Un forat negre al Mediterrani

Terror finançat per Brussel·les. “Què hem de fer?”, diu una veu anònima i horroritzada: “Fer un forat al terra i amagar-nos-hi? No podem sortir de casa. Tenim por.” El missatge, emès per entitats humanitàries amb presència a Líbia, és una mostra més del pànic que senten milers de persones en territori libi pels assalts dels cossos de seguretat del país, que entregats al seu compromís amb la Unió Europea (UE) continuen emprenent accions incompatibles amb els drets humans per impedir la migració cap a costes europees.

Durant els darrers dies, almenys 5.000 migrants –inclosos centenars d’infants i dones– han estat detinguts a Gargaresh, un districte de la capital, Trípoli.

La campanya de detencions, que va allargar-se quatre dies, va incloure agressions físiques i sexuals a banda de diversos ferits, alguns per munició real, i almenys un mort. Un detingut que va aconseguir alliberar-se de la policia afirma a Metges Sense Fronteres que les forces de seguretat van assaltar casa seva, on vivia amb tres persones més, i els van confiscar les pertinences a banda dels papers de documentació, claus per al projecte migratori: “Ens van colpejar. A alguns els ho van fer a les cames i els van provocar fractures. A mi van colpejar-me el cap amb la punta d’una pistola. El metge em va haver de cosir.”

Els migrants que resideixen a Gargaresh, un nucli on milers de nouvinguts s’amunteguen en habitacions compartides, són coneixedors del que passa a dins dels centres de detenció. La filtració d’un vídeo d’un vigilant que marca el pas de desenes de presoners a cop de fuetada és un exemple del que denuncien grups locals i internacionals. Una investigació de la comissió de l’ONU a Líbia publicada a començament de la setmana passada demostra que al país tenen lloc crims contra la humanitat tant a dins com fora de les presons: “Totes les parts implicades en el conflicte, inclosos els tercers estats presents al país com ara Rússia, violen la llei humanitària i cometen crims de guerra”, afirma el cap de la comissió, Mohamed Ajjuar.

L’estudi de l’ONU és una nova constatació del que es documenta fa anys a la trentena de centres de detenció que hi ha al país, controlats tant pel govern libi com per milícies que veuen l’ocasió de fer negoci i de guanyar legitimitat política sobre el terreny. Testimonis d’entitats humanitàries han comptat més de 700 detinguts en presons que només disposaven de quatre vàters i que no tenien aigua potable ni dutxes.

Algunes dones detingudes han aconseguit filtrar a la premsa que els vigilants els obligaven a mantenir relacions sexuals amb ells com a condició per accedir als lavabos o al menjar. D’altres s’han suïcidat o ho han intentat. Activistes libis expressen a El Punt Avui la seva decepció per la Unió Europea, que des del 2017 proveeix de finançament, equipament i entrenament els cossos de seguretat del país que sustenten aquest sistema repressiu, en un intent d’aturar la immigració cap a Europa. Des de l’inici del 2021, els guardacostes libis han interceptat més de 24.000 persones que navegaven a través del Mediterrani i les han portat als centres de detenció, alguns dels quals funcionen com a segrestos massius de fins a 4.000 persones: “Els segrestadors són persones amb vincles amb les agències de seguretat, que els protegeixen. Els detinguts que poden pagar el rescat marxen”, diu per telèfon Tarek, de l’entitat líbia Belaady.

L’organització també denuncia la detenció arbitrària i l’expulsió de migrants que el govern libi hauria expulsat del país transportant-los en camions fins a la frontera amb el Sudan. Tarek considera que el caos polític que afecta el país facilita l’existència del tràfic de persones i denuncia que la crisi migratòria “és explotada tant localment com internacionalment”. “A banda del menyspreu de la Unió Europea pels drets humans, aquest és un negoci que genera molts milions d’euros per a totes les parts que hi estan involucrades a través de tot tipus de projectes.” La inestabilitat del país també provoca que hi hagi més de 212.000 libis que han hagut de marxar de casa seva, en molts casos per establir-se en zones inadequades, després de protagonitzar moviments migratoris en què s’hi deixen els estalvis i la salut.