Confrontats al drac oriental

La premsa internacional ha vist en el centenari del Partit Comunista Xinès (PCX), celebrat l’1 de juliol passat, la història d’un èxit, el de l’ascens imparable de la Xina, que, en el curs dels darrers quaranta anys, s’ha convertit en la segona economia mundial, amb possibilitats d’avançar els EUA abans del final d’aquesta dècada. Sota el guiatge del partit únic, més de 770 milions de persones han sortit de la pobresa i el país s’ha transformat en una potència econòmica, militar i tecnològica de primer ordre amb capacitat per disputar l’hegemonia global.

Però el progrés també s’ha cobrat el seu preu. Les violacions de drets humans i les restriccions a les llibertats (repressió de la minoria uigur a Xinjiang, imposició de la llei de seguretat nacional a Hong Kong) són trets distintius d’un règim cada cop més autoritari sota Xi Jinping, el líder que ha suprimit el límit de mandats presidencials per perpetuar-se en el poder. “L’èxit xinès representa un desafiament per a Occident”, conclou Le Monde, que presenta la Xina com una “potència nacionalista i amenaçadora per als seus veïns”. També el Financial Times es posa en guàrdia: “Els records inquietants de la revolució cultural (1966-76) i el Gran Salt Endavant (1958-62), per esmentar només dues catàstrofes de l’era de Mao en què van morir desenes de milions de persones, haurien de servir per advertir Pequín i la resta del món dels riscos. Enmig del sorprenent progrés econòmic de la Xina, és fàcil oblidar que el seu actual sistema polític es diferencia poc del que Mao va sotmetre a la seva voluntat.”

La paradoxa és que aquest mateix món occidental que percep el gegant asiàtic com una amenaça és el que ha contribuït a modernitzar-lo aprofitant les reformes econòmiques impulsades per Deng Xiaoping a finals dels anys setanta del segle passat. “El drac xinès és un animal que els nostres manuals no aconsegueixen desxifrar”, observa Federico Rampini a La Repubblica. “Fa vint anys encara dominava la visió optimista que la integració de la Xina a l’economia global, més l’efecte internet, farien la República Popular cada cop més semblant a nosaltres, menys autoritària, fins i tot democràtica, seguint la trajectòria de minidracs com ara Corea del Sud i Taiwan.” Però els xinesos han seguit un altre camí i Occident perfila ara una estratègia de contenció contra el que considera un “rival sistèmic”. “Atès que la Xina intenta dividir la resta del món, la resposta ha de ser aliances de geometria variable, en el pla econòmic i estratègic. Però amb això no n’hi ha prou. Davant del desafiament xinès, les democràcies occidentals, especialment la UE, no s’han d’acontentar a denunciar les vulneracions dels drets humans en aquest país. Per ser creïbles, han d’exemplificar l’èxit del model democràtic amb el seu comportament”, planteja Le Monde.