s’ha de saber respondre. Si la resposta és que sí, endavant, però si és que no, doncs millor que faci una altra cosa.

No! Em sap greu perquè forma part de la injustícia. A títol personal no em fa ni fred ni calor. Si la meva vida no passa per l’administració pública o un càrrec electe m’és absolutament indiferent.

No se m’ha interpretat bé. No faré la política com l’he feta fins ara perquè és impossible. No seré diputat, no seré regidor ni seré conseller, serà impossible perquè tinc una inhabilitació. Via de partit? Tampoc la faré. Continuo militant a Junts. Són molts anys de militància i el que ara vull fer són altres coses. Ho puc fer des d’entitats i no estrictament des d’un partit polític. Ajudaré en el que calgui però he fet un pas al costat en la vida política tal com l’he feta fins ara. Però les idees no s’abandonen i vull continuar treballant per assolir els objectius de l’1-O. Això no només es pot fer des d’un partit polític sinó des d’altres llocs.

Ens hem posat al servei del president Puigdemont i els consellers per treballar pel seu possible retorn. Tenim l’amnistia sobre la taula i, molt important, el final de la repressió. Aquí hi ha més de 3.000 persones encausades, gent que necessitarà suport, el mateix que hem rebut nosaltres. Tot això per mi és prioritari. El que no faré és crear plataformes o grups. Ja n’hi ha prou. Puc treballar des de les campanyes que faci Òmnium. Hi ha un tema que sempre m’ha interessat, que és la llengua, doncs m’agradaria també poder-hi col·laborar. Soc soci de la Plataforma per la Llengua des de fa molt temps.

El que ens hem donat ara és aquest acord entre els partits del Parlament que representen un 52%. Té el recorregut que té. Ens donem dos anys per veure els fruits que pugui donar la mesa de negociació. La nostra obligació no és esperar a comprovar que no n’hi ha, de fruits. Hem d’anar amb esperit positiu a la mesa però també hem d’estar preparats perquè, transcorreguts aquests dos anys, si les coses no han anat per on volem nosaltres, si continuem sense poder celebrar un referèndum acordat, que realment puguem tenir una alternativa. Dos anys passen volant, és molt poc. Aquest és l’acord i ara també caldrà un acord de partits però també que la societat civil estigui una altra vegada com ho va estar l’any 12, 13, 14, tensionada, preparada per continuar avançant. És evident que la gent ho vol perquè això es tradueix en una majoria encara més gran que la del 21-D.

Hem d’aprofitar els dos anys per ser més del 52%. És evident que necessitem ser més gent. Tenim un avantatge, que coneixem els pros i contres d’algunes de les coses que hem fet –no es pot repetir exactament l’esquema que hem fet– i tot això ens ha de donar les pistes perquè es pugui preparar i realitzar l’alternativa que ens pugui portar a l’èxit. El que no podem fer tampoc és menysprear el que va passar l’1-O ni l’actual majoria. Hem de saber-les utilitzar totes dues.

És molt fàcil a pilota passada. Jo reivindico el mandat de l’1-O, el 3-O i accepto el debat de si aquell dia havíem d’anar més enllà. Però el 27-O o bé anàvem a eleccions anticipades o bé fèiem la declaració. Unes eleccions haurien creat una frustració molt gran en moltíssima gent. Malgrat els riscos que això comportava, la declaració s’havia de fer. Segurament va ser una declaració amb poc èxit però que recollia, almenys en part, allò que la gent va votar l’1-O.

Sí, però té un mèrit enorme quan tu tens –no ho podem oblidar– més de 6.000 policies dedicats a impedir-ho no només aquell dia sinó els previs, i les amenaces. A vegades oblidem els contextos, la por que van intentar fer agafar a la gent: que si anaven a votar, el que podia passar; si ens declaràvem independents, les empreses que marxarien. Recordo que quan érem a Madrid cada dia hi havia un marcador de les empreses que marxaven. Fer aquesta por a la població és d’una gravetat absoluta. Aquí no només va ser el govern del PP, el mateix rei hi va influir perquè empreses catalanes marxessin del país. És d’una gravetat absoluta el que es va fer, i són coses que no podem oblidar. I, per tant, ho miro al revés. Que votessin i anessin a protegir les urnes 2,3 milions de persones és una de les grans victòries del nostre país.

Podem discutir-ho, i que internacionalment molts països es podien agafar al fet que no hi havia prou legitimació, ho entenc. Però és innegable que va ser una gran victòria política perquè el mateix Rajoy, a la nit, deia que el referèndum no s’havia produït. Han creat un relat absolutament fals. La gent que va anar a votar no ho oblidarà en la seva vida. A molta gent l’ha canviada per sempre. Ens va servir per reforçar la majoria independentista.

A veure, que la possibilitat hi era... Quan vam anar a declarar el 2 de novembre sabíem que la possibilitat hi era. Jo, en aquell moment, encara pensava que, amb el precedent de la mesa del Parlament d’unes hores abans, que els havien citat per a un altre dia, semblava que també podrien optar per la mateixa solució. Jo, a partir de les cinc de la tarda del dia 2 de novembre, quan encara no teníem la resolució de l’Audiencia Nacional, sí que vaig veure una cosa que per mi era definitiva: molts policies de paisà que ocupaven totes les sortides del recinte on érem nosaltres. Recordo que, en aquell moment, fins i tot ens vam treure els objectes de valor: el rellotge, l’anell de casat, els mòbils, les carteres, i els vam donar als advocats perquè ja imaginàvem que tot aniria molt ràpid, i així va ser. Però sempre tens l’esperança que no acabarà passant.Però va passar i va passar per bastant més temps del que jo imaginava. Mai hauria pogut imaginar que durés tant de temps. En algun moment havia cregut que podria preparar el judici en llibertat. Hauria estat el normal. De fet, el 4 de desembre, una part dels presos van poder sortir.

Home, perquè mai vam creure en la rebel·lió i perquè mai vam creure que hi hagués un tribunal que fos capaç de mantenir aquest delicte. Hi havia la querella de la fiscalia però, en el meu cas, jo havia tornat de Brussel·les. Els motius pels quals m’ingressaven eren per la possibilitat de fuga... Escolti, però si acabo de tornar! Si hagués volgut fugar-me ja no hauria vingut aquí. Ho tenien absolutament decidit. Tenien un guió i s’ha anat complint fins ara.

La més important és que per als mateixos fets hi ha dues visions absolutament diferenciades al Suprem i a l’Audiencia Nacional. Fins al punt que al Suprem els Mossos són inicialment la força necessària que permet el delicte de rebel·lió i després l’element clau de la sedició per no impedir l’1-O. Absolutament el contrari del que diu l’AN: que l’actuació dels Mossos és molt bona, que hi ha dues cultures policials diferents –la que practiquen els Mossos i la que practica la Guàrdia Civil i el CNP– però avala absolutament el que van fer els Mossos.

Sí, sí. És una gran candidata i ho ha demostrat amb una cosa bàsica: que s’ho cregui i ho prioritzi. El moment en què va renunciar a ser vicepresidenta del govern és el millor exemple de la seva vocació. És una cosa bona per a ella i per al projecte de Junts a Barcelona. Només es guanya quan hi ha el convenciment que pots guanyar, quan t’arremangues. Elsa Artadi ha demostrat que té voluntat de guanyar i que està disposada a arremangar-se i a ser l’alternativa al govern d’Ada Colau.

Jo estic content dels darrers resultats a Barcelona. En les eleccions del 14-F vam recuperar quatre districtes. Tot i que no es pot extrapolar, Junts va guanyar a Sarrià-Sant Gervasi, a l’Eixample, a les Corts i a Gràcia. És una excel·lent notícia tenint en compte que el 21-D, tot i guanyar al conjunt de Catalunya, a Barcelona no va passar. És un bon punt de partida. El que cal és saber construir una alternativa clara, que la gent l’entengui i te la compri. Hi ha elements per construir-la. El grau de satisfacció dels ciutadans de Barcelona ha baixat molt. La ciutat ha perdut moltes oportunitats, hi ha hagut un retrocés.

Doncs quan des del mateix govern hi ha determinades inversions que es miren amb reticència. Jo recordo que el primer govern de Colau es va mostrar inicialment contrari al Mobile. Tot el debat sobre el turisme. La gent està pregant que el turisme torni a la ciutat. Tenim una inversió important com l’Hermitage per al món cultural i no se li estan posant facilitats. Si no creem llocs de treball és molt difícil que la qualitat de la vida de la gent augmenti. Són debats que s’han de fer i oportunitats que s’estan perdent. Barcelona era una ciutat que tibava molt. Tothom volia venir. Això no és exactament el mateix ara. S’ha de recuperar aquest orgull, aquesta força. I ho dic més enllà dels governs municipals. La gent s’ha de sentir orgullosa una altra vegada de la ciutat en què viu.

Sí, però les transicions no es fan d’un dia per l’altre. No pots passar de ser una ciutat on el PIB del turisme és una part molt important. Això té una altra derivada. Els ingressos que reben els ajuntaments a través de les aportacions de l’Estat en part són per l’IVA que es gasta aquí, pel turisme. Ara veurem la disminució que pot representar de les aportacions. Tot això, ens ho anirem trobant. Entenc que hem de regular el turisme i apostar per un determinat tipus però, això, no ho farem d’un dia per l’altre. El que no pots és carregar-t’ho tot –això no és culpa del govern municipal, el que hem patit per culpa de la pandèmia– però hi ha molta gent que viu del sector serveis. No és la gent que té un poder adquisitiu alt i estan patint d’una manera molt dura la crisi i no tenen cap alternativa. Quan s’acabin els ERTO en veurem la repercussió. Tenim uns mesos o anys molt complicats. El que no veig és com s’està preparant la transició i per quins sectors estratègics s’apunta.La col·laboració publicoprivada, que ha definit molt la ciutat, ha costat molt que un dels partits de govern hi apostés de forma decidida. És això el que em preocupa.

Sense la creació de llocs de treball i sense recuperar aquesta força, estem perdent posicions respecte a altres ciutats. El que tu no facis, ho farà una altra ciutat. Has d’estar ben situat. Hem perdut aquesta capacitat d’iniciativa, d’atracció d’inversió estrangera. Ja sé que hi ha hagut la pandèmia i que és un moment complicat per a tothom, però has d’estar mentalment preparat i has de saber què vols. I el dia que torni a reflotar, estàs disposat a buscar aquesta inversió o no? T’has de preparar des d’ara. En el camp tecnològic s’ha fet molt des de fa anys. Les empreses emergents són molt importants. Hem de consolidar-ho. No ho podem perdre.

No, però en teníem moltes perquè consideraven important la qualitat de vida que podien trobar a Barcelona. Això s’ha de mantenir. Com tenir un entorn d’universitats i mercat laboral que tibi. Si no tens això, aquesta gent no et vindrà per molt bon temps que faci i molt bon menjar que hi hagi a la ciutat.

Per mi el que ha retrocedit és la mentalitat d’anar a buscar-ho, tot això. Veig un cert immobilisme. Anem passant el temps, anem gestionant. No. Has de sortir amb molta força, amb il·lusió. Trobo a faltar que l’Ajuntament sigui motor d’aquestes iniciatives. Jo no ho veig, sincerament.