JOAN CARLES GALLEGO
ELS COMUNS
“Puc incidir en la gestió de la sortida de la crisi”
“Les formalitats parlamentàries fan que els temps per abordar els temes es dilatin”
“Catalunya en Comú Podem està molt en lògica amb la cultura del PSUC”
6è CONGRÉS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYA-MENT DE CCOO
Joan Carles Gallego ha escollit aquesta fotografia del 6è Congrés de la Federació d’Ensenyament de Comissions Obreres (CCOO) l’any 1992, durant el qual va ser escollit secretari general. “Fonamentalment, soc professor; m’agrada impartir classes i els meus vincles amb l’educació sempre han estat molt forts en tots els camps: en allò pedagògic i didàctic, en l’organització del centre educatiu i també en el sindicalisme”, explica Joan Carles Gallego sobre la seva tria.
El sindicalisme serà necessari mentre hi hagi poders autoritaris que no tenen controls
Un conflicte polític només pot tenir una solució política. Cal negociar un acord i votar-lo
En quin moment comença a prendre consciència política i sindical?
Van força en paral·lel totes dues, tot i que en moments diferents. Tot forma part, però, del mateix compromís en veure que hi ha coses a la societat que no m’agraden. Vaig començar a implicar-me en el preuniversitari i a la universitat, i l’any 1971 ja entro en organitzacions polítiques, primer a Bandera Roja i després al PSUC el 1973.
Evidentment, des de la il·legalitat.
Era lluita antifranquista. Teníem clar que aquell marc polític i institucional no ens agradava. Que hi havia injustícies i no hi havia llibertat. Era una societat gris i calia canviar les coses, una lluita que valia la pena compartir amb altra gent.
Des del principi se situa a l’esquerra.
Des de sempre. Això ho mames a casa, podríem dir, perquè tot i que, de política, no se’n parlava directament, sí que comentàvem les injustícies que vèiem, sobre la pobresa, per exemple.
Què el porta al sindicalisme?
Tant a l’institut com a la universitat havia fet de delegat de curs i, per a mi, ja era com una manera d’implicar-se per representar els interessos col·lectius. D’aquí va venir el pas al sindicat, on vaig entrar com a assessor; va ser ben natural.
Tot i els avenços que s’han aconseguit, el sindicalisme és ben vigent.
El sindicalisme serà necessari mentre hi hagi poders autoritaris que no tenen controls. L’organització de la gent és la possibilitat de defensar-te davant dels grans poders, siguin polítics o econòmics. Necessites estar organitzat, perquè sol no vas enlloc. Aquest és el valor del sindicalisme i és més present que mai, malgrat la mala imatge que s’hi vulgui donar.
Quin record té dels seus anys com a màxim responsable de CCOO a Catalunya?
Van ser uns anys molt complexos. En la vida d’un sindicat mai hi ha uns anys fàcils, però aquells amb mi al capdavant del sindicat es corresponen amb la gran crisi del 2008. Jo hi arribo a finals del 2007 i en marxo deu anys després. És a dir, em va agafar de ple. Van ser uns anys de moltes mobilitzacions al carrer, durant els quals vam establir moltes aliances amb altres entitats socials, com la famosa plataforma antiretallades, per defensar-nos dels atacs que hi havia. Van ser uns anys complicats en què, per una banda, anàvem a l’ofensiva, amb vagues generals i mobilitzacions constants, però també estàvem a la defensiva, veient que era difícil avançar, però, com a mínim, mantenint la posició. Tot i això, en faig un bon balanç, perquè malgrat la crisi l’organització sindical es manté viva i amb presència en tots els sectors d’activitat econòmica i al conjunt del territori, amb importants nivells d’afiliació.
La precarietat és ara un dels grans problemes.
La realitat és que la precarietat laboral i la precarietat de vida, perquè van totalment lligades, han estat l’estratègia del poder econòmic aquests anys. La reforma laboral el que pretenia era desregularitzar les condicions de treball i afavorir que els empresaris puguin fer el que vulguin amb els llocs de treball. Aquesta situació està instal·lada. Ara bé, hem de reconèixer que, arran de la nova crisi provocada per la pandèmia, hi ha hagut moviments importants. Per exemple, el que ha fet el Ministeri de Treball ha estat demostrar que la crisi no l’han de pagar necessàriament els treballadors com va passar el 2008. També estem veient que, dins del moviment sindical, s’està combatent també la precarietat, com és el cas de les treballadores de la llar.
Com va ser el salt a la política?
La motivació política sempre l’he portada a sobre. En les eleccions, Jéssica Albiach em va plantejar la possibilitat de col·laborar amb la candidatura d’En Comú Podem, i el balanç que en faig és que el context polític reclama reforçar les posicions d’una organització política que està a l’esquerra, compromesa amb els sectors socials més vulnerables i amb els problemes de la gent treballadora, i que té una clara voluntat de compaginar l’avenç dels drets socials amb l’avenç dels drets ambientals i de la igualtat de gènere. Són elements que comparteixo i entenc que és un moment de passar al compromís polític, tot i que a mi, que vinc de la vida sindical, on tot és molt més concret, em costa una mica. Però faig el pas perquè entenc que és un moment important per poder incidir en la gestió de la sortida de la crisi.
Com s’hi ha trobat, al Parlament de Catalunya?
Encara em costa situar-me perquè el Parlament té unes formalitats, que són necessàries, però que fan que els temps per abordar els temes es dilatin una mica més. Però bé, veig que hi ha possibilitat de tenir iniciativa pròpia, de controlar l’acció de govern, d’establir aliances polítiques o bé en tot o bé en part... D’incidir, en definitiva, en la vida política del país.
I fent oposició?
El més important és connectar amb la realitat. I a partir d’aquí, intentar fer el treball parlamentari. També moure’s per intentar trencar les dinàmiques polítiques d’ells i nosaltres. Al Parlament s’han de trencar aquestes barreres, que tampoc és clar que siguin gaire sòlides. Aquí tenim dos eixos, el social i el nacional, i a partir d’això es poden establir aliances molt diverses amb diferents grups.
Lamenta com va acabar la negociació amb ERC?
No ens va agradar la dinàmica de negociació que hi va haver per construir el govern que finalment ha sortit. Nosaltres vèiem que hi havia la possibilitat d’establir altres aliances de govern, que pivotessin sobre el vector social i mediambiental i que, en el terreny nacional, es fes l’aposta del diàleg i la negociació política per abordar el conflicte polític.
Creu que és possible que la negociació resulti?
Un conflicte polític només pot tenir una solució política. I som davant un conflicte polític. S’ha demostrat que la via de la judicialització no serveix per a res, simplement aprofundeix aquest conflicte. També s’ha vist que la via unilateral tampoc serveix per a res. Tot el que va passar el 2017 ha quedat en res. Per tant, ni judicialització ni unilateralitat. Sí, en canvi, una solució política negociada que permeti construir un acord que respecti la identitat nacional de Catalunya, que reconegui el paper que té a l’Estat i la seva capacitat d’autogovernar-se. Un acord que, finalment, haurà de ser validat per la ciutadania. I veig que és molt millor anar a votar un acord, que saps el que votes, que no pas anar a votar sí o no.
Vostè que ve del PSUC, què faria aquell històric partit en la situació política actual?
Catalunya en Comú Podem, pel que fa al debat nacional i també al social, està molt en lògica amb la cultura del PSUC.
“Que tot està per fer...”
Joan Carles Gallego manté un blog – joancarlesgallego.cat – en què de manera periòdica publica articles sobre l’actualitat. El blog té com a capçalera un fragment del famós poema Ara mateix, de Miquel Martí i Pol: “...Que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible”. La part que, justament, el president Pedro Sánchez va obviar en el seu discurs sobre els indults al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, tal com li va recordar l’endemà la consellera Dolors Bassa, una altra sindicalista provinent del camp de l’ensenyament com Joan Carles Gallego. “A mi m’agrada això que «tothom es vesteixi com bonament li plagui», que, per a mi, vol dir que, des del respecte i des del reconeixement de les diferències, tot està per fer i tot és possible”, explica Gallego. “I com que tu no pots fer res sol, hauràs d’intentar buscar aliats i compromisos per canviar les coses, perquè si no les canviem continuaran igual, i si estàs bé, perfecte, però si estàs malament, no hi ha sortida. I ja entenc que els que estan bé no volen canviar les coses, però hem de tenir present que aquests són molt pocs”, conclou Gallego.
Joan Carles Gallego
Barcelona, 1954. Llicenciat en ciències econòmiques i empresarials per la UAB. Vinculat a l’ensenyament des del 1977, ha estat secretari general de CCOO entre els anys 2007 i 2017.
La urgència i la necessitat, entre els usos preferents
Noticia pendent 780/2832494/comarques021
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.