Tremolors per la banca pública

La maniobra del govern per donar cobertura als seus ex-servidors públics perseguits pel Tribunal de Comptes ha posat a l’ull de l’huracà l’Institut Català de Finances (ICF), una entitat financera pública –l’únic accionista és la Generalitat– creada el 1985 per fer de crossa del sector privat en el suport al teixit empresarial, i en especial als sectors que el govern estimi que més convé potenciar o protegir, a través de crèdits i, molt sovint, també avals a projectes privats. L’entitat és a la recta final del procés de conversió en banca pública, una figura que, sense apartar el focus del finançament d’autònoms, pimes, empreses i entitats, li donaria més marge de maniobra per operar i comptar amb fons i productes propis per poder ampliar el seu radi i arribar a més sectors. És aquí on han aparegut certs dubtes i tremolors, perquè hi ha qui tem dins del govern i els partits independentistes que la polèmica abrandada per l’espanyolisme per la implicació de l’ICF com a avalador provisional pugui fer trontollar tota la feina feta els últims anys. I és que la culminació de l’operació ja bàsicament només depèn de l’autorització del Banc d’Espanya, que podria pensar en represàlies i utilitzar el cas com a excusa per denegar-la. És clar que altres veus consultades hi resten també importància i recorden que de bastons a les rodes a l’operació a Madrid n’hi han trobat sempre, i la polèmica actual no ha de fer variar res substancial.

Els tràmits per convertir l’ICF en banca pública es van iniciar ja amb Andreu Mas-Colell al capdavant d’Economia, després que l’entitat hagués acumulat pèrdues importants arran d’anys d’assumir projectes amb poca solvència, en part també per la inexistència de criteris clars, i culminats per la devastadora crisi econòmica del 2008. Després que el seu predecessor, Antoni Castells, hi comencés a posar un cert ordre en el segon tripartit, Mas-Colell va nomenar el 2011 com a conseller delegat Josep-Ramon Sanromà, que va rebre l’encàrrec de liderar un procés de transformació de l’ICF en diversos àmbits (negoci, operatiu, digital, regulatori...), així com d’adaptació a la normativa europea de les entitats de crèdit públic. Des del 2014, així, va entrar a formar part de l’Associació Europea de Bancs Públics, que agrupa gran part dels que operen al continent. La feinada de Sanromà va continuar en les següents legislatures ja amb Oriol Junqueras i Pere Aragonès com a consellers, quan, en paral·lel al sanejament de l’entitat i l’aplicació de criteris més rígids, la va anar preparant també en termes de governança i normativa interna per complir els estrictes requisits per ser reconeguda com a banca pública. Després de deu anys al capdavant, Sanromà es va jubilar al gener amb la feina avançada, i Víctor Guardiola, amb una dilatada experiència en el sector, sobretot a CaixaBank, li va prendre el relleu amb el repte de culminar un objectiu que, a sobre, mesos després va entrar a formar part dels acords d’investidura d’Aragonès.

A la pràctica, l’ICF ja compleix avui tots els requisits per ser-ho, però l’últim escull per operar com a banca pública a tots els efectes és la consecució de la llicència o fitxa bancària, que va demanar formalment a final de març al Banc d’Espanya, l’organisme encarregat de validar la petició i emetre l’informe preceptiu al Banc Central Europeu per a l’aprovació final. Es calcula, això sí, que el termini es pot allargar fins a dotze mesos. El primer consell executiu d’Aragonès va aprovar al maig un altre tràmit imprescindible, l’autorització per a la constitució de la societat ICF Banc, entitat de crèdit SAU, “sempre que rebi les autoritzacions administratives prèvies necessàries”, així que els deures estan fets. Falta que el supervisor no els estripi.