ANÀLISI
Continua la baralla
Europa necessita una Alemanya dinàmica, valenta, que no alenteixi decisions
Com acostuma a passar quan no hi ha una majoria clara, el resultat de la nit electoral presentava un panorama semblant al del dia abans, quan encara estàvem en campanya: tant Olaf Scholz com Armin Laschet reclamaven per al seu partit l’encàrrec de formar el següent govern. Scholz, des de la posició d’una socialdemocràcia que ja no arrossega el següent rècord a la baixa, sinó que puja. Laschet, des de la del líder que ha salvat els mobles, però al capdavant d’un partit que ha registrat una caiguda de vots sagnant.
La fi de l’era Angela Merkel es presenta amarga per als conservadors. La CDU/CSU ha caigut més de vuit punts respecte al 32,9% obtingut el 2017. El percentatge d’aleshores va obligar la cancellera a negociar una nova gran coalició des d’una posició de feblesa, que ni tan sols l’encara més greu enfonsament socialdemòcrata –un 20,5%, fa quatre anys– podria alleugerir.
Ara es troben en posició inversa. Els socialdemòcrates han remuntat i els conservadors han caigut a un mínim que fa pocs anys hauria semblat impossible.
També això és part del llegat de Merkel. La líder del consens, acostumada a sortir-se amb la seva a escala global i europea, no va aconseguir un successor a mida. Laschet va convertir-se en candidat després de moltes baralles internes. Ja en campanya no ha guanyat en credibilitat, ans al contrari.
És cert que Merkel ha arribat a la fi del seu mandat molt ben valorada. Sigui perquè s’ho mereix o perquè se l’ha sobrevalorat, ho dirà la perspectiva del temps. De moment, i malgrat els elogis generalitzats entre els comentaristes polítics, especialment des de fora d’Alemanya, al país es té la sensació que el “sistema Merkel” està esgotat.
Mentre l’Europa del sud ha aconseguit, a poc a poc, alliberar-se de la tenalla de l’austeritat imposada des de Berlín, Alemanya continua comportant-se com un país industrialment ric, però que viu com si fos pobre. La pandèmia va revalorar Merkel com la líder sòlida en uns moments en què ningú sabia on agafar-se. L’ha afavorit la comparació amb la mediocritat o les negligències d’altres líders internacionals. Però al mateix temps les restriccions i els canvis en la vida diària imposats per la Covid-19 van deixar al descobert els dèficits infraestructurals d’un país governat durant aquests setze anys per un bloc conservador obsessionat pel creixement econòmic i l’exportació, mentre el ciutadà continua barallant-se amb una xarxa d’internet antiquada i un sector terciari impropi d’una potència industrialitzada.
Merkel deixarà el poder després d’haver reconegut que Alemanya no ha estat a l’altura dels compromisos climàtics adquirits, l’altra qüestió que ha impacientat el ciutadà i molt especialment la generació més jove. Les bones paraules i l’esperit de consens no amaguen l’immobilisme i la falta d’impulsos enviats per la seva gran coalició tant dins del país com a Europa. Ha estat una Mutti (‘mama’, com se l’anomena) que ens ha estalviat mals pitjors o fins i tot l’infern, però que no ens ha deixat bellugar.
Són molts els alemanys que es volen emancipar d’aquesta Mutti. I Europa necessita una Alemanya dinàmica, valenta, que no alenteixi decisions, que no trigui mesos a tenir un nou govern i que, encara que sigui de tant en tant, aporti visions.