Insurrecció duradora

Ja han passat gairebé set mesos de l’assalt al Capitoli que va posar en escac la democràcia nord-americana, però la investigació va per llarg. La reparació dels estralls a l’edifici, incloent-hi el desmuntatge de la tanca metàl·lica que l’emmurallava, ha curat algunes ferides, però l’atac que fins i tot va acabar amb víctimes mortals encara està en la retina d’un país que intenta treure l’entrellat de què va passar i perseguir els incitadors, participants i culpables d’un dels dies més negres de la història dels Estats Units.

La tasca que tenen al davant les autoritats policials i judicials és enorme, amb alertes de cerca i captura per tot el país. Ara per ara només s’han detingut poc més de 570 persones dels centenars que van atacar el Capitoli per intentar impedir la confirmació de la victòria electoral de Joe Biden davant Donald Trump. Unes vint-i-cinc s’han declarat culpables d’algun delicte menor, i només dues han rebut penes de presó. Un d’ells, el supremacista blanc Michael Curzio, no la complirà perquè convalidarà la sentència de sis mesos amb el temps que ja ha passat a la garjola esperant condemna. L’altre, Paul Hodgkins, estarà vuit mesos a la presó en declarar-se culpable d’“obstrucció d’un procediment oficial del Congrés” fa només un parell de setmanes, fet que el converteix en el primer sentenciat que complirà un càstig.

Els casos avancen molt lentament. Les dificultats derivades de la pandèmia juntament amb l’enorme quantitat de proves existents, començant per imatges enregistrades pels mateixos assaltants, fan que els processos siguin eterns. El Departament de Justícia, per desfer-se ràpidament dels més de mig miler de casos que té a les mans –i en previsió dels centenars que encara han d’arribar–, està incentivant els acords extrajudicials; cosa que per a alguns, inclosa la jutgessa federal Beryl Howell, és una tàctica dubtosa, ja que permetent que alguns assaltants es declarin culpables de delictes insignificants el missatge de dissuasió és, llavors, inexistent. Amb el perill, a més, que en el futur algú repeteixi la “intimidació” a la democràcia, a congressistes o altres figures públiques, sabent que, com a molt, rebran com a càstig pocs mesos de presó i multes irrisòries.

Sigui com sigui, les ferides no s’han curat i les seqüeles encara són visibles. Com a exemple, el testimoni de dimarts de quatre policies que van ser-hi defensant l’edifici, en l’inici de les tasques de la comissió de la Cambra de Representants encarregada d’investigar els fets. Una comissió que com tot a Washington va néixer de la polèmica, i s’ha convertit en prova fefaent de la irreconciliable divisió ideològica i partidista de la política nord-americana.

Els republicans havien triat diversos congressistes acèrrims convençuts de la “gran mentida” del trumpisme, l’inexistent robatori de les eleccions que mereixia una actuació com la del 6 de gener, per ser els seus representants; els demòcrates s’hi van negar, i van despertar queixes i pugnes i advertències de procediment esbiaixat.

En la sessió de dimarts, els quatre agents van descriure l’“infern” que es va viure al Capitoli, la por davant d’una turba de “terroristes” que els superaven en nombre, la falta d’efectius i respostes i la necessitat urgent de demostrar si algun càrrec polític “té la culpa” del que va passar el 6 de gener. El que s’ha extret fins ara, en un informe de més de cent pàgines del Senat publicat a principi de juny, és que totes les agències d’intel·ligència van fallar en la preparació per uns fets que es podien haver predit.

Mentrestant l’expresident Trump, que va ser dut a judici polític per la presumpta incitació a l’assalt –i del qual va sortir exonerat gràcies al suport gairebé unànime de la bancada republicana al Senat–, continua del bracet amb els seus fidels en la croada de revisionisme sobre què va passar, insistint en una història paral·lela que obligava a l’acció de “màrtirs” i “patriotes” per aturar la tasca del Congrés.