“Els polítics hem de procurar trepitjar carrer”

No, perquè en el moment que em van proposar incorporar-me a la llista ja em van dir que, anant de número vuit, no entraria immediatament però que potser sí al llarg de la legislatura. Per tant, ja hi estava disposat; si no, hauria anat més avall de la llista. Sí que va ser una sorpresa que fos tan aviat, això sí. Jo comptava que seria cap al final de la legislatura. El fet que ERC formés govern va facilitar que diversos diputats tinguessin càrrec i això va fer que el vuit avancés molt de pressa.

L’objectiu meu i de la gent que em va acompanyar a les municipals del 2019 és completar un projecte a vuit anys. Ens vam proposar que si el 2019 no podíem governar, com així ha estat, continuaríem –si no tots, una bona part– i ens tornaríem a presentar el 2023. Pel que fa al Consell del Pla de l’Estany, amb tota seguretat hi haurà una modificació de cartipàs que encara hem d’acabar de lligar amb els socis [a l’ens comarcal, ERC comparteix el govern amb JxCat].

No hi ha res fix. El que he anat fent en aquests dos mesos és que la setmana que hi ha ple em quedo a Barcelona (de dimarts a la tarda a dijous) i la resta de dies vaig pujant i baixant, sempre que els horaris de la cambra m’ho permeten. Les setmanes que no hi ha ple, no dormo a Barcelona.

La política del Parlament, la conec poc, però et puc dir que la municipal i comarcal és molt de tu a tu, almenys la que jo conec. Banyoles té 20.000 habitants i la comarca és petita i això fa que siguis molt proper amb qui et planteja una petició o amb qui has de parlar de les coses. D’altra banda, les decisions que prens en l’àmbit local s’acaben reflectint de manera molt més immediata que les que prengui el Parlament. Quan decideixes, per exemple, canviar una taxa o fer una nova programació, en cosa d’un any allò està en marxa. El que vaig veient al Parlament és que la política és més a llarg termini, les tramitacions són molt més llargues, des del moment que es planteja una idea fins al moment que s’aprova –i ja no et dic el moment que s’implanta– passa molt de temps. La negociació dels temes és més intensa, els dies anteriors al ple hi ha moltes reunions... Hi deu fer molt el fet que hi hagi fins a vuit grups representats a la cambra, això dona molta feina en aquest sentit, per mirar d’aprovar textos negociant entre vuit persones que, en principi, representen vuit conceptes diferents. O sigui, hi ha més debat, és més llarg i costa més arribar a acords per qüestions ideològiques, però a vegades també per qüestions d’agenda, per arribar a trobar-te.

És que en la política municipal a vegades la gent ens coneixem de molt abans i, en alguns casos, des que érem petits. Al Parlament jo no coneixia personalment gairebé ningú. Els que conec són per relacions del partit, per haver-nos trobat en alguna reunió..., però de relació personal no en tenia. En aquest temps a la cambra, la relació amb la gent del grup està sent intensa i, de fet, compartim vehicle per desplaçar-nos cap a Girona. I pel que fa als altres grups, moltes vegades hi entres en relació per proximitat geogràfica. Per exemple, amb en Dani Cornellà (CUP) ja ens coneixíem com a integrants de colles geganteres, i això ha servit perquè al Parlament tinguem més relació. Hi ha relacions properes i d’altres que són de fair play, com si diguéssim. Estic pensant en un diputat de Ciutadans amb qui des del punt de vista personal tinc una relació correcta però costa més que dinem junts.

[Riu] Sí, sobretot la d’Interior porta molta feina, hi ha moltes mocions i és la que m’està costant moltes hores. En Justícia, potser el títol no s’ajusta exactament al seu contingut perquè estem parlant de memòria històrica, un aspecte que és prou interessant. I també estic a Infància i Joventut, que encara no està en marxa.

A Justícia, sobretot és treballar la qüestió de la gent refugiada, d’amnistia, de tot el tema del procés. A Interior, aviat es constituirà un grup de treball sobre el model policial. També és important la qüestió de la feminització de cossos com ara els Bombers, on s’està fent una campanya per incorporar-hi dones. També la modernització, l’actualització dels cossos en general.

Per l’associacionisme. He estat en moltes associacions, en algun cas en el moment de la seva creació, i això fa que acabis participant en actes d’algun grup municipal i a poc a poc t’hi vas integrant. De fet, un grup polític no és res més que una associació que té objectius més complicats. Una cosa porta a una altra, un dia et conviden, t’integres en un projecte i acabes sent regidor. De fet, a la meva família hi ha una tradició: un meu besavi va ser alcalde per la Lliga, un avi va ser regidor... El meu entorn sempre ha estat polititzat, per dir-ho d’alguna manera.

Pot haver-hi una part de veritat, en això. La realitat és molt dura. Sempre dic que un dels temes pendents és la participació en política. Per a la majoria de la gent, la vida laboral fa molt difícil participar en coses d’aquest tipus. Si tu treballes en una empresa fent vuit, deu hores, després surts a comprar, fas vida amb la família, vas a buscar el nen a l’extraescolar... Et queda poca estona per participar en la vida associativa. Entenc que la gent prefereixi apuntar-se a un equip de bàsquet en lloc d’un partit polític [riu]. Fixa’t quina gent es pot dedicar a la política: qui té un negoci propi, un funcionari (com jo) que no tindrà problema per plegar i anar en un ple. Aleshores, la majoria de gent que es dedica a això potser no pateix per pagar el rebut de la llum. Ep, no vol dir que no conegui els maldecaps que tenen molts per arribar a finals de mes, però no ho pateixen. Quina és la feina que hem de fer com a polítics? Doncs trepitjar carrer, procurar aprofitar quan estàs fora de la cambra, fer un esforç per entendre què està passant. Jo procuro fer servir transport públic, per comoditat i també per no perdre el contacte amb la realitat. Són petites coses que t’ajuden a tocar de peus a terra. Sí que hi ha polítics que potser no toquen de peus a terra, però crec que déu-n’hi-do el coneixement de la realitat que hi ha. Però, com et deia, una cosa és saber què costa la llum i l’altra, patir-ho.