CARME FORCADELL
PRESIDENTA DEL PARLAMENT (2015-2017)
Per una República lliure, justa i feminista
Avui fa quatre anys, milions de catalans i catalanes vam sortir al carrer per anar a votar, amb coratge, determinació i amb un somriure. I vam trobar-nos una policia espanyola repressora, la prova de la intolerància i del poc respecte de l’Estat espanyol pels drets humans. Que peguessin a la gent que, pacíficament, anava a votar mai no ho oblidarem ni perdonarem. Cada cop que penso en els crits que més van ressonar aquell dia, “No tenim por” i “Votarem”, se’m posa la pell de gallina.
La violència policial de l’1-O i la persecució que es va desfermar després: presó, exili i repressió econòmica, són una anomalia democràtica i un acte de venjança. Algú es pot imaginar que permetre el debat parlamentari sigui un delicte? Sempre he pensat que en democràcia el que hauria de ser delicte és oposar-s’hi. Sempre he defensat i defensaré que l’únic límit al lliure debat de les idees ha de ser el respecte pels drets humans.
Avui la repressió continua. Veiem el Tribunal de Cuentas obsessionat per arruïnar famílies, la fiscalia que insisteix en perseguir Tamara Carrasco i els CDR, la detenció del president Puigdemont a l’Alguer... són alguns exemples d’aquesta persecució sistemàtica de l’independentisme.
I, ara, per primera vegada, el govern espanyol ha reconegut l’existència d’un conflicte amb Catalunya i s’ha assegut en una taula per negociar una solució política. Sovint em pregunten si confio en aquesta taula. És evident que no, he patit i pateixo la repressió de l’Estat. I la història i l’experiència ens ha ensenyat a desconfiar del govern espanyol, perquè totes les seves promeses han acabat en res. Però la bandera del diàleg ha de ser nostra, no podem deixar perdre el sit and talk que tant havíem reclamat. No només per guanyar aliats internacionals, sinó perquè en aquest país hi ha moltes persones que no volen la independència, però hauran de formar part del procés i han de veure que hi pensem.
Sento curiositat per saber quina serà la seva proposta per solucionar el conflicte. Coneixem la de la majoria de la societat catalana: amnistia i autodeterminació. L’amnistia, per posar fi a la repressió, i l’autodeterminació, perquè és la fórmula més justa i la solució democràtica inevitable. Pedro Sánchez diu que no passarà mai, però també va dir que les preses i els presos polítics compliríem la condemna sencera.
No conec cap conflicte polític que s’hagi resolt sense negociació, però hi hem d’anar amb tota la força, la de les urnes i la del carrer. La mobilització als carrers és clau, sé que hi serem, com sempre, però cal enfortir l’aliança entre institucions, partits, societat civil i ciutadania per fer inevitable el nostre objectiu irrenunciable: un país amb una veritable separació de poders, on la llengua i les institucions pròpies siguin respectades, on s’aprovin lleis avançades que no siguin anul·lades pels tribunals, un país net, divers, inclusiu, sense corrupció i amb normalitat democràtica, on les decisions estiguin en mans del poble, a través del seu vot.
I vull posar especial èmfasi en el feminisme. Sempre dic que, de la presó, n’he sortit igual de republicana, igual d’independentista, però molt més feminista. I avui, que fa quatre anys de l’1-O, és un bon moment per reivindicar una República Catalana feminista.
L’Estat espanyol vol destruir el nostre projecte il·lusionant, transformador, positiu i guanyador. No s’adona que la repressió només fa créixer el nostre desig i la nostra persistència, i no ens aturarem fins a aconseguir la nostra República lliure, justa i feminista.
Visca Catalunya lliure!