JORDI OROBITG I SOLÉ
ERC
“Hem tingut timoners amb poca visió col·lectiva”
“En la política, com en la navegació, un rem fora de temps fa perdre el rumb”
“Segur que sorprendrà, perquè té una gran capacitat analítica”
ERC es fa gran a Lloret de Mar
A la imatge, un dels primers actes públics d’Orobitg com a regidor de govern i que, segons explica, va suposar una fita, d’ERC a Lloret: poder emplaçar un monòlit per honorar els que han donat la vida pels drets i llibertats de Catalunya. “L’independentisme per primera vegada, des del govern, i desacomplexadament es reivindicava i deixava de fer-ho des de l’edulcoració i marginalitat que havia tingut fins al moment a Lloret”, explica Orobitg.
Ni existeixen les portes giratòries per a tots ni, evidentment, haurien d’existir per ningú
El pacte del Majestic em va suposar una decepció molt gran i em va fer decidir implicar-me en la política
Els moviments al govern fan que torni al Parlament. Satisfet?
Voldria haver-hi accedit directament. Fer-ho en una segona volta és quelcom que no agrada gaire. També portava dues legislatures i entenia que potser havia cobert una etapa. I probablement des del punt de vista personal hauria preferit desenvolupar funcions executives i estar al govern. Va sorgir l’oportunitat, però en Josep Maria Jové, amb qui tinc molt bona relació, em va demanar que formés part del grup parlamentari i l’ajudés en la direcció del grup. I ho faig molt a gust. Soc bastant soldat i faig el que em demanen.
Vostè viu a Lloret des de fa molts anys, però no hi va néixer. Com hi va arribar la seva família?
Som originaris de Lleida, d’un poble que es diu Térmens. Els meus pares es van casar i es van desplaçar a Barcelona. El meu pare feia de taxista i la meva mare, feines de costura. Un germà de la meva mare va venir a treballar a Lloret i s’hi va casar. Hi havia moltes oportunitats de negoci, el turisme era una activitat molt important i els meus pares van decidir també venir i obrir un establiment comercial. I vaig viure entre Lloret i Barcelona, on vaig cursar els estudis. Però em vaig establir definitivament a Lloret quan vaig acabar la carrera.
Es va vincular al món del rem. Com va néixer aquesta relació?
De fet, va ser una relació tardana, perquè m’hi vaig incorporar amb una edat. A Lloret hi ha molta tradició de rem, amb els llaguts. Inicialment m’ho vaig plantejar com un divertiment i al final t’hi enganxes. Perquè és una tasca col·lectiva. És molt difícil que un llagut funcioni adequadament, es coordini i sigui ràpid. A vegades ho assimilo amb una orquestra. Que un grup de vuit persones i un timoner tinguin la capacitat que una embarcació vagi a la perfecció i ràpida, juntament amb l’esperit competitiu, fa que sigui molt atractiu. A Lloret hi ha dies molt especials, com la regata de Santa Cristina, una competició a mort entre les formacions. El rem està molt arrelat a Lloret i vincula l’esport amb la tradició. I tothom arriba a passar-hi.
En la política, si un deixa de remar el grup també se’n ressent?
Certament, moltes vegades perdem el temps en una baralla en l’àmbit polític o en una divergència que no es canalitza pels canals adequats i passa com en una embarcació. Si poses el rem fora de temps, encara que no sigui intencionadament, perds el rumb i el ritme. I repercuteix en el resultat de la navegació.
El timoner també és important en la política? Tenim bons timoners?
El timoner és molt important. Però no ha de creure que està per damunt dels altres. És un més de l’equip. Si em parla de l’àmbit nacional, hem tingut timoners que no sempre han tingut aquest esperit de visió col·lectiva, però tots han mirat de portar un bon rumb. Això de les metàfores marineres no és gaire del meu grup [riu]. I sobre Pere Aragonès, crec que és una persona a descobrir. Als ulls profans pot semblar que té un perfil tecnocràtic, però també venim de lideratges molt exuberants. Sorprendrà moltes persones, perquè té una gran capacitat analítica. És fred a l’hora de prendre les decisions però també té passió pel país. En el dia d’avui és el millor per fer de timoner.
Vostè fa temps que fa de timoner al grup municipal d’ERC a Lloret. Com va fer aquest pas?
A mi sempre m’ha interessat la política, però no soc d’aquelles persones que han fet carrera des de les joventuts d’un partit. Però hi ha un moment personal que em va fer decidir implicar-me, que és el pacte del Majestic, perquè em va suposar una decepció molt gran. No sempre he votat ERC. De jove era més de CiU. I en aquell moment em vaig adonar que hi ha persones i formacions que prioritzen certs interessos per damunt del país. Allò em va portar a un procés de reflexió, primer de reorientar les meves fílies polítiques i, segon, d’entendre que m’havia d’implicar per aconseguir els objectius. Probablement sempre hauria d’haver pensat en Esquerra com un referent. La tradició a casa et feia pensar que el curs natural et portava a CiU. Però, sense que ningú em vingués a buscar, vaig fer el pas de militar a ERC. A posteriori vaig entrar a la secció local.
Cap de llista des del 2011.
De fet, el 2010 unes circumstàncies una mica rocambolesques em van portar a ser regidor. L’únic que teníem en aquell moment, l’Eduard Coloma, hi va renunciar a l’octubre. Jo ja havia estat escollit cap de llista per a les municipals de l’any següent i es va arribar al consens que era una oportunitat per donar-me a conèixer. I en un fet sense gaires precedents, la integritat de la llista va renunciar al càrrec perquè hi pogués accedir. I vaig començar a fer de regidor a l’oposició el desembre del 2010.
En la presentació del seu compte de Twitter hi posa: “Vaig proclamar la República.” Hi ha qui li ho discutiria.
Sí, m’ho podrien discutir. Però vaig fer-ho perquè vaig defensar la llei de transitorietat al Parlament. I no només la vaig defensar com a ponent sinó que, juntament amb Lluís Corominas, Benet Salellas i Gabriela Serra, vaig participar en la seva redacció. Vam fer tot el possible perquè fos una realitat. I els instruments legislatius que vam crear, que eren la llei del referèndum i la llei de transitorietat jurídica, donaven les eines necessàries a qui havia assumit el compromís de fer realitat aquest pronunciament. Des d’aquest punt de vista, vaig proclamar la República. Després, que fos efectiva o no...
Continua fent d’advocat?
És cert que la política és molt absorbent. I més si tens un peu a l’Ajuntament i l’altre al Parlament. Conservo alguns clients de tota la vida, que no són gaire exigents en els terminis. Però no me n’he volgut desvincular perquè tinc clar que la dedicació a la política és temporal. Arribarà un moment que m’hauré de reintegrar a l’activitat professional i reiniciar un negoci, i és molt complex. La gent parla de les retribucions als polítics, que no ens podem queixar, però també és cert que quan acabes no et volen enlloc. I ho dic per pròpia experiència. Amb el 155 vaig estar gairebé un any i mig en què vaig haver de tornar a la meva tasca professional i no em plovien ofertes. Per tant, ni existeixen les portes giratòries per a tots ni haurien d’existir, evidentment.
Continua remant?
No, perquè és un esport bastant exigent i s’ha de fer col·lectivament. Ja m’agradaria i de vegades hi penso. No és només el fet de remar, sinó la llibertat que et dona. És un esport en què els entrenaments els fas al vespre i és una experiència preciosa. Però fa molts anys que no agafo un rem.
Un panorama complicat a Lloret. Un municipi molt diversificat i amb molts partits polítics.
Molt fragmentat perquè els darrers consistoris tenen vuit grups municipals. Des del punt de vista nacional molt complex, també, perquè de fet és una paradoxa que puguin governar formacions independentistes perquè tenim una majoria social que no ho és. I si és difícil en l’àmbit general que governin partits independentistes, encara ho és més el rol d’ERC perquè sociològicament sempre ens ha costat molt incidir-hi. Això amb el temps ho hem anat revertint. Quan vaig entrar hi havia onze regidors de Convergència i un d’Esquerra. I avui n’hi ha sis de qui seria hereu de CiU i nosaltres tres, a punt de fer-ne quatre. Evidentment, hi ajuda el context general nacional. Però també tota la feina que hem fet amb els companys al municipi. I han estat molt importants els acords i els pactes. I ho demostra que els darrers governs han estat formats per fins a tres formacions polítiques i hem tingut moments de molta tensió. Amb partits independents molt agressius, amb una nova forma de fer política. Probablement calia una sacsejada a la forma tradicional però no traspassant certs límits que en algun moment es van traspassar.
I què n’espera, d’aquesta legislatura al Parlament?
Espero que fem una acumulació de forces per fer un embat definitiu per la independència. De fet, això no és nou, ho hem dit sempre. El fet de posar sobre la taula la necessitat d’un diàleg per arribar al resultat és quelcom que des de Junts pel Sí vam defensar des del primer moment. I crec que hem de perseverar en aquesta actitud. Crec que en el dia d’avui Europa és més receptiva a la nostra situació, probablement, més que pels nostres encerts, pels desencerts del govern espanyol i de tot el conglomerat espanyol en l’àmbit polític i judicial, pels seus excessos en la repressió. I hem d’aprofitar aquesta conjuntura per reincidir en la demanda del referèndum, que és una solució democràticament més homologable en l’àmbit internacional. És complex per a la nostra gent, perquè evidentment la legislatura del referèndum se’ls va donar a entendre que estava tot a tocar i demanar ara un temps de paciència per aquesta via sé que és dolorós per a molts. Però ningú va dir que fos fàcil.
Com el Barça i l’Espanyol
A Lloret de Mar, el rem i, especialment, els llaguts són gairebé sacres. Fins al punt que dos dels principals clubs porten nom de sant. El més tradicional és el club Santa Cristina, vinculat al paratge que porta el mateix nom. Santa Cristina és patrona de la vila. I quan Orobitg i els seus companys de tripulació van decidir fer una escissió per crear un nou club, tenien clar el nom que li posarien: Sant Romà, l’altre patró. Rivalitat tipus Barça i Espanyol, però en versió marítima i de santoral. Orobitg, tot i haver-hi estat molt de temps vinculat, diu que actualment ja no rema. La política li acapara gran part del temps. I va ser especialment intens durant l’any 2017. “Pràcticament un no viure”, afirma. Integrant de l’equip que va redactar la llei del referèndum i la llei de transitorietat jurídica, explica episodis com quan van haver d’amagar a correcuita els ordinadors perquè els van dir que hi anava la Guàrdia Civil, cosa que al final no va acabar passant exactament. O la sensació de sentir-se vigilat tothora –“segur que ho estàvem”, diu–. Experiències que diu que són irrepetibles, per tota la vida i que formen part d’un període històric per al país, “malgrat com va acabar tot plegat”.
Jordi Orobitg
Nascut a Barcelona el 15 d’octubre del 1966. Casat i amb dos fills. Advocat. Diputat des de l’octubre del 2015. Militant d’ERC des del 2003. Regidor a Lloret des del 2010 i diputat des del 2015.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.