1-O. El dia que vam guanyar

L’1 d’Octubre va ser un referèndum. I el seu mandat democràtic continua vigent, tret que hi hagi un altre referèndum acordat que l’actualitzi. Crec que és fonamental començar precisant aquest extrem davant d’un cert corrent que intenta atorgar-li un caràcter estrictament simbòlic.

Aquell dia ens vam sentir nació més que mai. El dia que vam guanyar perquè no sabíem que era impossible. I ho vam fer des de la unitat. Del 20 de setembre a l’1 d’octubre vam viure 11 dies extraordinaris en què els retrovisors i els recels van desaparèixer i al davant només hi vam tenir un horitzó de llibertat sense límits. Units som invencibles.

Hi ha unes paraules que vaig escoltar aquell 1 d’Octubre i que m’han acompanyat des d’aleshores. Unes paraules que em van ajudar a afrontar els moments més durs de la captivitat ignominiosa a què ens van sotmetre. Vaig anar a votar a les onze del matí al meu col·legi electoral de Terrassa. M’hi vaig trobar una cua infinita. Més que mai. Gent de tota mena, grans i joves, parlant en català i en castellà, persones de procedències ideològiques molt distintes. Esperant per votar, hi havia tres dones grans que jo coneixia d’un casal de la ciutat. Un xicot jove se’ls acosta i les interpel·la: “No han vist les imatges de Sabadell (minuts abans, la policia espanyola havia irromput al col·legi on havia de votar la presidenta Carme Forcadell amb un nivell de violència desbocada)? No tenen por?”. I una d’aquelles dones respon amb una serenitat escruixidora: “Fillet, nosaltres ja n’hem tingut massa temps. Soc aquí perquè la meva neta no en tingui mai més, de por.” Això va ser l’1 d’Octubre, el dia que aquest poble va perdre la por. L’1 d’Octubre l’Estat espanyol es pensava trobar un poble poruc, temorenc, pusil·lànime i, per contra, es va trobar un poble alçat i determinat. Un poble digne, un poble hereu de tantes generacions que ens han precedit que han lluitat per la llibertat.

D’aquells fets d’octubre del 2017 n’hem obtingut una informació absolutament inestimable per afrontar la propera escomesa democràtica. Ara ja tenim una cartografia precisa de què hi ha darrere del mur, sabem quins camins són plausibles i quins altres, inviables.

I un dels aprenentatges més valuosos és haver constatat la debilitat extraordinària de l’Estat espanyol. Soc conscient que aquesta afirmació pot sorprendre expressada per algú que ha patit presó. I, tanmateix, m’hi ratifico amb plena consciència: la debilitat estructural del Regne d’Espanya l’aboca a haver de desmantellar el seu propi estat de dret per abatre allò que representem. Un estat fort és capaç de conduir l’aspiració legítima –i pacífica– de llibertat d’una part dels seu territori per vies democràtiques. Així ho van fer el Regne Unit i el Canadà respecte d’Escòcia i el Quebec. Un estat dèbil com Espanya, no només no és capaç de sotmetre el seu projecte col·lectiu a l’escrutini de les urnes, sinó que ha de suspendre el sistema de drets i llibertats fonamentals per poder preservar la seva integritat territorial. L’última detenció del president Puigdemont a Sardenya, amb un engany deliberat i matusser al Tribunal General de la Unió Europea, n’és una mostra rotunda. Sapiguem aprofitar aquest descarnat taló d’Aquil·les.

Fortalesa interna i unitat d’acció. Enfortiment de la identitat nacional des de la premissa innegociable de “Catalunya, un sol poble.” Definició d’un projecte de país modern i ambiciós, compromès amb les grans palanques que mouen el món: la justícia social, la lluita contra el canvi climàtic o la revolució digital. I entendre que, com l’1 d’Octubre, el més determinant serà la força de la gent, la que farà caure el mur com aquell 9 de novembre del 1989 a Berlín.