El cost d’una descolonització pendent

Si no fos perquè el gas és un dels elements del conflicte entre Algèria i el Marroc, i entre el Marroc i els sahrauís del Front Polisario, amb Espanya a punt de perdre els bancs de pesca sota Canàries i amb la incertesa de si patirem un increment del preu del gas, podríem dir que la situació és més explosiva que mai. Els sahrauís que fa un any van donar per trencat l’alto el foc amb el Marroc tornant a les hostilitats, van aconseguir fa tres setmanes una victòria diplomàtica amb la sentència del Tribunal de Luxemburg que anul·lava els acords de pesca entre la Unió Europea (UE) i el Marroc. Acords anul·lats per haver-hi inclòs les aigües i el territori de l’antic Sàhara Occidental. Sentència que, sense tenir-hi relació, va dictar-se després que el Marroc llancés milers de joves a les aigües de Ceuta amb la voluntat d’emigrar a Europa, com a resposta a l’acollida a Espanya del líder del Front Polisario, Brahim Gali, que va ser ingressat en un hospital.

El Marroc creia fa un any que ho tenia tot a favor per consolidar l’ocupació de l’antiga província espanyola. Sense el vistiplau de l’ONU s’havia apropiat d’un tram de carretera que comunica amb Mauritània, i Donald Trump, desmarcant-se de la consideració que fa l’ONU de l’antiga província com un dels disset territoris pendents de descolonitzar, va reconèixer l’annexió marroquina amb l’anunci que hi obriria un consolat. Simultàniament amb les negociacions a les Nacions Unides, totalment aturades, feia dos anys que el representant del secretari general de l’ONU, l’expresident d’Alemanya Horst Köhler, havia renunciat al càrrec, vetant Rabat tots els candidats a substituir-lo. Joe Biden no s’ha fet enrere de moment al reconeixement de la sobirania marroquina sobre el Sàhara però va forçar el Marroc que acceptés com a nou representant l’italià Staffan de Mistura, que anteriorment ha estat representant de l’ONU a Síria, l’Iraq i l’Afganistan.

Coincidint amb l’anul·lació dels acords de pesca amb la Unió Europea, el president d’Algèria, Abdelmajid Tebboune, en el context de la propera commemoració de 60 aniversari de la independència del país, ha marcat perfil davant França protestant per unes declaracions del president Macron que va considerar ofensives, i va trencar relacions diplomàtiques amb el Marroc. Trencament de relacions amb Rabat que coincideixen amb la caducitat de l’acord de vendre gas al Marroc que Alger no renovarà. I el tancament del gasoducte que va cap al Marroc i Espanya pot provocar un desabastiment d’Espanya, ja que el gasoducte que va directe d’Algèria a Almeria no podrà absorbir el que arriba passant pel Marroc.

Després d’anys amb el conflicte del Sàhara estancat, les peces tornen estar en joc. I mentre el Polisario no renunciï a una autodeterminació que l’ONU li reconeix, el conflicte continuarà. Espanya fa cinquanta anys no va fer el que havia de fer, i continua presonera del xantatge marroquí. Però més enllà del perjudici que representarà l’encariment del gas o noves pressions a la frontera de Ceuta, els fets són que mentre el Polisario no es rendeixi, hi haurà per completar la descolonització d’un territori que, com ha recordat el Tribunal de Luxemburg, no pertany al Marroc.