“Que no parleu català!”

Les paraules del líder estatal del PP, Pablo Casado, el 25 de juliol passat encara ressonen entre els hits de l’esperpent estival: “Que no parleu català: parleu mallorquí, parleu menorquí, parleu eivissenc, parleu formenterer... i aquesta cultura no és apèndix de ningú, no sou Països Catalans!”, etzibava en un míting a Palma. I es va quedar tan ample. L’intent de l’espanyolisme de dividir la llengua catalana per debilitar-la, amb la indissimulada intenció final de destruir els Països Catalans, no és pas nou, ni exclusiu de les Illes. Les maneres de fer s’han reproduït, encara amb més èxit, al País Valencià i també a la Franja de Ponent, tal com va quedar clar en un curs a Prada sobre la lluita contra la unitat del català, impulsat per l’activista de Calaceit Joaquim Monclús, i on van participar també l’escriptor i filòleg valencià Víctor G. Labrado i el lingüista balear Bernat Joan.

A les Illes, quatre destacats franquistes de l’elit local fundaven el 1977 el col·lectiu Pep Gonella, que amb l’altaveu d’El Día de Baleares iniciaven una croada per presentar el mallorquí com a llengua diferent, manipulant o tergiversant documents d’autors com Antoni M. Alcover. “El gonellisme apareix com a escorrialles en un moment que el català sembla que es podrà normalitzar”, analitza Joan. L’Estatut, això sí, va acabar respectant la denominació, en consagrar que “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, serà oficial”. Així, amb dues comes entremig, contra els secessionistes lingüístics que no n’hi volien. “Això ha tingut molta importància després, i avui ja es té assumit i tothom parla de català”, destaca Joan. Els grupuscles anticatalans, això sí, seguirien lluitant contra la immersió, o assimilant catalanisme i feixisme. Fins i tot als anys vuitanta, un dels seus dirigents, Jaime Martorell, va posar una bomba en un repetidor de TV3. El van condemnar a uns pocs mesos de presó. Després van aparèixer entitats com Educación Plis, que s’uniria a col·lectius similars de la Franja i el País Valencià per crear la plataforma No Hablamos Catalán. “Deu ser l’única al món que reivindica la ignorància”, ironitza Joan. Sota la presidència de José Ramón Bauzá, ja a la segona dècada del segle XX, l’hostilitat contra el català saltaria a la política, i la dreta local es va fer seu el discurs blaver, per bé que avui hi és residual. Només la Fundació Jaume III, Sa Fundació des de fa un any i mig, discuteix ara la unitat de la llengua, i amb arguments tebis. “Els que diuen que no es parla català a les Illes solen ser gent que ni el parla ni el vol parlar, i això els fa perdre legitimitat”, clou el lingüista, que ho compara amb els blavers: “Els que diuen que són llengües diferents, mai la fan servir.”

“Casado aplica una fórmula d’èxit que els ha donat bon rendiment al País Valencià des del 1977, quan va fer eclosió el blaverisme”, reflexiona també Labrado, que assegura: “Són frases molt pensades; dividir la llengua en totes les variants dialectals és una estratègia que pot donar resultats als que volen l’espanyol com a llengua única.” Això sí, creu que a les Balears “ho tenen més difícil” que al País Valencià, on ha tingut un èxit relatiu: l’Estatut parla de “valencià”, i encara avui els organismes oficials de l’Estat el tracten, per a vergonya científica, com una llengua diferent del català. Curiosament, el blaverisme es llança el mateix any que el gonellisme balear, amb missatges castellanitzats en plena transició que deien que “per ser un bon valencià s’havia de ser anticatalà”. “Va ser una operació d’Estat”, remarca Labrado, que recorda la impunitat amb què van actuar els blavers els anys posteriors. Això sí, segons ell, Catalunya havia tingut fites com la Renaixença, la Mancomunitat o l’Estatut del 32 que no s’havien guanyat al País Valencià, i això ho va facilitar, perquè a la mort de Franco les grans ciutats ja estaven en una profunda castellanització i només hi havia hagut el contrapunt del Nosaltres els valencians de Joan Fuster, que seria apartat per la premsa del règim.

A la Franja, explica Monclús, tothom era de llengua i cultura catalana, “però el problema és l’administració aragonesa”. Ja des dels segles XIX i XX s’ataca el català a l’escola i es parla de chapurriau per menystenir-lo. Després que no fos reconegut a l’Estatut aragonès, als anys vuitanta sorgeix l’Associació Cultural del Matarranya, que Monclús va reflotar el 2017 i ara actua en xarxes i munta actes culturals per defensar el català. En algun cas, això sí, ho fa per contrarestar el PP i el PAR, partits molt bel·ligerants des dels anys 2000, ja que no en van tenir prou d’esquarterar vuit segles d’unitat de la diòcesi de Lleida amb la segregació de parròquies, i el 2013 van inventar-se la “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” (Lapao) per evitar dir català i han recuperat el chapurriau, que impulsa també una associació d’Amics del Chapu que fins i tot dona premis i organitza actes. “Volen eliminar el català”, resumeix. Des de fa segles...