“Independència”: el diàleg dels carrers
Els manifestants només criden a culminar la independència i desapareixen els càntics que fan referència a la unitat d’acció
Entre les poques pancartes que s’hi poden veure, la majoria censuren el paper dels polítics i recelen de la taula de diàleg
No hi ha col·lapse perquè els manifestants es distribueixen al llarg del carrer de Pau Claris
-
Paraigües amb una estelada, una de les imatges de caràcter festiu que es van poder veure ahir durant la manifestació JOSEP LOSADA. -
Una de els pancartes adreçades als partits J.A.. -
Una estelada gegant que es va desplegar al parc de la Ciutadella mentre encara no s’havia acabat la manifestació. J.A.. -
Un dels rètols acusant de traïdors als líders polítics JOSEP LOSADA.
Un Onze de Setembre més i, “malgrat tots els malgrats”, als carrers del centre de Barcelona hi va tornar a ressonar principalment el càntic ja prou conegut i sincopat que clama per la independència. Cadascuna de les més de 100.000 persones que es van manifestar a Barcelona posarà l’accent en el seu “malgrat” particular, en què hi ha molta coincidència en la figura dels polítics catalans, però l’objectiu final d’assolir la llibertat del país és ben viu en la ment i les goles dels que van ocupar ordenadament, sense aglomeracions ni massa suors, ni tampoc massa xivarri, tot el trajecte de la manifestació, des de la capçalera de la plaça d’Urquinaona resseguint el carrer de Pau Claris fins al final, a la cruïlla del carrer de Provença ja una hora abans d’iniciar-se.
La manifestació de la represa no era concebuda com a tal per molts dels assistents, ja que la majoria recordaven que no hi ha fallat mai des de la que va destapar la caixa dels trons, el 2010, fent sortir més d’un milió de persones contra la retallada de l’Estatut. És clar que altres apunten que ja hi eren molt abans, quan la mobilització independentista era minoritària. Per això el crit que més es va sentir va ser el d’“Independència” i entre les poques pancartes, en comparació amb altres edicions, la majoria feien referència a deixar enrere polítiques àmpliament practicades en el passat. La de “Prou peix al cove, independència ja. Som el 52%” darrere una estelada gegant que aguantaven membres d’una de les territorials de l’ANC, podria ser la que definiria millors la majoria de comentaris que es podien sentir durant el trajecte. De càntics també pocs i va sobtar que algun que havia fet fortuna en les darreres concentracions, el de la unitat, va desaparèixer del repertori.
Altres pancartes prou eloqüents que es van veure va ser, per exemple, la que interpel·lava directament els partits polítics: “Polítics, nosaltres volem la independència. Vosaltres també?”, acompanyada d’una altra en què es podia llegir: “Definició de Catalunya: Estat- repressor, polítics-mentiders, poble decebut”. Una decepció que, i tornem amb “el malgrat dels malgrats”, no havia impedit que la gent tornés a sortir al carrer per reclamar la independència, comentava en Pep, vingut des del Berguedà i que ocupava el tram entre els carrers d’Aragó i València juntament amb els arribats de Calaf. Això sí, reconeixia que enguany la mobilització havia sigut escassa perquè la gent comença a estar cansada. La por de contagiar-se, el cansament i la poca motivació generalitzada, eren molts dels motius que esgrimia la gent per justificar que hagués flaquejat l’assistència. També és cert que molts barcelonins, empesos per familiars i amics i veient que el temps acompanyava i no feia molta calor, finalment hi van acabar participant, tot i que no ho volien fer d’entrada per mostrar el seu descontentament amb els polítics.
Havent-se suprimit les restriccions per la pandèmia dos dies abans, hi havia el temor que se superessin les previsions d’afluència i es pogués produir algun col·lapse a la capçalera que impedís avançar, repetint escenes d’altres anys, però finalment els assistents es van distribuir per procedència territorial al llarg del carrer de Pau Claris amb les indicacions que els 535 voluntaris de l’organització van anar penjant als fanals de cada tram.
Més rètols reivindicatius
Seguint amb el fil dels rètols reivindicatius que acompanyaven els milers d’estelades, n’hi havia una que cridava l’atenció que incloïa els logotips d’ERC, Junts i la CUP i en què es reclamava: “Ni pactes, ni renúncies. Prou autonomisme”, mentre una de més discreta reivindicava “Prou mentides amb la taula de no diàleg”. Acabant ja l’esment de les poques pancartes que s’hi van poder veure, la casa reial també en va ser protagonista d’alguna amb missatge explícit a l’amant del rei emèrit: “Corinna, enfonsa’ls”. I, lògicament, la justícia espanyola també va ser una de les dianes amb un rètol que la qualificava de “traficant de llibertats”.
Els carrers de Barcelona més allunyats de l’escenari de la manifestació no van bullir d’estelades i samarretes de colors de les diferents diades com s’havia vist en edicions passades, abans que arribés la Covid-19. Començaves a veure les camisetes vermelles amb el lema “Lluitem i guanyem la independència” quan ja t’acostaves als carrers adjacents, i molts van optar per reutilitzar les d’anys anteriors aprofitant la similitud de colors. Guanyava la de corall fluorescent del 2018 amb la imatge del Pedraforca i els lemes “Fem la República Catalana” i “Directes al cim”, però també se’n veien moltes de l’“Ara és l’hora” de la Via Catalana del 2014.
Les terrasses de bars i restaurants eren plenes de gent per menjar alguna cosa o refrescar-se com ja és tradicional, però potser també va sobtar que molts ho feien amb la manifestació ja en marxa, segurament perquè no hi havia els altaveus que altres vegades permetien seguir les intervencions dels organitzadors. El paquet d’estampes típiques de la Diada, que confirmava un cert retorn a la normalitat, el completaven el munt de venedors ambulants d’estelades i banderes que feien la competència a la trentena de paradetes de l’ANC i Òmnium distribuïdes al llarg de tot el recorregut. Qui va tenir presència activa, amb diferents parades i interpel·lant la gent, va ser el moviment de Procés Constituent, demanant la inscripció i la participació en el “debat constituent” per definir quina constitució s’aspira a tenir per a Catalunya.
La mascareta també va triomfar majoritàriament entre els manifestants, però no es pot dir el mateix del fet de mantenir les distàncies de seguretat o només estar a prop de la bombolla de convivència. En cap cas les imatges van ser les d’aquelles aglomeracions passades, hi havia espai per transitar i, en molts moments i ja amb la manifestació en marxa, hi havia trams molt espaiats. L’animació, també menor que en anteriors edicions, en què s’havien vist moltes actuacions de la cultura popular o de colles castelleres, es va centrar en alguns tocs de gralla i algunes danses improvisades en algun moment com la que es va veure a tocar del carrer de la Diputació just abans de les cinc de la tarda. Aparicions sobtades d’ikurrines i una pancarta de membres de la iniciativa Ehun Euskal Errepublikao arrossegava un munt d’aplaudiments i focus fotogràfics, com també ho feia el suport rebut del moviment independentista de Biafra just a la cantonada del carrer de Casp.
La manifestació va transcórrer amb la normalitat que sempre ha acompanyat totes les diades, sense incidents. Durant el trajecte es va tallar el trànsit a totes les cruïlles, i edificis oficials com el de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya estaven protegits per tanques i la policia. Només en arribar a la prefectura de la Policía Nacional a la Via Laietana la comitiva s’alentia mentre s’iniciaven els tradicionals càntics de “Fora les forces d’ocupació” o “U d’octubre, ni oblit ni perdó”. Mentre va durar la manifestació no s’hi va produir cap incident, però ja s’intuïa que seria un dels punts calents un cop finalitzés. Al parc de la Ciutadella, on s’havia previst posar l’escenari final i finalment es va canviar, s’hi va desplegar una estelada gegant i tampoc s’hi van produir incidents.