La pregonera de la Mercè demana als polítics que negociïn i a la ciutadania que els fiscalitzi

La pregonera de la Mercè, Custodia Moreno Rivero, ha demanat als polítics que negociïn fugint de l’insult i a la ciutadania que “participi” i els fiscalitzi per aconseguir que el “sí que es pot” no es quedi en un “eslògan”.

Activista, feminista i líder veïnal, molt implicada per exemple en la desaparició de l’últim barri de barraques del Carmel, Moreno ha exhibit dues facetes ben diferenciades en el pregó, una més nostàlgica, en què ha recordat la seva arribada a Barcelona a finals dels anys 40 des d’Andalusia i una més activista i bel·ligerant, en què ha demanat “estar alerta” davant dels discursos de l’extrema dreta o ha lamentat que “cinquanta anys després” el dret a l’habitatge “segueix essent un greu problema”.

Dins la faceta més activista, Moreno ha agraït la tasca a tots els treballadors que durant la pandèmia “han seguit acudint als seus llocs de treball, tot i el risc de perdre la vida”. Ha recordat el personal sanitari, els mestres, els treballadors dels supermercats, els repartidors, els bombers, els taxistes i els cossos de seguretat.

Moreno ha aprofitat aquest moment per subratllar les mancances en l’àmbit sanitari o en l’educatiu, així com el fet que molts treballadors “segueixen cobrant sous de misèria”. “Ha servit d’alguna cosa, aquesta pandèmia? Seguirem només aplaudint des dels balcons? O unirem esforços, exercint la solidaritat i posant les persones per damunt de qualsevol interès?”, s’ha preguntat.

Ha continuat amb l’àmbit immobiliari, manifestant que li fa “ràbia” constatar que “després de cinquanta anys el dret a un habitatge segueix essent un greu problema”, o que s’ha de continuar sortint al carrer “per intentar aturar desnonaments”. Per solucionar el problema ha reclamat “habitatge públic de qualitat i de lloguer”.

No ha oblidat la violència de gènere, la igualtat de drets entre homes i dones o els atacs al col·lectiu LGTBI, ni la necessitat de “salaris i pensions justos” i la “ràbia” que li fa veure com es discuteix “mesos i mesos” si “serà l’IPC, o dotze o quinze euros”. Tampoc ha oblidat el drama de la migració i ha criticat com hi reaccionen “molts dels que van venir” els anys 40 i 50.

I ha dit que sent “ràbia, molta ràbia” quan veu “amb quina naturalitat es justifiquen els discursos d’aquesta extrema dreta que s’omple la boca de les paraules democràcia i llibertat d’expressió”. Davant d’aquells “que tant van fer per impedir que aconseguíssim aquests drets”, ha dit, “no abaixem la guàrdia, perquè parlar de democràcia amb els que no són demòcrates, o parlar de llibertat d’expressió amb els que, si poguessin, ens la prendrien, és molt perillós i no podem ser ingenus. És l’hora d’estar alerta”.

Finalment, la pregonera ha animat la ciutadania a “participar” i a exercir el control que li pertoca de l’activitat política. I ha demanat a la societat civil que sigui “valenta”, “atrevida” i “utòpica”, com li deien a ella “quan demanava una biblioteca per al barri”.

Abans d’arribar a aquesta part del pregó, Moreno ha relatat com va arribar a Catalunya a finals dels anys 40, la filla petita d’una família més de les tantes provinents d’Andalusia en nom de les quals també ha parlat. Tres dies de viatge en tren que van acabar a l’estació de França. Ha dit que van tenir “sort”, perquè el 1947 “encara no havia començat la repressió tan espantosa cap a la immigració que van exercir les autoritats d’aquesta ciutat a partir dels anys 50, quan van comprovar que no érem uns quants els que veníem, sinó milers”.

També ha explicat com van ser els seus primers anys a la ciutat, el barri de Can Baró i les barraques, els primers anys d’escola, la formació com a infermera amb totes les dificultats d’una família pobra, les primeres lluites socials i com va entendre, ja més gran, que per a ells arribar a Barcelona havia estat “com arribar a un petit oasi d’oportunitats en mig del desert tan espantós” del que provenien.

Per això ha mostrat “estima i agraïment” a una terra que no els ha “regalat res” però els ha donat “l’oportunitat d’arribar” on els ha permès la “capacitat personal”.