Política

LLUÍS SALVADÓ

ERC

“Tota la meua vida està ara en mans de la Guàrdia Civil”

“Tenen els meus ordinadors, discursos, àudios... Han fet una investigació prospectiva”

“En la hisenda vam posar fonaments per fer el que convingués”

“Quan tens dues filles, si ets masclista és que ets miserable”

FAMÍLIA CICLISTA.
“A casa som aficionats al ciclisme des de l’època de la República, tots els meus antecedents són republicans i ciclistes”, explica Salvadó, que va ser al club del poble i a la federació catalana, i va arribar a competir en curses de carretera des dels 8 fins als 18 anys, tot i que també ha fet pista i ciclocròs. El seu germà gran fins i tot va arribar a nivell amateur i va ser àrbitre. Als 18 anys, quan també ell havia de passar a amateur i dedicar-li 4 o 5 hores al dia, a casa van decidir que no anaven tan “sobrats” i que la prioritat eren els estudis, així que el ciclisme va passar a ser un mer ‘hobby que avui practica sobretot en família, tots els diumenges que pot pel Delta amb la dona i les dues filles.

N

o em dirà que ha deixat del tot la bicicleta?
Alguna vegada m’escapo sol i faig alguna coseta més seriosa, però ara és un hobbie per fer en família. Quan era jovenet sí que pujava al Caro, ara ja no tant. Jo sóc de l’època en què les comunitats autònomes no existien, o encara no havien creat la frontera entre el Maestrat i l’Ebre, formalment no havia existit mai. Llavors competíem conjuntament a partir de certs nivells, corríem des de França fins al sud del País Valencià.
De fet des del 2005 existeix la Taula del Sénia per a qüestions comunes...
Sí, va ser una iniciativa on vaig conèixer Ximo Puig, que llavors era alcalde de Morella i en formava part, com la Ràpita, d’on vaig ser alcalde durant un període curt, però tinent d’alcalde bastants anys. A la Taula del Sénia tota la zona dels Ports i l’Alt Maestrat, conjuntament amb el Montsià, vam intentar crear iniciatives que permetessen desenvolupar aquella zona. Era una plataforma que permetia obrir moltes portes a molt finançament de l’Estat, i de fet encara existeix, tot i que té menys tirada, menys potencial, però va fent coses.F
ins no fa tant, el republicanisme no pintava res a l’Ebre, era zona carlista...
Hi ha gent que confon Tortosa, on sí que el PP va arribar a tenir molts regidors, amb la resta del territori, on no hi havia una implantació tan forta. A l’Ebre hi havia hegemonia de la sociovergència, i una mica del PP, mentre ERC hi era un partit marginal.De fet el sentiment nacional al sud de les Terres de l’Ebre no havia estat gaire destacat ni en la II República, allà el republicanisme hegemònic era el de Marcel·lí Domingo, que era federalista. Havia nascut a Tarragona però es va criar a Roquetes, i va ser ministre de la República. El sentiment era una mica dubtós perquè quan durant la Renaixença van crear els cànons de la catalanitat van enviar un correu electrònic però no el vam rebre, i quan van definir què era ser català, no hi érem. Ser català volia dir ballar sardanes, i nosaltres ballem jotes; o anar a Montserrat cada setmana, i allà no sabíem ni on era. I culturalment teníem, i continuem tenint, més vinculació amb l’ambient del País Valencià, perquè som un territori de cruïlla entre els dos espais.
La “famosa” cinquena província…
Sí. El mite ve del 1833 quan es constitueixen les províncies espanyoles. Tortosa en aquell moment era una ciutat important i tenia influència a Madrid, i va estar estirant i batallant per ser la cinquena província de Catalunya, però no se’n va sortir. Lamentablement vam deixar de ser la vegueria de Tortosa i en passar al model de províncies, ens vam integrar a la de Tarragona.
Tornem al segle XII. El canvi de xip és amb el Plan Hidrológico Nacional?
Ve de la suma d’algunes coses. El procés organitzatiu ja el teníem madur, perquè els que el 1991 entrem a ERC més algú que hi havia ens organitzem i construïm els fonaments d’una organització mínimament estructurada. I després ve la batalla del PHN, en què tenim un lideratge i implicació política important, i aconseguim fer-nos un espai. El 1999 teníem 15 regidors, i ja passem a 65 el 2003. Avui en tenim 217; 25 alcaldies de 50 municipis, i els quatre consells comarcals. Som un projecte hegemònic.
I ho ha viscut en primera persona, tot això…
Sí, ho he aixecat bastant. Hem picat molta pedra per ser on som, i n’estem orgullosos. Hem fet diverses revolucions: hem passat de ser el territori amb menys sentiment independentista a tenir-ne un de primer nivell. A més, quan venien i ens oferien una nuclear o un Castor, totes les classes dirigents aplaudien, la sociovergència que manava; i l’estructura política avui ha passat a dir que el territori és igual de digne que qualsevol altre i han d’instal·lar-hi coses igual de dignes, com la que vam presentar fa unes setmanes, una inversió industrial de 200 milions de Kronospan, que donarà una activitat econòmica brutal.
En tot cas ja fa alguns anys que és a Barcelona, una mica lluny. Deu exigir molt sacrifici familiar…
El 2011, quan s’acaba el segon tripartit (havia estat delegat a tots dos) em vaig incorporar a la direcció d’ERC com a vicesecretari, ja en l’última època de transició de Puigcercós, i després a l’equip de Junqueras. A principi del 2012 em vaig haver de mudar a Barcelona perquè són més de 200 quilòmetres de desplaçament i és inviable fer-los cada dia.
Tot això amb les nenes petites, entenc.
Les meves filles són adoptades, una va vindre amb un any i mig, i l’altra, que és xinesa, amb dos anys. Fa vuit anys que convivim i mai m’han vist a casa. El més normal és que el pare baixi els caps de setmana i algun divendres. Per això quan arribo al poble intento fer coses amb elles, que és del que tens ganes.
La seva dona, com ho viu?
La meua dona també és d’una família molt compromesa políticament, neboda de Carles Castellanos, i filla del Rafel, que són bessons. Han viscut la política, i la repressió, de manera molt intensa, i ella és de pedra picada. Viu allà i no hi ha manera que vulga pujar, sos pares i germans viuen aquí, i a vegades ens hem plantejat que les tres podrien pujar, però no volen. Mos queixem per vici perquè a l’Ebre s’hi viu de conya, tenim una qualitat de vida extraordinària. Barcelona està molt bé per treballar i visitar, però si pots viure a la Ràpita, molt millor.
Per cert, de moment encara serà Sant Carles, tot i que es pot imaginar què va votar en la consulta...
Pensa que Sant Carles era per Carles III, que va fer moltes coses positives però era fill de Felip V, el rei que va esmicolar-nos com a país el 1714. Carles III va ser molt actiu en la persecució del català, si bé va tenir papers destacats en espais positius també, com la il·lustració econòmica: va utilitzar les administracions públiques per generar riquesa i fer inversions tractores de dinamització econòmica, i es va incorporar el seu nom al de la Ràpita perquè ell i sobretot Floridablanca, el seu secretari d’Estat, van impulsar un canal de navegació, van fer un port que van incorporar al reglament per poder comerciar amb Amèrica... Des de la perspectiva local també va fer una aportació important, però els d’allà sempre ens hem sentit rapitencs, i en els temps que corren ja se sap...
Històricament era la Ràpita…
Sí, que ve de l’àrab ‘rijad’, ‘rabat’ o ‘ràbida’, que ve a significar convent. Els situaven en llocs de frontera i des d’allà s’anava a fer la jihad islàmica, la guerra contra els cristians infidels. Doncs allà hi havia una mena de convent militar, com n’hi ha a tot el mediterrani. I després quan Ramon Berenguer IV conquereix el territori s’hi ubica un convent de monges santjoanistes, Santa Maria de la Ràpita, que curiosament agafa el nom del lloc que servia per fer la guerra contra els cristians, és una certa contradicció.
Vostè salta a la ‘fama’ pública el 20-S del 2017, quan el detenen sent secretari d’Hisenda i dorm dues nits al calabós. Ha estat un punt d’inflexió?
Evidentment m’ha generat un impacte importantíssim. També és veritat que érem conscients que teníem molts números de ser detinguts, per tant no va ser una sorpresa i psicològicament la família estava més que preparada. Ara estem en una certa situació d’estabilitat, però després del 20-S tant el Josep Maria (Jové) com jo vam estar acusats de rebel·lió, vam estar molt de temps pendents de resolució damunt la taula de Llarena, després que el jutjat 13 traslladés l’expedient al Suprem, ja que si ens agafava volia dir presó provisional immediata. Tot aquest temps ens va trastocar de manera intensa tots els plans. Després vam ser acusats de sedició, vam tornar al 13… Se suposava que havia de ser ràpid, però portem quatre anys d’una certa provisionalitat, sense saber quan et jutjaran. Durant un període molt llarg hem estat sense possibilitat de planificar res, ni saber si en un moment donat vols abandonar la política i anar a la privada…
A casa li diuen “plega”?
Les filles cada cap de setmana m’ho demanen, cada vegada que veuen un pres polític a la televisió em diuen: “Papa, plega de la política que no volem que vagis a la presó.”
Però entenc que no ho deixarà fins que hagi conclòs el procés judicial…
És veritat que porto molts anys en la política, soc enginyer i he tingut ganes de fer un canvi de plantejament, però en les circumstàncies en què estem hem d’aguantar fins que s’acabe el procés judicial, que ves a saber quan serà.
En quina fase està ara?
Ara s’ha acabat la instrucció. De moment tots dos estem acusats de malversació, prevaricació i revelació de secrets, que són tres delictes que comporten penes de presó molt altes, i de desobediència, que comporta inhabilitació. S’han qualificat els quatre delictes i estem pendents que s’obri el termini per presentar els escrits d’acusació, quan les parts acusatòries demanaran les penes de presó que vulguin, i no sabem quan es produirà. Després entrarem en fase de judici oral, recursos…
Podem anar a un termini d’anys, en què pot seguir fent de diputat…
Sí, podem estar dos anys tranquil·lament. Personalment vaig prendre la decisió de fer un cert pas enrere perquè la meua causa és molt particular, diferent de la resta de companys, perquè se m’acusa bàsicament de tot el desplegament de la hisenda, que és un projecte complexíssim, on vam destinar desenes de milions d’euros i recursos molt grans. La nostra defensa és molt tècnica i requereix que sigui molt intensa per demostrar que el que vam fer, més enllà que el nostre objectiu polític era la independència i que aquella hisenda hi estigués preparada, era per gestionar impostos massius. De fet vam fer-ho: ara estem recaptant el primer impost massiu que gestionarà la Generalitat, que és el de vehicles de CO2. Amb 300 treballadors, el 50% de les funcions de la hisenda catalana, la recaptació executiva, l’encarregava a l’Estat, i la liquidació, als registradors de la propietat, i gestionava impostos amb censos de com a molt uns milers de contribuents. El gran repte era transformar-la tecnològicament i quant a recursos humans, amb un nou programa S-priu i incorporant 500 persones més, per preparar-la per recaptar impostos massius, que és el que estem fent ara, amb un cens que quan estigui totalment desplegat arribarà als quatre o cinc milions de contribuents. Per tant aquella estructura ens ha permès ja fer realitat el nostre potencial. Evidentment el fet de tenir una hisenda competitiva era imprescindible per a què poguéssim ser més eficients en la lluita contra el frau i recaptar impostos grans, i estava preparada perquè en un futur poguéssim assumir reptes més ambiciosos en termes d’independència.
Mai se’n van amagar...
Mai ens en vam amagar, evidentment, el nostre objectiu i la realitat que vam construir va ser esta. Vam tenir un període de temps molt curt i vam haver de treballar de manera molt intensa; això comporta desenes de milions d’inversió, incorporació de personal, software, coneixement… i la meva defensa requerix una intensitat de temps molt elevada.
Què té a dir quan sent que no hi havia estructures d’estat preparades?
Sempre he explicat que eren temps d’adaptació, però en la hisenda catalana vam posar els fonaments per fer el que convingués. Evidentment vam intentar, i crec que ho vam assolir, que tot el que fèiem estigués dins del marc legal, entre altres coses perquè el març del 2016 el fiscal Mata, fiscal general de l’Audiencia Nacional, ja va fer el primer atestat sobre mi.
Si no duia ni dos mesos!
Sí, vaig entrar al gener i al març ja hi ha un primer atestat de Tácito, en fan deu en total. Tots els nostres proveïdors tecnològics periòdicament passaven per la comissaria de Travessera de Gràcia. Estàvem supercontrolats, els telèfons punxats durant molt de temps… N’érem molt conscients, i per tant havíem de fer tota aquesta transformació sent molt curosos, sabíem que qualsevol coma fora de lloc sense cobertura legal implicava que immediatament et vinguessen a perseguir. Ara, el nostre objectiu era i continua sent el mateix, i segurament més que mai.
La defensa anirà per aquí.
Sí, és qüestió de demostrar que de tot el que hem fet en teníem necessitat tant en l’àmbit autonòmic com en l’àmbit republicà.
Es van fer públics molts àudios seus.…
Sí, van filtrar per exemple cent converses amb les meues filles, com una publicada per mitjans catalans de primer nivell, on una deia que se n’anava a penjar cartells de l’1-O amb sa mare. Jo cada dia trucava al matí i a la nit a ma filles, i totes les converses amb elles són a la causa.És un instrument legal, però a la causa només hi pots tenir coses vinculades a un suposat delicte. Tota la meua vida, ordinadors, discursos… està en aquests moments en mans de la Guàrdia Civil. I allà hi ha converses professionals i converses amb amics; per això entenem que és una investigació prospectiva. Tu quan detens algú l’has d’investigar per aquell fet que consideres delictiu, i en el cas del Josep Maria i jo el que ha fet l’Estat és detenir-nos, emportar-se tot el que hem fet en la nostra vida i a partir d’aquí a veure on busca.
I entretant va filtrant tota la porqueria que pot…
Jo al març del 2017 soc imputat per un suposat mal ús de dades fiscals, i ara m’acusen fonamentalment de fets que es van produir a partir del 25 d’abril. Ara diuen que allò altre era correcte, però que el 25 d’abril es va fer un acord de govern que era incorrecte. Se m’està imputant fonamentalment i em van demanar la fiança per això; l’acusació per revelació de secrets la fonamenten en un conveni de finals d’octubre amb l’Ajuntament d’Alcarràs que jo ja no era ni secretari... Tot plegat és surrealista.
Igual que fonamenten la causa del jutjat 13 en les declaracions de l’exjutge Santi Vidal…
Durant tot aquest període d’exposició, que és molt més llarg i intens que la resta de companys perquè jo ja era investigat per la hisenda, abans que per l’1-O, no reconeixem la validesa d’estes converses ni d’esta documentació perquè formen part d’una investigació prospectiva. Per este motiu la meua advocada sempre diu que no ens posicionem sobre res que surti publicat perquè entenem que és il·legal. A part, els jutges tenen l’obligació de separar tot allò no vinculat amb la causa, i no ho han fet, així que encara és més il·legal. I tres, la sistemàtica ha estat agafar trossos de converses, barrejar-les i filtrar-les. I tu tenies la conversa al cap de 15 dies, perquè és clar, senties converses als mitjans de comunicació i no sabies de què anava, perquè tu no recordes totes les converses que has tingut durant un any.
Això és el que li ha fet més mal?
Ara les coses han canviat molt, però en aquella època estàvem al caire de ser investigats per rebel·lió, i quan et jugues 25 anys de presó i tens dues filles de deu anys a qui creus que pots estar-ne 25 sense veure, les converses que puguen filtrar t’afecten bastant poc.
En una de les converses vostè parla de qui té les “mamelles més grosses”.
Sí, és la que més van utilitzar i es va fer més famosa. Jo transmeto ser una persona seriosa però amb els amics som de la conya, expliquem els acudits més irreverents i diem animalades en un context de molta amistat. I aquesta conversa està extreta d’aquí. Intenten construir una imatge esbiaixada de tu… Fins i tot algú extreia d’aquella suposada conversa manipulada que jo era racista... i ma filla és xinesa! I ella ha estat el meu objectiu com a pare i com a polític, que tingui els mateixos drets que qualsevol home blanc. Quan algú posa en dubte, amb 30 anys de militància republicana, la teva lluita contra el masclisme, contra el racisme, i ho tens molt interioritzat… En 30 anys de militància qualsevol pot buscar alguna cosa que vagi en la mateixa orientació i no la trobarà. Al contrari, trobarà un munt d’accions de lluita antiracista, antimasclista i de defensa dels interessos de tots, és l’essència del republicanisme. Quan tens dues filles, si ets masclista és que ets miserable, perquè per a un pare el més important són els fills.
Doncs així és com el presenten molts ara…
Saps què passa? Que tens l’entorn molt blindat, la meua dona és molt feminista i la meua sogra encara més; totes les militants d’ERC a les Terres de l’Ebre l’endemà van signar un manifest de suport… Al final, la meua tranquil·litat de consciència és que la gent que et coneix i tothom amb qui has estat treballant durant 30 anys de militància t’ha fet costat. I relativitzes el que surt al Twitter o als mitjans, perquè al final el dia que hi va haver eleccions al meu poble de 15.000 habitants em van votar el 42%. La gent que et coneix sap qui ets i no construeix la imatge a partir de la porqueria que difonguin les clavegueres de l’Estat per destruir els seus enemics.
k
L’entrevista sencera, a www.elpuntavui.cat

Un republicà des del bressol

Josep Lluís Salvadó i Tenesa (la Ràpita, 1969) ve d’una família tan republicana, amb un oncle mort en la guerra i un altre tancat en un camp de concentració, que ja li havien posat el carnet “abans de néixer”, diu. Va mamar política a casa, i no sorprèn que als 16 anys ja milités a MDT-PSAN, i després a la UPC, on va estudiar enginyeria industrial, també s’impliqués en la fundació del BEI, sindicat sorgit de sumar sensibilitats de l’independentisme, que en poc temps seria hegemònic. Va ser allà on va contactar amb les joventuts d’ERC, i és així com, després d’un temps a Catalunya Lliure, amb un centenar de militants més, com Xavier Vendrell, fes el salt en massa el 1991 al partit llavors liderat per Àngel Colom, que li va tocar gairebé reconstruir des de zero a les Terres de l’Ebre, i on ha ocupat diverses responsabilitats directives. Després de fer la prestació social a l’Institut Botànic, Salvadó va treballar gairebé deu anys al departament d’enginyeria de Dapsa, empresa ampostina del grup Saica, que fa paper reciclat, per a qui va voltar per les sis fàbriques que té a l’Estat. La feina ja la va compaginar amb la tasca com a regidor de govern, on va ser vuit anys, dos dels quals com a alcalde. Després, amb el tripartit va ser delegat a l’Ebre, i des del 2012 és diputat al Parlament, amb un parèntesi entremig a la secretaria d’Hisenda el 2016 i el 2017.

Lluís Salvadó i Tenesa

Com a secretari d’Hisenda, va desenvolupar l’Agència Tributària de Catalunya abans de l’1-O, fet pel qual el 20-S va ser detingut i processat. Encara avui està pendent de judici per quatre delictes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.