Té intenció de fer una carrera llarga en política?
Jo no he tingut mai cap intenció de res. Em van passant les coses. Vaig entrar en política a l’època de la Convergència del tripartit. Em vaig fer militant i, a partir d’aquí, no sé com, vaig acabar a la candidatura municipal, i ara fa sis anys que vaig sortir escollida alcaldessa. Una cosa ha anat portant a l’altra. Quan em vaig fer militant no tenia intenció de dedicar-me a la política. Ho feia com una manera de donar suport.
Hi havia precedents a la seva família?
No solíem parlar de política, més enllà de quatre coses quotidianes. Però sí que vaig tenir un besavi, en Cosme Moragues, republicà, que durant la dictadura de Franco va estar tancat a la presó. Ell sí que hi estava posat, tot i que a casa no se’n parlava. Ell mateix deia als seus tres fills que no es posessin mai en política i que miressin com havia acabat ell, tancat a la presó. El meu padrí [l’avi] quan tenia dotze anys anava a veure el seu pare a la presó i aprofitaven el viatge per fer estraperlo d’oli d’oliva. En aquella casa, en aquella època, es va passar força gana.
A més de diputada, també és l’alcaldessa de l’Albi des del 2015. Quin càrrec és més gratificant?
Soc la primera dona a l’alcaldia de l’Albi, i crec que ser alcaldessa és, sens dubte, més gratificant. Treballes directament pel teu poble, per la gent que coneixes. Pots canviar coses de manera més directa i ràpida. Al Parlament tot és molt més lent i no només depèn de tu. Com a diputada, la nostra feina és incidir, però tampoc acabes decidint. En canvi, en la política municipal, sí. A més, jo estic en un poble petit i la meva feina com a alcaldessa no té res a veure amb la d’un alcalde d’una ciutat gran. Tant jo com la resta de l’equip de govern hi som per a tot: per repartir coca per Sant Joan, parar i desparar taules en un sopar, escombrar... L’alcalde d’un poble petit hi és per a tot perquè no té prou recursos. La veritat és que m’agrada i m’ho passo bé, i tinc la sort de tenir un bon equip, que és molt important.
El seu poble té res a veure amb l’Albi d’Occitània?
La veritat és que no, però hi ha la coincidència que vam iniciar l’agermanament amb un poble al costat d’aquest Albi. Però el 22 d’octubre del 2019 vam tenir els aiguats que també van afectar l’Espluga del Francolí i Montblanc. Havíem de fer una trobada, però se’ns va inundar el poble i no va poder ser. Quan ho anàvem a reprendre el març següent va esclatar la pandèmia, i encara no l’hem pogut fer. Ara també farem un reconeixement als voluntaris que van ajudar a netejar les cases i el poble, que tampoc vam poder fer per culpa de la pandèmia.
Té presents els problemes del món rural en la seva acció política?
Un dels motius pels quals soc aquí és per incidir en tot allò que fa referència al món rural, perquè s’està despoblant. Transversalment, segurament des de molts departament es poden fer moltes coses per ajudar el món rural. Hi ha serveis que són bàsics als quals cal donar suport, com ara les llars d’infants, perquè si no les famílies joves no vindran o marxaran. A les Garrigues tenim unes carreteres que fan misèria i que provoquen que una part de la comarca estigui gairebé desconnectada de l’altra. No pots anar d’un poble a l’altre sense que se’t talli la cobertura del mòbil. Això ens deixa enrere. Tampoc tenim bona connexió d’internet. Cal una discriminació positiva perquè necessitem més ajuda que els altres.
Els ajuts al món rural beneficien el país sencer?
Sens dubte. Si hi hagués més pastors que poguessin viure de la ramaderia tindríem els boscos més nets i menys risc d’incendi forestal. El territori és com és i perquè hi ha gent que el cuida. I qui el cuida són els pagesos i els ramaders; molts cops són les víctimes de moltes queixes. Sembla que el pagès a vegades sigui un delinqüent, i és gràcies al pagès que aquell que surt de l’àrea urbana troba un territori ben cuidat.
Ha tingut experiències decebedores en política?
La veritat és que no. Sempre he procurat treballar per la meva terra i he fet el que he pogut. Tinc la consciència tranquil·la. Però sí que hi ha moments tristos. Quan es va aplicar el 155 jo era directora del Departament de Governació a Lleida i tenia com a consellera Meritxell Borràs. Que la teva consellera hagi de marxar a Brussel·les i després torni i la posin a la presó és dur. Veus tot el gabinet desmantellat, el delegat del govern destituït. Aquell moment sí que va ser trist. Anava a treballar i no hi havia ningú, ni sabies com acabaria aquella situació.
Com va viure l’1 d’octubre?
A les Garrigues hi vam tenir la visita de la Guàrdia Civil, tot i que no van venir a l’Albi. Tothom estava molt alerta per si venien. Fins i tot teníem una urna amb paperetes falses. Va ser molt bonic perquè vam aconseguir que tothom pogués votar i es pogués fer el recompte. Va ser un dia molt tens, però va sortir tot bé.
En quin punt creu que es troba el procés?
La gent hi és. Que la motivació s’ha perdut? Segur. Quan vam votar l’1-O tots els sobiranistes anàvem junts, fossis del partit que fossis. Però la gent es desmoralitza quan veu que uns van per aquí i els altres per allà i que no hi ha unitat. S’ha de retornar a aquesta unitat.
Els partits sobiranistes han de fer examen de consciència per aquesta falta d’unitat?
Segur que sí, però som partits diferents i cada u té les seves polítiques. Ara bé, en l’estratègia del procés s’hauria d’anar a l’una. I dintre del govern, en aquest sentit, no n’hi ha, de problemes. En la manera com l’hem de fer tenim posicions diferents. No veiem que la taula de diàleg que vol ERC vagi enlloc, i a més no es pot parlar amb un interlocutor que t’està fent el que t’està fent.
Té algun ídol polític?
El president Puigdemont. La feina que fa a fora és vital. Si hagués estat a la presó tota aquesta feina de visualització del problema no s’hauria vist. Batalleta a batalleta es va guanyant i es van fent coses que ens van molt bé. Ningú va dir que el procés seria ràpid ni efectiu al moment. Però què millor que tenir els tres eurodiputats a l’exili fent aquesta feina. La internacionalització que en fan és bàsica per aconseguir l’objectiu. I al final potser sí que l’Estat espanyol es veurà obligat a parlar. Tots confiem que en algun moment hi hagi un detonant que els obligui a fer-ho.