Albert Batet i Canadell (Valls, 1979) va ser el cap de llista de Junts a les comarques de Tarragona i les Terres de l’Ebre en les darreres eleccions al Parlament. La formació hi va obtenir quatre escons, tants com el PSC i un menys que Esquerra, però Batet va tenir la satisfacció de ser l’opció més votada a Valls. A la capital de l’Alt Camp, s’hi jugaven unes minieleccions, perquè, a banda del mateix Batet, la cap de llista d’Esquerra, Raquel Sans, i la del PSC, Rosa Maria Ibarra, tenen arrels vallenques.
Va ser alcalde de Valls amb només 29 anys. Tenia una vocació prematura per la política?
Això ve de petit. He viscut la política municipal des de sempre. Tinc el record d’acompanyar el meu pare a enganxar cartells sent un nen, i a fer porta a porta. Quan vaig acabar la carrera universitària, vaig començar a treballar en l’empresa familiar, però em van venir a buscar de Convergència per formar part d’una candidatura potent de cara a les municipals. Jo tenia ganes de canvis a Valls, perquè feia molts anys que hi havia un govern del PSC i pactes tripartits. Vaig entrar en política per posar fi a aquella dinàmica de govern tripartit.
I, sense ni tan sols haver complert els 30 anys, ja era alcalde. S’ho esperava?
No, a mi allò em va agafar plenament per sorpresa. De fet, l’alcaldessa Dolors Batalla em va anunciar que havia decidit plegar i em va dir que tant ella com el president Mas havien pensat que era jo qui havia d’agafar l’alcaldia.
Com s’ho va prendre?
Amb molta prudència i molta humilitat, però amb tota la il·lusió i tota la força. I fent d’alcalde vaig adquirir unes experiències que no oblidaré mai a la vida.
Què en recorda?
Moltes coses, però un dels records més vius és el de l’1 d’octubre del 2017. Recordo l’emoció i la fortalesa de tot un poble.
Troba a faltar l’alcaldia, la proximitat que dona la política municipal?
Em sento molt orgullós d’aquella etapa. Fer d’alcalde va ser un aprenentatge personal i polític enorme. La política de proximitat és la política de donar la cara, però també és la política de la gestió econòmica i de construir un projecte de ciutat. Sense cap mena de dubte, va ser una etapa preciosa, però també penso que els càrrecs tenen una temporalitat, i és important que hi hagi renovacions. En el meu cas, va coincidir amb el naixement del meu fill Albert, i amb el fet que ja encadenava 16 anys a l’Ajuntament. Vaig considerar que calia començar una nova etapa, en la qual pogués compaginar la meva dedicació amb el creixement d’un fill.
I, de fet, ara ja ni tan sols viu a Valls. Prendre la decisió de marxar de Valls li va costar més que deixar l’alcaldia?
Després de deixar l’alcaldia, amb la meva dona vam decidir marxar a viure a l’Arboç, el poble d’ella. Logísticament ens va més bé, però jo no he perdut el vincle amb Valls, ni el perdré mai. Hi estic empadronat, hi tinc la família, els amics i la meva colla castellera, la Colla Vella. No deixaré de ser de Valls mai de la vida.
Família, amics i, a continuació, ja parla de la colla castellera. Amb un vincle tan fort com té amb la Vella, haver de mantenir-hi distàncies i neutralitat quan era alcalde deuria suposar un esforç.
Va ser tot un repte, perquè a Valls no hi havia hagut mai cap alcalde casteller, que formés part d’una colla. Vaig intentar ser tan respectuós com vaig poder amb tots els vallencs i vallenques i vaig prendre una decisió dura: quan hi havia les dues colles de Valls, jo no em posava la camisa. Sent alcalde no vaig viure de manera plena la vida de la colla, per respecte i responsabilitat. Però ser casteller i de la Vella es porta a dins tota la vida.
La seva antecessora, Dolors Batalla, va plegar al·legant causes personals, dient que la política és molt absorbent. No ha tingut mai ganes de dir que ja en té prou?
El meu compromís amb la política és pel retorn del president Puigdemont a Catalunya. Tinc el goig d’haver compartit anys de vida política al seu costat; primer, sent alcaldes i diputats de Convergència. Després, vam ser diputats de Junts pel Sí, vam impulsar Junts per Catalunya i vam fer l’1 d’octubre. El seu retorn permetrà la llibertat de Catalunya, i aquest és un compromís personal i polític meu. Allà on cregui el president que puc ajudar, hi seré. On calgui.
En alguna conselleria?
És una cosa que no em plantejo. He estat alcalde durant 12 anys i sé la intensitat que comporta l’executiu. Ara per ara, estic centrat en la tasca al capdavant del grup parlamentari.
Desgasta més el Parlament o la política municipal?
És molt diferent una cosa de l’altra. La política municipal és molt intensa, des d’un punt de vista de proximitat, del dia a dia de la gent. Però n’obtens un retorn molt càlid. El del Parlament és un projecte nacional, de país, amb un retorn de la feina que hi estàs fent més a mitjà termini.
Què li hauria agradat ser si no s’hagués dedicat a la política?
Jo vaig estudiar administració i direcció d’empreses a Esade, igual que la meva germana. Tenim una empresa familiar i m’hi vaig dedicar uns quants anys, compaginant-ho amb la tasca de regidor. Fins que vaig ser alcalde i me’n vaig apartar. Quan deixi la política, tornaré a l’empresa familiar.
Hi ha algun fet que el portaria a deixar la política precipitadament, a renunciar-hi immediatament?
Jo seré coherent amb allò que he fet políticament; si no puc mantenir la coherència, ho deixo. I la coherència, per mi, implica treballar per la independència de Catalunya i pel projecte de país que vaig començar a desenvolupar com a alcalde. Jo vull treballar per la Catalunya del sí, per la Catalunya de l’estat del benestar, de l’escola catalana. Una Catalunya que treballa pel turisme, per les infraestructures i per l’ocupació.
Té la sensació que hi ha una Catalunya del no?
És evident. Ho hem vist amb l’aeroport del Prat, amb el projecte de Hard Rock, amb els que són contraris a les energies renovables i als Jocs d’hivern. La cultura del no fa el país més petit, no suma.
Quin ha estat el moment més dur que li ha tocat viure en política?
Quan era alcalde, hi va haver moments complicats, perquè veus gent a qui li canvia la vida en un moment. Però, des de la perspectiva política, recordo un moment molt dur al Parlament: el dia que la CUP va decidir no investir Jordi Turull.
