SUSANNA SEGOVIA SÁNCHEZ
ECP
“Cal trencar la barrera entre la institució i el carrer”
“Em feia il·lusió la idea de fer lleis, d’aprendre molt, d’aportar i de transformar”
“Ser mare monoparental i diputada és una combinació complicada”
“DEP PATRIARCAT”
És una consigna de l’última concentració del 25-N, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. Segovia l’escull per a la samarreta –que també té la seva filla de 10 anys–, ja que evidencia que fins que “no posem fi al patriarcat” no s’aconseguirà la igualtat entre homes i dones ni eliminar les violències masclistes. La Covid va obligar a fer una concentració estàtica, però per a Segovia va ser un dia de retrobament amb companyes que treballen en organitzacions socials i reflecteix “la mobilització al carrer i el que cal fer a les institucions”.
Els partits hem de ser més permeables a propostes i entendre que no som els únics que sabem de lleis
La conciliació també és el gran tema. Sempre tens la sensació que no arribes a tot arreu
Q
uè va anar a fer dotze anys a l’Equador?
Hi vaig anar per primer cop el 1998. Estava estudiant la llicenciatura d’antropologia i vaig fer un programa d’intercanvi a la universitat de nou mesos per estudiar-hi algunes assignatures. M’hi vaig quedar tres anys; vaig tornar al cap d’un any i mig i després vaig anar i tornar altres vegades. La darrera estada va ser de sis anys treballant de delegada de cooperació catalana.
Allà se li va despertar el cuquet per la política?
Havia participat en moviments com Universitaris per Bòsnia, on havia anat als campaments de refugiats, però sí que a l’Equador, amb un moviment indígena molt fort, em vaig començar a vincular més amb la política. En venir aquí, el 2014, em vaig implicar amb Guanyem i Barcelona en Comú.
Ha importat alguna cosa del treball a l’Equador?
Sí, molta, sobretot la idea que tu estàs a les institucions per recollir propostes i accions dels moviments socials. Allà prioritzen molt el municipalisme, i precisament el moviment indígena, quan s’hi va presentar per primera vegada, als anys noranta, va aconseguir 27 alcaldies en un país clarament racista. És com el que es va viure aquí el 2015 amb l’assalt a les institucions de la gent que venia del 15-M, organitzacions i moviments socials constituint-se en plataformes municipalistes. I aprens sobre les contradiccions que pot comportar continuar treballant des de la institució amb la lògica de les organitzacions i moviments socials; la tensió entre la gent que passa a la institució i la que es queda a l’organització; els mecanismes i dinàmiques de participació i mobilització... Allà feia molts tallers de formació i capacitació que em van servir molt.
Canvia molt estar dins la política institucional?
Sí. La institució t’absorbeix molt i corres el risc de perdre la connexió amb el carrer, les organitzacions i la gent. La política molts cops està pensada per tancar-te entre quatre parets, amb procediments, comissions i tràmits, que són necessaris, però que fan difícil mantenir la teva presència activa al carrer. I nosaltres fem aquest esforç per mantenir aquest contacte. Per fer la feina necessito saber què passa al carrer.
I com va escollir vincular-se amb Guanyem?
Tornava per motius personals i per tancar un cicle allà. Volia participar més activament i no tornar a la cooperació. Gent com en Joan Subirats, de l’Observatori DESC, i de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), em va comentar el que s’estava muntant. Tenia ganes de trobar un espai d’activisme polític i em vaig implicar en les reunions que van acabar fent sorgir Barcelona en Comú.
Recorda el primer dia al Parlament?
El recordo, i que em feia il·lusió la idea de fer lleis, d’aprendre molt, d’aportar i de transformar. Va ser una legislatura marcada pel 155 i la repressió, i va trigar molt a constituir-se el govern. Hi va faltar capacitat de producció legislativa, i t’adones que moltes coses, com ara propostes, resolucions i posicions polítiques, generen el dubte de com es tradueixen. Moltes coses que aproves al Parlament per instar el govern a fer-les, després el govern no les fa. Genera una certa frustració. Cap al final ja es va activar la producció legislativa. Vam presentar la reforma de la llei de violències masclistes i va ser molt gratificant i interessant. De cop i volta, penses: “Era per això que soc aquí.” Escoltes expertes que et qüestionen coses, aprens a acordar amb els grups i vam aconseguir una reforma important i fer una llei.
Què l’ha decebut més del Parlament?
Aquesta distància amb el que passa al carrer.
Cada cop n’hi ha més?
Hi ha una desafecció política generalitzada i hem de pensar com podem revertir-la. Que la gent no pensi que el que passa aquí no té res a veure amb la seva vida quotidiana i que el Parlament no és una institució útil per al carrer. Es fan coses, com tots els avenços legislatius en habitatge, quan els grups polítics ens posem a disposició d’entitats i de les seves demandes. Calen més passes per trencar la barrera entre la institució i el carrer. La Covid-19 tampoc hi ha ajudat. Els partits hem de ser més permeables a propostes i entendre que no som els únics que sabem de lleis.
Va fer furor, sobretot a Madrid, amb una samarreta el 2019 que duia el lema “FCK V*X”. Ara els té de veïns a l’hemicicle. Com són les relacions?
Era per un fet molt concret, ja que era la primera vegada que el Parlament feia un ple monogràfic pels drets de les dones. Una organització de Madrid va fer les samarretes; era una frase que havia dit la Rosalia, i em va fer gràcia perquè donava un missatge molt clar. Va servir perquè es parlés molt del que havia dit, de com podem garantir els drets de les dones i com podem combatre el patriarcat i una societat clarament masclista..., però em van desbordar els atacs a les xarxes. Una agressivitat que no havia rebut mai. Tenim un acord amb els grups per evitar que el Parlament sigui un espai de discursos d’odi, i és important aïllar-los. Ara hi ha una gent que qüestiona drets humans bàsics i costa pensar com relacionar-t’hi quan fins ara érem capaços d’arribar a acords institucionals. No hi tenim relació.
Com s’evadeix de la feina?
Ser mare monoparental i diputada és una combinació complicada. M’evadeixo quan estic amb ella, amb la família, i sortint amb amics i amigues. La conciliació també és el gran tema. Sempre tens la sensació que no arribes a tot i molts cops he portat la filla als actes.
Es veu en la política activa d’aquí a cinc o deu anys?
No soc capaç de veure-ho. La política institucional té un cicle i d’aquí a un temps no hi voldré ser, però sí en altres espais per recuperar contacte amb el carrer. És bo que ens renovem i em costa veure que hi ha diputats que ho són des de fa vint anys.
Va estudiar periodisme. Ha exercit?
Sí. Treballant des de segon de carrera a Televisió de Badalona, en mitjans locals i com a corresponsal a Com Ràdio i a El Periódico cinc anys fins que vaig marxar a l’Equador, amb 25 anys, on ho vaig continuar fent poc temps.
Com ha de ser una bona política?
Ferma en les conviccions, però amb capacitat de diàleg per arribar a acords i consensos. És difícil.
N’hi ha moltes aquí?
Més del que sembla. Es transmet una imatge dels polítics que ens barallem sempre, però hi ha capacitat per arribar a acords i es veu si repasses les votacions al Parlament.
L’escola de l’Equador
Amb 25 anys va anar a l’Equador a estudiar antropologia i va acabar amb màster en ciències polítiques a la Facultat de Ciències Llatinoamericanes de Ciències Socials. Arran d’aquelles estades intermitents, va començar a treballar en organitzacions dels moviments socials dels pobles indígenes de l’Amazònia en temes d’impacte de l’explotació petroliera. En comptes de continuar estudiant, es va posar a treballar en una ONG en temes de drets col·lectius i ambientals i, amb formació en cooperació internacional i desenvolupament, va començar a involucrar-se en qüestions relacionades amb la participació ciutadana. En l’àmbit polític, va militar activament en el Movimiento Pachakutik i els darrers anys de la seva estada va treballar amb Alianza País per a l’alcaldia de Quito. D’allà, se’n va endur els coneixements per començar una participació política més activa a Catalunya i el 2014 es va involucrar en la comissió d’organització i la de forces polítiques per fer el codi ètic i el de confluències cap a Barcelona en Comú. Poc temps li queda per a aficions, tot i reconèixer que li encanta ballar, però el temps que té és per a la família... i per descansar.
Susanna Segovia
Va néixer a Badalona el 1973. Llicenciada en ciències de la informació, màster en cooperació internacional i en ciències polítiques. Diputada des del 2018 i portaveu adjunta d’En Comú Podem.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.