Sols contra els talibans

L’aeroport de Kabul concentra aglomeracions malgrat la violència dels talibans, que impedeixen exilis. L’ONU tem que la repressió s’estengui contra tothom qui hagi col·laborat amb estrangers. També són víctimes de la cacera els funcionaris del ja exgovern afganès: corre un vídeo amb l’execució d’un líder policial i hi ha periodistes segrestats. Els talibans patrullen les ciutats mentre exigeixen la reobertura de comerços i la tornada a la normalitat. Molta gent, especialment dones, evita sortir al carrer. D’altres, unes 250.000 persones, haurien fugit des de finals de maig, el 80% de les quals són dones i infants.

Persones amb la bandera nacional afganesa s’han manifestat contra la bandera blanca i d’origen religiós que imposen els insurgents, que han apallissat els manifestants, algun d’ells mort a trets.

El fins ara vicepresident del govern, Amrullah Saleh, s’ha autoproclamat president en funcions de l’executiu desallotjat de Kabul. Un grup d’homes que li fan costat prometen iniciar una resistència armada contra els talibans des de Panjshir, l’única regió que s’escapa del control talibà, i demanen suport a Occident.

Els talibans són un grup nascut el 1994 que aspira a governar l’Afganistan aplicant la versió més retrògrada de les lleis islàmiques. Part dels seus combatents s’havien format en camps de refugiats al Pakistan, mentre els grups mujahidins a l’Afganistan lluitaven contra la invasió de la Unió Soviètica amb el suport dels EUA, que preferien l’expansió del gihadisme al comunisme. La retirada de l’URSS va permetre als talibans establir un emirat el 1996. El 2001, els EUA van fer-los fora i es van traslladar al Pakistan. El 2019, Donald Trump va negociar amb ells la retirada dels EUA, i va acceptar l’exigència dels talibans, que rebutjaven la presència al govern de dones en el diàleg. Radio Free Europe/Radio Liberty ha revelat que el grup va guanyar 416 milions el 2020 arran del narcotràfic, la mineria (400) i les donacions de països com el Pakistan, l’Aràbia Saudita, l’Iran i Rússia (500). Són majoritàriament d’ètnia paixtu, la majoritària, amb 12 milions de persones.

En resposta als atacs de l’11-S, el president George Bush fill va aprovar el pla de derrocar el règim talibà i de desarticular Al-Qaida, la milícia gihadista que s’allotjava al país i que havia perpetrat l’atac contra les Torres Bessones. Amb el temps, s’ha vist que la pretesa defensa de la democràcia i la protecció de les dones afganeses eren pretextos per convèncer l’opinió pública occidental.

Washington va començar enviant-hi 400.000 soldats. Ossama bin Laden, cap d’Al-Qaida, fugia al Pakistan, on també es van refugiar els talibans. Els EUA van posar al poder els líders mujahidins, criminals de guerra i vistos per part de la ciutadania com a il·legítims. Els talibans van començar a guanyar terreny a les majoritàries zones rurals quan el 2003 els EUA van prioritzar la guerra de l’Iraq, amb atacs diaris durant anys. Les millores s’han limitat a les grans ciutats, on la coalició internacional assegurava que el govern construïa un nou país. Durant l’ocupació han mort més de 160.000 afganesos entre civils, guerrillers talibans i soldats. Aquests últims, sovint impagats per la corrupció.

Els Estats Units han invertit 83.000 milions de dòlars a entrenar i armar l’exèrcit afganès –armes ara en mans dels talibans–, en detriment d’educació, sanitat i governança. D’altra banda, els milers de contractistes que Washington ha tingut en nòmina per oferir serveis a l’exèrcit s’han endut 104.000 milions de dòlars. Els Estats Units hi han tingut gairebé sempre més contractistes que soldats. Segons Forbes, la inversió total nord-americana és de 2 bilions de dòlars. Part de la inversió se l’haurien endut els dirigents fugitius.

“Ningú em pot ajudar. Vindran a buscar gent com jo i ens mataran.” És Zarifa Ghafari, primera alcaldessa del país i part d’una generació de dones que han accedit als estudis, al mercat laboral i a la vida pública. Fins al 2001, havien de quedar-se a casa o sortir amb un burca i acompanyades d’un home. L’any passat, diversos assassinats de dones amb càrrecs públics han estat vinculats als talibans.

Grups de dones han advertit que els seus drets, ara en perill, es fan servir com a instrument propagandístic al món. Els talibans han mostrat ara un to moderat, però s’espera que tornin a la seva estricta posició excloent. Quan governaven, l’amistat entre homes i dones podia estar castigada amb flagel·lació i les nenes es casaven amb milicians en matrimonis forçats que amagaven l’esclavitud sexual. Pallisses, humiliacions, amputacions i execucions eren tàctiques repressives que el grup ha advertit que no descarta tornar a emprar. Malgrat l’ocupació, el 80% de les dones són encara analfabetes i el 75% són forçades a casar-se.

Els talibans s’esforcen a contenir la seva actuació fins que l’atenció marxi de l’Afganistan, però no hi ha motius per pensar que no aplicaran les mesures que imposaven fins al 2001. Ho diuen els precedents i l’actualitat: l’ONU calcula que el nombre de morts civils ha augmentat un 50% des de l’inici del 2021, amb més dones i infants morts que cap altra primera meitat de l’any des del 2009. Unes morts que molts adjudiquen als talibans. Aquest cop, el grup domina gairebé tot l’Afganistan i té més vincles globals. Cal témer una impunitat absoluta en la violació de drets humans. Com ara a l’Aràbia Saudita i a Qatar.

La fugida occidental deixa pas al pragmatisme. La Xina, Rússia, Turquia i l’Iran han deixat caure que entaularan relacions amb els talibans. El Pakistan ja ha rebut la primera delegació internacional dels talibans i alguns estats del golf Pèrsic podrien seguir-los les passes. Grups islamistes han felicitat els talibans: Hamas (Gaza), Hezbollah (Iran) i Hayat Tahrir al-Sham, la branca d’Al-Qaida a Síria. I també Al-Qaida, amb presència encara en quinze províncies afganeses, i Al-Shabaab, a Somàlia. S’espera molta propaganda gihadista pel 20è aniversari de l’11-S i que la victòria dels talibans impulsi les aspiracions gihadistes arreu del món. Governs autocràtics podrien interpretar la retirada dels EUA com una carta blanca per cometre atrocitats, mentre no afectin els interessos de Washington. Règims com l’iranià –que anhelen l’expulsió d’Occident de la regió– podrien ara fer pressió per fer fora les tropes estatunidenques de l’Iraq.

Gairebé 20.000 persones han marxat de l’Afganistan. Han pagat bitllets d’avió amb un preu inflat que suma milers d’euros i han estat evacuats pel fet d’haver col·laborat amb Occident. Però aquests són l’excepció. L’Afganistan és l’estat que va generar més refugiats a tot el món durant tres dècades, fins que Síria el va superar el 2015, i ara està cridat a protagonitzar un nou èxode massiu.

Alemanya i Holanda han aturat les expulsions al·legant que Kabul era un lloc segur. El francès Macron, intimidat per l’extrema dreta en les presidencials del 2022, rebutja l’arribada d’ il·legals. HRW exigeix que s’incrementi el suport humanitari als països limítrofs. L’Uzbekistan els deporta, però d’altres ja n’allotjaven fins ara: al Pakistan n’hi viuen un milió i mig i a l’Iran, 800.000. A Europa, els que més n’acullen són Alemanya (148.000) i Àustria (40.000). Els EUA, sols 2.000. La majoria dels afganesos no tenen diners per marxar.