Marc Parés va accedir al Parlament l’abril del 2019, després que Catalunya En Comú-Podem expulsés Joan Josep Nuet –i l’exdiputat acabés dimitint– per haver fet el salt a les llistes d’ERC en les generals. L’entrevistat tenia clar que no volia eternitzar-se en la política parlamentària, però el seu marge d’acció aleshores va ser escàs i curt, per la manca d’experiència sumada a la dissolució de la cambra per la inhabilitació de Torra i el primer impacte de la pandèmia. Ara, també des de la implicació en la comissió de Territori, com a doctor en ciències ambientals i professor en excedència de geografia a la UAB, espera poder aportar uns quants grans de sorra a l’activitat parlamentària.
El de geògraf no és un perfil que sovintegi a la cambra, però sembla útil per la visió més real de país...
Estrictament no ho soc de formació, però sí de professió. Em vaig llicenciar en ciències ambientals i en ciències polítiques, i em vaig doctorar ja dins del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Sí que penso que és una professió des de la qual podem aportar coses: en el model de país, l’ordenació d’usos del sòl, o la lluita contra les desigualtats territorials.
Ha hagut de deixar la docència del tot?
Com que fa poc temps que soc al Parlament i penso estar-m’hi poc, he optat per dedicar-me de ple a la feina de diputat per tornar en el futur plenament a la docència. Durant molts anys, a la universitat, he estat fent diverses coses alhora. Recerca, docència, feina política, i família, nombrosa en el nostre cas.
Quin va ser el primer contacte amb la política institucional?
El 2003, al Figaró-Montmany, vam bastir una candidatura alternativa a partir de diferents entitats del teixit associatiu, o iniciatives com ara la protecció de la Riera. Vam guanyar les eleccions, sense majoria absoluta, però vam formar govern.
Quants anys va durar l’experiència?
Com a regidor, quatre. I col·laborant-hi, vuit. Però al final ja havia marxat a viure a Vic, i la nostra idea era anar fent rotacions. En els tres mandats, vam tenir tres alcaldes diferents. I mantinc la idea de dedicació temporal.
I al Parlament ja és el seu tercer curs. Ja no és novell del tot...
Vaig entrar-hi com a diputat l’abril del 2019, arran de diverses baixes a mitjans de l’anterior legislatura. I sí, fa relativament poc que hi soc però no soc nou.
Aquesta setmana, doncs, un nou debat de política general. Espera canvis respecte als dos anteriors?
Sí, ja serà el tercer. I espero que doni pas a un període de més activitat legislativa. L’anterior va ser estranya. Mesos després que accedís a l’acta, el president Torra ja va donar per esgotada la legislatura anterior, i després va arribar el virus i la convocatòria d’eleccions. L’activitat parlamentària era escassa, i ara el president diu que té la intenció de recuperar l’activitat legislativa de la cambra. Però en la part més política, d’impuls de propostes de resolució al ple o comissions, tenim un problema. La institució està devaluada perquè n’aprovem, però el mateix govern no les compleix.
Posi’m exemples?
N’hi ha molts. Per exemple, en Interior, la passada legislatura vam aprovar una proposta perquè es fessin públics els protocols d’actuació dels Mossos d’Esquadra, i tot just s’acaba d’aconseguir. També per la reducció de ràtios escolars, que ja entenem que de vegades no és fàcil. També depèn de cada Departament.
En quines comissions participa?
L’anterior període, bàsicament vaig haver de substituir els buits que teníem, a Interior i Educació. N’acabes aprenent molt, perquè estàs en contacte amb actors, associacions i entitats de cada àmbit, i per això continuo a la d’Interior, però aquest cop he pogut estar a la comissió de Territori, que és on em puc sentir més còmode per la meva trajectòria professional.
Pel que fa al territori, i de fet en altres nivells, la pandèmia ha fet sacsejar l’escenari, amb gent fugint de la ciutat, que té por d’agafar transport públic i amb menys peatges, mentre parlem de l’ampliació de l’aeroport. Com es gestiona això?
Tenim dues grans crisis sobre la taula que ho han sacsejat tot: la pandèmia, sí, però també l’emergència climàtica, que ens interpel·la sobre mobilitat i l’ocupació del territori. Necessitem avançar cap al país de trens, i no d’autopistes. Però també les desigualtats territorials: dins d’una mateixa ciutat, i les que trobes en un país amb població concentrada en àrees metropolitanes i la resta del territori rural, que té dèficit de serveis, de rendes i risc de despoblament. Amb la pandèmia, arriba un vector, el del teletreball, que pot canviar la inèrcia, si fem les coses bé.
Quines polítiques calen?
Hi ha zones que s’estaven despoblant i que poden ressorgir si fem les coses bé. Cal dotació de tecnologia i fer arribar la fibra òptica a tot arreu, com a eina essencial. Però també pensar en models de desenvolupament territorial específics, i crec que el govern no va gaire en aquesta direcció, perquè està parlant de grans projectes, com ara els Jocs Olímpics d’hivern, o l’ampliació de l’aeroport del Prat, que van en la línia contrària de la lluita contra l’emergència climàtica o solucionar la mobilitat quotidiana.
Dos projectes turístics, sector tocat i que funcionava?
De les crisis n’hauríem d’aprendre. Han de ser oportunitats per canviar. I sembla que vulguem tornar altre cop enrere. El 2008 ja vam veure que haver-ho fiat tot a la construcció i la bombolla immobiliària podia ser un mal negoci. Potser sí que hem après millor que l’austeritat el 2012 va ser un gran error, i ara la resposta passa per receptes diferents. Però hem evolucionat, especialment a la costa, al Pirineu i a Barcelona, cap a un monocultiu turístic que hem vist que pot caure. No es pot fiar tot a un únic sector, i cal diversificar l’economia.
Les renovables són o eren l’oportunitat?
Són clarament una necessitat, però si s’implementen sota un nou model de capitalisme verd, aleshores estem mantenint les mateixes receptes. Cal anar cap a un model 100% renovable, però que no perpetuï oligopolis i més descentralitzat. Amb una planificació d’instal·lacions de petit format i sense massificació. I, d’altra banda, cal tenir en compte que el món rural és, a més de l’origen de bona part de la producció energètica, on es produeixen els aliments o d’on prové l’aigua de l’àrea metropolitana, i on la gent necessita anar a consumir paisatge. Cal redistribuir els recursos per tots aquests serveis ambientals i paisatgístics que presta el món rural.