comença molt jove. Ho tenia clar, que faria carrera política?
Quan estudiava dret, la meva idea era exercir, però l’últim any de carrera, quan estava treballant a Caixa Laietana, vaig demanar fer un Erasmus a Roma. Estava a punt de marxar i va ser quan l’alcalde Manuel Mas em va proposar anar a les llistes.
Si tornés enrere aniria d’Erasmus?
Segurament, sols per viure una altra experiència. Estic contenta, però, perquè soc qui soc gràcies a la política, en què he tingut moments fantàstics, i també de molt durs. Quan hi entres, no saps quant temps t’hi quedaràs ni la repercussió que tindrà a la teva vida. Si anés enrere, potser sí que hauria anat a Roma, i qui sap si hauria acabat tornant i fent política.
Viure de la política no està gaire ben vist.
Ara es valoren els polítics que venen de l’activisme i no els que fa anys que hi som. He crescut molt professionalment i m’ha permès fer coses que en el sector privat no t’oferirien tan jove. Tenir ofici en política crec que és bo, però hauria de ser més fàcil l’entrada i la sortida, com en altres països.
Va ser regidora als 22 anys, però ja era militant. Li ve de família?
No, a casa no estaven polititzats. Amb la mare sí que escoltàvem les notícies, però no tenia gent propera militant. Crec que tot em ve per caràcter i per vocació. A l’escola, el director sempre em deia que era la defensora de les causes perdudes, perquè era la primera a queixar-me i aixecar la mà.
I l’activisme polític quan es desperta?
Va ser a tercer de BUP. Amb un company de classe vam anar a trucar a la porta del PSC. El pas per les Joventuts Socialistes i, després, a la universitat, on vam crear l’associació d’estudiants.
L’escola de la política és al municipalisme?
Els que comencem joves sabem que la política és un màster intens. Molts trepitgem el món local. S’aprèn molt observant dels companys; en un moment en què a Mataró tot estava per fer, era admirable com de clar tenien cap a on projectar la ciutat. El món local i el contacte amb els veïns és una experiència única.
No es viu igual la política al Parlament?
Fa anys que tenim poca activitat legislativa. Des de l’oposició, l’impacte és menor, però estic contenta d’haver participat com a ponent, incidint en algunes lleis que presenta el govern, perquè de nostres se n’aproven molt poques.
Comenta que ser dona és molt més dur...
La política és un món masculinitzat en què els òrgans de govern els han ocupat els homes els darrers quaranta anys. Les coses comencen a canviar, però venim d’on venim. Per a ells no hi havia pressa, com si la cura dels fills no fos cosa seva. Els horaris s’han de poder normalitzar.
Vostè se n’ha sortit?
He intentat protegir la família i mirar de no posar reunions més enllà de les cinc de la tarda. Tinc una parella que no és del món de la política i entén la meva feina quan surten imprevistos. Ara que soc portaveu del partit, ens ha calgut més ajuda d’avis i cangurs. Miro d’esgarrapar temps, encara que sigui una hora i mitja al dia, per dedicar-lo a estar amb les meves dues filles. Elles són les primeres que si no ho faig m’ho retreuen.
I ha de donar gaires explicacions?
Tinc la sort que el meu cap, Salvador Illa, és comprensiu en aquest aspecte i s’ha de dir que això no sempre passa, i s’agraeix.
Entra al Parlament quan s’havia retirat de la política. S’ho repensa?
Plegava esgotada de la política local i tancava una etapa al capdavant d’un projecte ambiciós com el Tecnocampus. El cuc de la política, però, sempre et va per dins, i n’hi ha que ho saben. S’acostaven eleccions i Esteve Terradas em va proposar anar a la llista que encapçalava Pere Navarro, un dels que em van trucar quan vaig dir que plegava.
El seu nom havia sonat com a alcaldessa. Li hauria agradat?
Es parlava d’un relleu de Joan Antoni Baron, que ja feia anys que exercia d’alcalde, però només era un possible relleu i la veritat és que ni es va arribar a posar damunt la taula.
Encadena tres legislatures al Parlament en uns anys molt convulsos. Què n’ha après?
Soc una persona que sempre ha fet bones aliances amb tothom. Això facilita l’entesa amb gent diversa i en moments difícils és més fàcil l’empatia. És veritat que ara mateix es fa difícil escoltar Vox al Parlament. Quan hi vaig entrar, recordo que també hi començava Inés Arrimadas i totes dues ens ajudàvem. Pots discrepar amb algú, però mantenir-hi una relació cordial.
Amb el president Aragonès també es coneixen de fa temps.
Sí, hem crescut junts políticament, com amb altres polítics maresmencs, i li tinc molt respecte personal i com a polític. Això no vol dir que no critiqui les coses que no m’agraden, sempre des del respecte i l’afecte.
Els indults als presos han rebaixat la tensió. Creu que hi haurà consens amb el govern espanyol?
El primer pas és seure. Cal restablir les confiances trencades i és d’ingenu pensar que serà qüestió de mesos. No s’hi pot posar data de caducitat, perquè és evident que caldrà temps per teixir complicitats, i mirar de fixar un calendari perquè no s’eternitzi.
El govern alternatiu del PSC, quin paper hi té?
Volem visibilitzar una oposició dura i constructiva. Allarguem la mà al govern per parlar i aprovar els pressupostos i fer que Catalunya avanci. Demanem a Pere Aragonès que creï una taula de diàleg dels partits catalans quan veiem que en l’aspecte independentista no coincideixen. És el moment de seure tots plegats i veure què ens uneix.
Ho veu factible?
Acabarà passant. No té cap sentit demanar diàleg amb Espanya i no voler-lo a Catalunya, quan hi ha hagut trencadisses. S’ha de parlar i acostar posicions. Demanem al president que ho lideri, però no ens en sortim i hi continuarem insistint.
És l’objectiu del PSC?
Pensem que és la manera de tenir més força a Espanya i no sabem per què no es vol crear aquesta taula, que el president Torra ja va posar en marxa, amb un parell de reunions. Ara que Aragonès fa bandera del diàleg, no convoca tots els actors polítics de Catalunya. No entenem si és temor o recança, però és clar que aquestes reunions són el que necessitem.
La va sorprendre que l’escollissin portaveu?
Sí, perquè no havia treballat mai al costat d’Illa, però vaig assumir el repte de coordinar el grup i hi estic còmoda. Una nova etapa, en què la situació ha millorat des del moment en què som el primer grup a la cambra.