Beirut demana justícia un any després de l’explosió al port

Fixar-se en quina taula del restaurant pot ser la més segura en cas que hi hagi alguna desgràcia. Preocupar-se de seguida si algú no agafa el telèfon. Entrar en pànic quan se sent un cop de porta o un avió. El temor del qual parla Hrag Avedanian, jove resident de Beirut, es repeteix a cada escena. Des de fa un any, assegura, els centenars de milers de persones que resideixen a la ciutat es passen el dia fent coses per si de cas: “Quan vas a dormir i saps que totes les finestres estan tancades, vas de seguida a obrir-les una miqueteta. Només una mica. Per si de cas, per evitar que els vidres esclatin en cas que passi alguna cosa dolenta.”

Avedanian mostra textos que va escriure els dies posteriors al 4 d’agost del 2020: “Ara serà l’aniversari de l’explosió al port i els libanesos estem confosos”, explica. “No sabem com reaccionar ni estem preparats per a això. El 4 d’agost mai ha quedat enrere, encara l’estem vivint”, hi afegeix.

Els textos que Avedanian va publicar a les xarxes socials eren un crit perquè persones d’arreu del Líban s’apropessin a Beirut, on feien falta dies de feina perquè la vida transités de nou pels carrers. Als barris propers al port, calia apartar les restes d’edificis enderrocats i vehicles destrossats, s’havien d’escombrar tones de vidres trencats i calia netejar taques de sang. Als més llunyans, calia recol·locar les portes que havien sortit disparades en totes direccions i les finestres que s’havien rebentat en mil bocins cedint a l’onada expansiva i s’havien incrustat a les parets i als cossos.

Un any després, algunes persones continuen extraient-se vidres de dins seu. La detonació va matar unes 220 persones –tot i que no hi ha xifres exactes–, en va ferir milers i en va expulsar de casa unes 300.000. “La nit del 4 d’agost ningú de nosaltres va dormir”, recorda Avedanian. “Com hauríem pogut fer-ho? Volíem pensar que era un malson, però vam veure que era real. La destrucció, la mort, els desapareguts.” La gent va baixar al carrer perquè sabia que reparar la ciutat “depenia d’ells”. “Som un poble acostumat a viure en un estat fallit.”

Dotze mesos després, no hi ha sentències ni detencions contra alts càrrecs. Això passa malgrat que diversos documents demostren que múltiples departaments governamentals tenien coneixement de la presència de les 2.750 tones de nitrat d’amoni que van explotar, per causes encara desconegudes, a les 6 i 8 minuts de la tarda. Els explosius feia sis anys que estaven emmagatzemats al cor de Beirut i molts ciutadans van sentir que havien estat fent vida damunt d’una bomba sense que les autoritats hi fessin res.

El col·lectiu d’advocats Legal Agenda acompanya les famílies de les víctimes en la seva lluita per la rendició de comptes. Ghida Frangieh, membre del grup, denuncia la intervenció política en la investigació impulsada en el sistema judicial libanès: “Per nosaltres, és molt clar que els partits polítics que governen estan sabotejant la investigació”, afirma. Fins ara, hi afegeix, “el Parlament, el govern i el fiscal en cap han rebutjat retirar la immunitat dels alts càrrecs que el jutge Tarek Bitar ha volgut interrogar”.