“El TC continua sent més estructura postfranquista”

Vaig néixer a Barcelona, però de molt jove ja me’n vaig anar a Vinaròs, on estiuejàvem jo i el meu primer exmarit. Em vaig casar molt jove i em vaig quedar a viure a Vinaròs. Vaig fer magisteri a Barcelona i ciències de l’educació a Castelló i València. Després vaig fer antropologia a Tarragona. Em vaig apuntar a llistes a Educació a Tarragona i el primer curs que vaig impartir d’educació especial va ser el del 1983/84 a Alcanar. Allà vaig ser directora d’educació especial i després vaig estar a l’EAP del Montsià. Després d’anys separada, em vaig casar amb el meu segon marit, que era el Salvador Matas, que va ser regidor d’ICV a Cambril, a qui vaig conèixer a CCOO, on aleshores ell era el secretari general d’ensenyament del sindicat a Tarragona. L’any 1993 vaig venir a viure a Cambrils, però Barcelona ja l’havia deixada amb 19 anys. Tota la meva carrera professional està lligada a les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona. Haver nascut a Barcelona va ser un accident; fa 28 anys que visc a Cambrils i no tornaré a Barcelona.

Hauria pogut continuar a l’ensenyament. Hauria pogut perquè vaig quedar primera a les oposicions –perds la plaça però no la condició de funcionària–, però també era funcionària a l’administració local. Vaig optar per tornar a l’ajuntament amb una excedència d’Educació per incompatibilitat i ocupo la plaça de cap d’àrea que vaig guanyar per oposició el 2004. M’havia hagut de desplaçar sempre per anar a treballar i també vaig valorar estar a prop dels fills –la meva filla era adolescent– i anar a peu a treballar.

No. Mai he volgut ser regidora, no, per favor, la política local és...

Molt dura. Potser si no hagués arribat al Parlament, m’ho hauria plantejat. Però, després de ser diputada, tenia clar que el temps de la política s’havia acabat.

Jo estava aquí, de cap de l’àrea d’Educació i Polítiques Actives d’Ocupació, quan, al segon tripartit, Joan Saura va ser nomenat conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació; volien crear els serveis territorials del departament –fins en aquell moment Interior el portava el delegat del Govern– i em van proposar ser directora. Hi vaig estar gairebé quatre anys. En memòria històrica em vaig fer un tip d’anar pels pobles per fosses, senyalització, reconeixements als represaliats, però també vam acabar el desplegament de Mossos, fer les obres de les comissaries que faltaven –vam ser l’última regió a desplegar el cos–, vam fer l’edifici del 112 nou, renovar el sistema d’emergències. I el 2010 ICV em va proposar de cap de llista per Tarragona en substitució de Daniel Pi, que hi havia estat dues legislatures. El 2012 hi vaig tornar i el 2015, amb el pacte amb Podem, van posar com a condició encapçalar Tarragona, on sabien segur que hi hauria diputat –a Lleida i Girona no era segur–. Jo vaig ser la número 2 de Gerard Bargalló i, tot i que no vaig sortir, el vaig substituir quan va renunciar a prendre l’acta.

No. Jo crec que va començar el 2012 amb la foto del Mas de Moisès. El 2010-2012 va ser una legislatura duríssima amb el PP i Convergència trinxant el tripartit. Tot el que havíem fet ho havíem fet malament, anant a matadegolla. Encara estem patint les conseqüències de tota la legislació que es va revertir: les lleis òmnibus, la venda de capital públic... Van entrar en l’austeritat bèstia. Amb Mas-Colell s’ho van vendre tot. Apareix el projecte Barcelona World. I el 2015 el Messies comença a agafar la bandera...

I tant. Aprofiten el corrent i saben que tots els governs d’Europa són qüestionats per les polítiques d’austeritat. Són l’únic govern que, després d’aplicar-les, guanya. Tot el malestar que fa que sorgeixi Podem –l’ocupació del parc de la Ciutadella–, Convergència el sap canalitzar molt bé i li va molt bé per tapar la crisi europea i entrar en el processisme.

La sentència de l’Estatut és un detonant, però hi ha els incompliments reiterats del govern de l’Estat. La sentència és molt bèstia en termes democràtics: que allò votat pel poble ho tombin quatre jutges que venen de la Transició, d’un dels poders que no s’ha renovat, que continua sent més estructura franquista o postfranquista. És el que deia Pérez Royo: la sentència fa trontollar tota l’arquitectura. Això és un desencant molt bèstia. Però ho alimenta profundament la crisi socioeconòmica. I el qui es venia Tabasa i l’ATLL era Mas-Colell, no Madrid. Ho ven per menys del que ha costat i a empreses amb qui tenen relació. La gent no ho volia escoltar perquè és més fàcil el “Madrid ens roba”.

Hem de vendre patrimoni públic malvenut per pagar lloguer a amics, com han fet amb edificis públics? Hi havia altres maneres de sortir, però era més fàcil aplicar les polítiques d’austeritat més bèsties. Puc entendre que les finances estaven malament i no podíem fer deute, però hi havia mesures que no tenien a veure amb el deute i les van fer igualment perquè el seu model era un desastre, per exemple en medi ambient. Van desmantellar Medi Ambient. Per exemple, recordo la reversió de la prohibició a les motos de trial d’anar per senders de muntanya que destrossen. En què beneficiava? El conseller Pelegrí era capaç de dir que això impulsaria el món del motor i es crearia ocupació. Era una política neoliberal pura i dura amb l’argumentari de les finances.

Perquè mai l’havien finançat bé.

Sí, mentre que a Madrid, a més que s’hi han destinat més diners, s’ha complert tot l’executat.

No, no, a veure. Des de sempre les relacions Catalunya-Espanya són difícils. Hi ha un nacionalisme espanyol i una Espanya invertebrada. No s’ha arribat mai a un model federal o confederal, que era a l’esperit de la Constitució, que era un punt d’inici i no d’arribada.

Una legislatura molt difícil. És una legislatura agredolça perquè vam treballar molt en lleis que es van aprovar i de les quals estic molt contenta. Per exemple, la de l’Agència del Medi Ambient, que, i ho hem parlat amb el conseller Rull, llàstima que es va aprovar la mateixa nit de l’embull de la declaració d’independència perquè havíem lluitat molt. O la llei de ports i l’estratègia de canvi climàtic, que va ser una llei molt avançada, anterior a l’espanyola. Jo, com que tenia tanta feina, m’aïllava una mica...

El que jo feia al Parlament interessava als grups ecologistes, però el país estava pel que estava. Jo ho seguia, però no participava en les discussions de les lleis de desconnexió, el llibre blanc o la desobediència. Crec que va ser una mica volgut. Em semblaven debats estèrils. No vaig creure mai que fos un moment històric i que s’acabaria com una picada de fesols. Per l’estat de dret. Com es podia creure en un pim-pam de desconnexió? De què estem parlant? Estem a Europa. Europa no ho acceptaria. Tothom estava com en un pensament màgic. El que no pensàvem era que l’Estat, bé, sí que imaginàvem que...

Que hi hauria inhabilitacions a càrrec públic com en qualsevol estat de dret quan vulneres la legislació. El que no pensava era que hi hauria presó i penes tan dures.

Va ser difícil. Després al grup parlamentari hi va haver moltes friccions i hi havia gent que es dedicava a fer-les públiques. Però era la diputada de Tarragona i vaig treballar amb consellers, molt i bé.

Allà hi havia ICV, Podem, EUiA, personalitats que no se sap si eren d’ICV, de Podem o d’EUiA, com el Nuet, que anava per lliure, i l’Albano, que teòricament era Podem però estava enfrontat amb Podem; el Joan, que era dels Anticapitalistes; l’Àngels, que era una històrica d’EUiA que ja s’hi havia barallat... Era molt difícil de gestionar.

Ens va costar molt, perquè el que no podia ser és que plantegessis una estratègia de grup i que, al cap d’un moment, ja sortís publicat. Hi havia alguns membres que no tenien lleialtat al grup. Pel pronunciament, al final cadascú va votar el que va voler. Dins del grup tens llibertat. A mi no em podien obligar a votar sí i nosaltres no podíem obligar a votar no o abstenció a la resta. I menys en qüestions com aquestes.

Ai, Tarragona! Tarragona m’esborrona...

El gran drama de Tarragona és que som la segona àrea metropolitana en població però en economia, que ho érem, estem perdent pistonada. Estem perdent empreses i és una pena perquè tenim un potencial brutal. Jo sempre deia als companys de Girona que els diferents governs veien un jardí que calia cuidar, que era Girona; una ciutat, la ciutat, que és Barcelona; un pati de darrere, que és Tarragona, i un rebost, que és Lleida. Aquest és el model de país que ha estat molts anys. A Tarragona també han faltat lideratges i unitat. Ha de ser capaç de generar projectes d’ocupació que no estiguin lligats als serveis i al turisme. Ha de fer projectes tenint en compte el sector energètic. En deu anys les nuclears tancaran i has de tenir uns plans de transició. El turisme ja està bé, però has de buscar valor afegit perquè és un sector precari, de sous baixos i estacional. A Cambrils em mato en polítiques actives perquè no tot estigui lligat a botigues, bars i restaurants. Hem muntat un curs d’instal·lació tècnica d’energies renovables. Amb la pandèmia ho vam veure clar. Quan va tancar l’oci, el comerç i el sector turístic, tot això se’n va anar a la merda. No tenim indústria, no cobrem IAE. El sector agrari l’hem de cuidar més, la comercialització del producte... Tenim denominacions d’origen boníssimes. Hem de deixar de pensar tant en el turisme. I la transformació de la indústria, que és la que deixa salaris bons i crea know-how i coneixement. Si anem cap a la descarbonització, hem de pensar quin ha de ser el futur de la petroquímica. Hi ha empreses com BASF o Down que ja estan fent el canvi, amb les membranes i la química verda, però hi ha la petroquímica. El que no pot ser és que l’únic projecte per a aquest territori sigui el Barcelona World, que no serà perquè Hard Rock no comprarà i, al final, haurà estat una altra operació de La Caixa per treure’s els passius que ha acabat pagant l’Institut Català del Sòl amb diner públic.