LAIA ESTRADA
CUP
“El primer cas repressiu el visc a la panxa de la mare”
“A casa meva sempre han estat persones implicades en moviments socials i polítics”
“Em deien que havia d’estudiar, abans que res”
FLAMENCA
El ball és una de les seves aficions i explica que balla flamenc des de fa temps. La imatge escollida per ella mateixa és de fa uns dotze anys, a Tarragona.
La CUP és una organització transformadora, no ens interessa acabar legitimant les institucions
A casa meva sempre s’ha parlat molt de política. Això ho he mamat
va entrar a l’Ajuntament de Tarragona el 2015. Podia preveure que un temps després seuria en un escó del Parlament?
No, ni m’ho plantejava. A la CUP tenim limitació de mandats, que és una mena de mecanisme de seguretat per no caure en la temptació d’aferrar-nos a una poltrona. A més, ens és útil per no perdre perspectiva, perquè la institució et fa perdre perspectiva. La CUP és una organització que es presenta com a transformadora i, per tant, no ens interessa acabar legitimant les institucions. És importantíssim que hi hagi renovació i, amb aquesta idea, el 2015 jo em plantejava fer aquell mandat fins al 2019 i, després, tornar a la meva feina de professora.
Un sol mandat?
Jo, d’entrada, em plantejava això i prou. Llavors, el 2019 vam pactar que jo faria mig mandat, per facilitar el relleu.
Parla de renovació i de no perpetuar-se. Però la seva implicació en causes polítiques ve de lluny i va més enllà del fet d’haver estat a l’Ajuntament.
Si algú em diu que estic en política des del 2015, jo dic que no. Vaig començar a participar en política el 2007, en diferents col·lectius. Era política no institucional, però era política. Llavors, ni de broma pensava que la CUP pogués arribar a tenir dues regidores a l’Ajuntament. Quan el 2015 entrem directament en la política institucional municipalista, jo ho faig amb una idea que tenim molt inserida: la provisionalitat i el fet de saber que juguem un paper circumstancial. Nosaltres ens posem al servei de l’organització durant un temps, però tenim la nostra vida i la nostra feina.
Li va costar dir que sí, quan va sortir la possibilitat d’anar a una llista municipal?
No, perquè la CUP a Tarragona ja estava fent molta feina des de fora de l’Ajuntament. El cas de corrupció Inipro (un suposat finançament irregular del PSC a través de subvencions atorgades per l’Institut Municipal de Serveis Socials) el portem al jutjat sense tenir representació municipal. També iniciem diverses campanyes relacionades amb la deixadesa en la conservació del patrimoni de la ciutat i altres accions relacionades amb infraestructures que van costar una morterada de diner públic i que no serveixen per a res.
El pàrquing Jaume I?
És un cas que poder no és gaire conegut a la resta de Catalunya però que és una barbaritat. Es va partir d’un pressupost de 4 milions d’euros per fer un pàrquing intel·ligent, que al final no ha estat intel·ligent i ni tan sols és un aparcament. Ha acabat costant 32 milions i és un forat al qual no es pot donar cap utilitat.
La manera de fer política al Parlament és gaire diferent de la política municipal?
L’Ajuntament et dona una proximitat que no tens al Parlament. L’Ajuntament potser també està allunyat de la població, però l’acció que hi fas és significativa i agafa contingut.
Li ve d’influència familiar, aquesta voluntat de prendre partit i de rebel·lar-se contra allò que li sembla que no funciona?
Sí, totalment. El meu pare va ser regidor pel PSUC del primer Ajuntament democràtic a Tarragona. Va aguantar sis mesos i en va tenir prou. A casa meva sempre han estat persones implicades en els moviments socials i polítics. El primer cas repressiu el visc a la panxa de la meva mare. Quan estava embarassada de mi la van portar al calabós per haver participat en una acció de la Crida.
Ho porta a la sang.
Ells no han estat participant en la política institucional, però sí que han estat en el món del sindicalisme, tant el meu pare com la meva mare. I a casa sempre s’ha parlat molt de política. Això ho he mamat.
Vostè mama la lluita social d’ells. I ells mamen l’independentisme de vostè?
Crec que és un procés paral·lel. A casa meva no s’havia combregat mai amb l’independentisme, fins que arriba un moment que, a Tarragona, qui vertebra les diferents lluites és l’esquerra independentista. Llavors hi acabem coincidint, arribant-hi des de llocs diferents. Perquè constatem que qui es posa a treballar per aconseguir unes condicions de vida dignes pel conjunt de la població és l’esquerra independentista. Les lluites dels drets socials s’han d’aterrar, no queden en abstracte. I la reivindicació de la sobirania no es pot obviar, no pot quedar enlaire, perquè, si no, està formant part de l’opressió de l’Estat contra el poble. Per això és curiós que determinades formacions reivindiquin la sobirania d’alguns pobles però quan es tracta de situar-ho en el context de l’Estat espanyol, llavors, la cosa canvia i es qüestiona que existeixi una opressió.
A vegades s’acusa d’insolidaris els partits d’esquerres que es declaren a favor de la llibertat dels pobles.
Sí, però aquesta és una lectura errònia completament. No té res de nou dir que reivindicar la sobirania del poble català és dividir la classe treballadora: fins fa quatre dies també es deia que reclamar el feminisme era dividir la classe treballadora. Doncs no, són lluites que són indestriables i que realment fan possible que la població conquereixi els seus drets i s’alliberi.
A casa seva no devien dir-li “Laia, no et posis en problemes”.
El que em deien era que havia d’estudiar, abans que res. De fet, no vaig començar a militar fins que no vaig acabar els estudis superiors. A casa meva vaig ser la primera de poder-ne tenir. Recordo aquesta idea, que se’m deia que ja tindria temps per a l’activisme.
Va estudiar a Girona. Què recorda d’aquella etapa?
Recordo compaginar els estudis amb el fet de gaudir d’aquella llibertat d’estar lluny de casa. Si vaig poder estudiar fora va ser perquè tenia beca d’estudis i perquè treballava als estius. La meva primera feina, l’estiu abans d’entrar a la universitat, va ser en un hotel de Salou, i encara no havia complert els 18 anys. Tota la carrera la compagino amb feines a l’hostaleria.
Sovint es fa la comparació entre Girona i Tarragona. Què en pensa?
És una evidència que hi ha territoris, com les Terres de l’Ebre, el Camp de Tarragona, Ponent i els Pirineus, que són totalment perifèrics. Han estat territoris espoliats totalment. El franquisme va imposar un desarrollismo a base de trinxar els nostres territoris, i això es veu especialment a les Terres de l’Ebre i al Camp de Tarragona: som l’abocador dels Països Catalans. I pel que fa a infraestructures, n’estem molt mancats. Això també ho trobaríem a la Catalunya central, un fet que demostra un desequilibri territorial profund i que va més enllà de les discrepàncies entre la Catalunya Nova i la Catalunya Vella.
En el seu discurs posa molt d’èmfasi que Tarragona pateix desatenció.
Si Barcelona tingués el patrimoni que té Tarragona, segur que s’haurien invertit molts més diners públics en la seva restauració. I si l’accident d’Iqoxe s’hagués produït més a prop de Barcelona, s’hauria actuat amb molta més contundència per prevenir que no torni a passar un cas similar. Amb tot això vull dir que, més enllà d’una simple percepció, hi ha una realitat tangible en aquest sentit.
Té una mirada més optimista que no pas crítica?
Quan parlem d’estructures econòmiques, els canvis no es produeixen de manera ràpida. Suposo que a l’edat mitjana, en ple feudalisme, quan algú deia que no podia ser que tota la collita s’hagués de donar al senyor feudal, potser també li deien que allò era ser molt optimista. O quan les criatures treballaven en jornades de catorze hores i la classe treballadora es veia abocada a condicions d’explotació salvatges. Al capdavall, parlem de lluita de classes, que és el motor de la història, i de la necessitat de combatre les formes d’opressió que condemnen la majoria de la població a un patiment, sigui quin sigui, perquè uns quants puguin mantenir els seus privilegis.
Una manera de viure
Ha donat mostres de ser tossuda en la reivindicació d’allò que creu que és just. “Diuen que la ignorància és felicitat, però jo tinc el convenciment que sí que hi ha alternativa, que les coses poden ser d’una altra manera”, afirma. “M’ho miro des del punt de vista de plantejar què és el que m’agradaria que tinguéssim i què és el que tenim. Denunciar les mancances no m’ha comportat disgustos, si de cas, el fet de tenir un caràcter fort sí que m’ha portat algunes dificultats, sobretot perquè quan ets dona no es pressuposa que puguis tenir un caràcter dur. Continuem arrossegant estereotips en aquest sentit.” Sobre si s’ha plantejat abandonar el combat polític, diu: “Crec que hi ha persones que entenem l’activisme o la lluita política com una manera de viure.”
Laia Estrada Cañón
Nascuda a Tarragona el 1982. És llicenciada en ciències ambientals per la Universitat de Girona i màster en estudis territorials i de la població.
És professora de secundària.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.