“M’he posat en política per fer la independència”

És més divertit i més apassionant del que m’imaginava i m’havien pintat. M’havien dit que jo, en ser molt actiu, segurament m’avorriria. Crec que si t’avorreixes és mal senyal perquè, si no omples el temps amb la feina pròpiament de la cambra (jo porto temes de clima, d’agricultura i de la llei de l’esport), tens tot un país allà a fora on visitar empreses, explotacions ramaderes, gent..., i el tema nacional: anar a donar suport a represaliats, acompanyar-los als jutjats, anar a manifestacions, etc. D’avorrir-te, zero.

Sempre m’ha interessat la política, malgrat no tenir cap càrrec. Jo vinc del món de l’activisme, d’Urquinaona, els talls de l’aeroport i de la Jonquera... Vinc de l’activisme independentista. Però arriba un moment en què veig que només des del carrer no podrem fer la independència, que hi ha d’haver un binomi de carrer i institucions. Ho veig un dia en concret, el dia de la concentració de suport al president Torra quan el van inhabilitar. Érem uns 300 i prou, la gent estava molt desmobilitzada. I tenia sentit que fos així perquè en aquells moments la política no hi acompanyava. Aleshores vaig fer el pas de presentar-me a les primàries de Junts i vaig ser el tercer més votat a Girona. De totes maneres, prèviament a això havia tret el cap en política afegint-me a la Crida per la República. El que passa és que la Crida al final no es va presentar a cap elecció, però va ser com l’espurna que generaria Junts per Catalunya.

Sí, durant un temps curt vaig ser-ne secretari nacional, però bé, per circumstàncies allò no em va acabar d’encaixar i vaig decidir no continuar. Encara en soc soci, igual que d’Òmnium o Plataforma per la Llengua.

En absolut. En alguna ocasió han aprofitat que jo vinc de l’activisme (que continuo exercint perquè pel fet de ser al Parlament no deixo d’anar a manifestacions, ja que considero que això és clau) per caricaturitzar algunes piulades o algunes manifestacions. Aquests mitjans que dius ho aprofiten per així mostrar una imatge més radical d’un polític institucional. Però d’hispanofòbia res, en absolut. La meva mare és nascuda a Granada i no tinc res en contra d’Espanya. Estic en contra de l’Estat espanyol tal com està organitzat, dels seus poders, del gobierno, del menyspreu que demostren... Jo no en vull saber res, no em considero espanyol, ja m’he independitzat per dintre. Ara el que falta és oficialitzar-ho.

De la meva experiència en el negoci familiar [vegeu l’article adjunt] sé que aquelles explotacions –siguin del producte que siguin– que van a vendre a una cooperativa, una llotja o un escorxador i no van més enllà en la cadena del valor afegit sempre es troben amb el problema de preus insuficients i que és complicat guanyar-se la vida. En canvi, si tu pots participar aigües avall en la transformació i comercialització del teu producte, fas que la teva explotació sigui viable. Per tant, jo plantejo un tipus de pagesia que s’impliqui més enllà de la producció. Intento que les mesures que pensem en el meu grup vagin encaminades cap a aquesta millora i innovació, cap a arribar al client final. Participar en tota la cadena. Això a vegades fa que t’hagis d’aliar, sense por, amb empreses grans, les càrnies, les comercials... Hi ha una simbiosi molt interessant entre els sectors primari, secundari i terciari i que, a més, té molta lògica: el consumidor del supermercat en aquest moment ja demana poder saber d’on ve el producte, demana que el producte tingui un arrelament al territori. Per tant, és una cosa que interessa a tota la cadena. I això genera llocs de treball, oportunitats i projectes d’emprenedoria, i, de retruc, permets que la gent s’arreli al territori. Parlem molt de reequilibri territorial però sovint no se sap com fer-ho. Doncs bé, per a mi, una manera seria aquesta.

Hi ha alguns temes que el nostre grup segurament faríem diferent, potser tenim una visió d’anar una mica més per feina en el tema climàtic, per exemple. En la part agrària, les polítiques nostres i les d’ERC són molt similars. Fins i tot ho són amb el que proposen en el programa electoral altres partits. El sector primari té unes mancances tan evidents que ningú les discuteix. No es posa en dubte que s’ha de lluitar contra el despoblament rural, atendre les necessitats en comunicacions i en infraestructures, vetllar per tenir una sanitat, un ensenyament en el territori, que calen unes lleis i accions de govern que s’avinguin amb les realitats que són diferents de la realitat urbana. Podem dir que és relativament senzill posar-se d’acord en temes agraris.

Partim de la base que ja no es discuteix l’escalfament global i el canvi climàtic, provocats pels gasos d’efecte hivernacle. Per tant, hem d’actuar contra aquests gasos a través de la descarbonització o desfossilització. Estem en un marc europeu, amb unes normatives i uns objectius claríssims per al 2030 i el 2050. Però no s’ha de complir de qualsevol manera sinó amb equilibri i amb el màxim consens del territori. Hem de vetllar perquè els parcs eòlics i fotovoltaics es consensuïn i es pugui compensar el territori afectat amb determinades mesures. No es pot fer la transició energètica amb populismes, dir que la farem només posant plaques als teulats. Fas números i veus que no és possible. Serà qüestió de combinar la sensibilitat del territori i la defensa de l’interès general de país.

Fer la independència. Mentre m’entretinc –i que no se’m mal interpreti– amb els temes d’agricultura, canvi climàtic, etc. preparem la independència. És per això que m’he posat en política. Treballar per l’agricultura i pel clima ja ho feia des de la meva professió. Si m’he posat en política és per fer la independència.