Mirant de reüll a l’est

Lluny del brogit de les eleccions de diumenge i de la marató que recorre el cor de Berlín, el temps s’atura al memorial soviètic de Treptower Park. Ocupa una vasta esplanada on reposen les restes de més de 7.000 soldats de l’Exèrcit Roig caiguts durant la batalla per conquerir la capital del Tercer Reich, al final de la Segona Guerra Mundial. Els primers visitants recorren les llargues avingudes fins a la imponent estàtua de bronze que representa la victòria soviètica sobre el nazisme, un soldat amb una criatura a coll sotmetent una esvàstica amb la seva espasa. Els turistes pugen les escales cap al monument i s’hi fan fotos. Alguns parlen llengües eslaves, com ara els ucraïnesos Svitlana i Nikolai. Senten una emoció estranya. “No puc evitar de pensar en la quantitat de vides perdudes”, diu la Svitlana. “Els nostres avis [ciutadans de la desapareguda URSS] van combatre en una guerra que no volien, i mira, ara ens toca viure’n una altra, amb la Federació Russa, que tampoc no volem”, hi afegeix el seu company.

Efectivament, l’annexió de la península de Crimea (2014) i l’ús encobert de forces militars russes a l’est d’Ucraïna ha col·locat les relacions entre Moscou i Berlín en el seu punt més baix. La desconfiança mútua s’ha anat incrementant encara més amb episodis com el del ciberatac al Bundestag el 2015, que la fiscalia alemanya va atribuir als serveis secrets de Putin.

Les tensions amb els russos repercuteixen més enllà d’Alemanya, ja que el país ha tingut un paper clau a l’hora d’orientar la política de la Unió Europea (UE) cap a Moscou liderant, per exemple, la imposició de sancions. Un protagonisme que no ha estat exempt de polèmica. Durant els governs de Merkel –en setze anys de mandat, la cancellera, parlant amb fluïdesa del rus, va arribar a efectuar una vintena de visites al Kremlin–, Berlín ha combinat les sancions i altres condemnes per violacions de drets humans i de la legalitat internacional amb la defensa dels forts interessos econòmics amb Rússia, el seu segon soci comercial i principal subministrador de gas. “La base de les relacions bilaterals és més econòmica que política”, assenyala l’investigador del Carnegie Moscow Centre Alexander Baunov.

Ara, després de la marxa de Merkel, l’atenció se centra en què farà el pròxim govern alemany amb relació al seu poderós veí de l’est. En principi, els experts preveuen continuïtat per part dels dos principals aspirants a ocupar la cancelleria, el socialdemòcrata Scholz i el cristianodemòcrata Laschet. En aquest sentit, tant l’un com l’altre han assegurat que es mantindrien en la línia de Merkel de separar el que és la confrontació diplomàtica de la cooperació econòmica.

Laschet ha defensat les sancions però ha alertat que seria un “error“ la ruptura de relacions diplomàtiques amb Moscou, mentre que Scholz propugna una Ostpolitik europea, una estratègia de distensió amb l’Est com la que, durant la Guerra Freda, va impulsar l’excanceller socialdemòcrata Willy Brandt amb l’URSS. Tots dos donen suport al Nord Stream 2, el polèmic gasoducte que subministra anualment 55.000 milions de metres cúbics de gas natural de Rússia a Alemanya per sota del mar Bàltic. Només els Verds, que tenen una posició més bel·ligerant amb Moscou, podrien canviar aquesta orientació si, com sembla, entren a formar part del futur govern federal i, sobretot, si la seva líder, Annalena Baerbock, es converteix en la nova ministra d’Afers Estrangers.

Analistes polítics com ara Peter-Alberto Behrens, entrevistat per aquest diari, observa que, sent un tema d’importància cabdal, de política exterior no se n’ha parlat durant la campanya alemanya. A diferència del tacticisme aplicat per l’encara cancellera en funcions , a Alemanya li cal “una visió estratègica a llarg termini, determinar quina relació es vol tenir amb Rússia, o amb la Xina”, afirma.“La visió fins ara ha estat massa germanocèntrica. Alemanya ha de reforçar la seva dimensió internacional.” “És una qüestió de responsabilitat que sembla que els partits encara no han entès”, conclou.

Qui sí que ha mogut fitxa és Scholz, el candidat socialdemòcrata, que, l’endemà mateix d’haver guanyat les eleccions per un estret marge, va plantejar una Europa més forta i sobirana i unes bones relacions transatlàntiques com a base de la política exterior del futur govern alemany. L’“actuació conjunta” dels Vint-i-set és condició necessària –va dir– per parlar amb una sola veu amb Rússia.

Si la UE vol defensar els valors que li són propis –estat de dret, protecció social, etc.–, ho haurà de fer unida, insisteix Scholz. I Alemanya, per la seva posició central a Europa, pel seu pes demogràfic i econòmic, ha de convertir en “qüestió nacional” aquest objectiu i assegurar una bona cooperació entre els socis comunitaris, sense cap intent de dominar la Unió.