Diputat per Tarragona, és la seva primera legislatura al Parlament. Advocat, forma part de la comissió de Justícia, de la qual és portaveu del PSC, i de la comissió de la Infància.
Per què dret? Carrera per vocació o per eliminació?
El meu pare portava el bar de la Facultat d’Història a Tarragona i hi anava a dinar. Era un ambient molt maco perquè el menjador ajuntava la gent. Hi dinava amb catedràtics d’història de Roma, de l’imperi bizantí i, des de petit, la meva passió és la història. Quan estudiava per a la selectivitat, dinava amb dos catedràtics i els vaig dir que tenia decidit fer història. M’ho van treure del cap i em van dir que optés per una carrera amb què em pogués guanyar la vida, perquè la història és una passió que pots cultivar, aprendre d’altres maneres. Així, la primera opció va ser dret i la segona, història.
I manté l’interès per la història?
M’interessa molt la història de Roma. A Tarragona vam ser la capital de la Hispània Citerior i cada pas que fas per Tarragona et trobes amb algun element romà. M’agrada molt tot el segle XX. És apassionant i alhora molt trist, perquè l’ésser humà va fer coses que espero que no es repeteixin, i no s’han d’oblidar. En l’àmbit polític i social, és una etapa que encara estem vivint d’alguna manera; la ressaca de molts dels fets del segle XX.
La seva trajectòria política va ser amb Ciutadans. Per què el canvi al PSC a principis d’any?
Vaig entrar a Ciutadans just al principi de començar el projecte a Catalunya, quan els estatuts definien el partit com a socialdemòcrata. Molts veníem de ser votants del PSC. Mai havia militat en cap partit i no tenia intenció de fer-ho, però amb l’auge de l’independentisme em vaig afiliar a Cs. Em vaig presentar a alcalde el 2015 i vaig ser la segona opció. El 2019 no m’hi volia presentar de nou, perquè ja tenia molts problemes ideològics amb la direcció de Cs. No m’hi sentia gens còmode. Es va abandonar el projecte socialdemòcrata. No diré res dolent de Cs. Penso que a la vida has de ser educat i elegant. A Tarragona hi ha una sàtira política, la representació del ball de Dames i Vells, que es fa per Santa Tecla, i un diputat tarragoní de Cs a les Corts va dir que els denunciaria a la fiscalia perquè havien cremat una foto del rei: era un gag en què amb una espelma il·luminaven la foto perquè no s’hi veien i es cremava. Em va semblar una barbaritat i públicament vaig dir que donava total suport a Dames i Vells. És molt sa que puguis riure del poder. Però pels companys em vaig tornar a presentar com a alcaldable de Cs el 2019. Al cap d’un mes vaig anunciar que deixava la política. I Salvador Illa em va contactar per proposar-me anar al Parlament.
L’alcaldia és una espina clavada? Es planteja optar pel PSC d’aquí a dos anys a Tarragona?
Ara estic al Parlament. Estaré on el partit em necessiti, però ara tinc molta feina al Parlament. Porto Justícia, que és un tema oblidat i no interessa gaire, però és molt útil.
S’esperava la feina que comporta ser diputat?
La gran diferència entre la política local i la del Parlament és que és bastant més metafísica, etèria, i la municipal, més tangible. M’agrada el fang. M’hi sento còmode. M’agrada que la gent, cara a cara, em pugui dir el que passa, sigui bo o dolent. Perquè així pots modular el que has de fer per millorar la vida de les persones, que és la finalitat de la política.
Vol incidir en alguna àrea concreta de Justícia?
La memòria democràtica és important. A Catalunya anem molt endarrerits en la identificació de fosses i exhumacions i tenim una espasa de Dàmocles, que és el temps, que no tenim marge per aturar. Hi ha la qüestió dels edificis. A Tarragona, som l’única capital que no tenim Ciutat de la Justícia. És la gran oblidada, la justícia. Perquè sembla que consumeix recursos i no en genera, i és mentida. La justícia genera un recurs impagable: la pau social. Sense justícia no hi ha democràcia.
Com a advocat, algun cas que l’hagi marcat?
Molts. Tots els que estan relacionats amb morts tenen molt d’impacte. Fa poc he portat un jurat d’homicidi. Emocionalment, és inevitable que hi empatitzis.
Sent advocat, segueix ‘Crims’?
Tothom me’n parla, però no l’he vista. Però penso que contribueix que la gent entengui conceptes jurídics complexos. S’ha de recordar, però, que els judicis són públics.
A banda de la feina professional i política, està implicat en alguna entitat, social o cultural?
Col·laboro amb les ONG que treballen amb menors no acompanyats. Els faig formació gratuïta sobre llei d’estrangeria, intento ajudar en temes legals sobre residència. Vaig ser advocat de la Creu Roja a Tarragona i moralment encara ho continuo sent.
Entenc que ha de mantenir confidencialitat, però algun cas que l’hagi marcat quan feia d’advocat de la Creu Roja a la demarcació de Tarragona?
Els portava tota la qüestió d’estrangeria, d’asil polític. Hi ha un parell de casos que em van colpir especialment. El d’un noi libanès que era taxista al Líban i un client es va deixar uns papers al taxi mentre ell l’esperava i no va tornar. Eren uns pamflets polítics. La policia el va detenir perquè considerava que hi estava involucrat. Vam aconseguir que li donessin l’asil polític perquè es va demostrar amb un informe mèdic que havia patit descàrregues elèctriques als testicles. Aquest noi va sol·licitar l’asil polític a Tarragona, se l’ajuda, però després no se li fa un seguiment d’on viu. I està bé que no es faci, perquè se’l pot estigmatitzar. Ell ha de ser lliure de refer la seva vida. Però en aquest cas la història quadrava i la prova mèdica va demostrar que era veritat. També el cas d’un guardaespatlles d’Al-Gaddafi. En general són casos amb històries personals molt dures.
Quina lliçó ha tret de la pandèmia?
Les reunions telemàtiques són un gran invent. S’ha vist que hi ha desplaçaments innecessaris per fer reunions presencials que es poden resoldre des de casa, i alhora és menys contaminant, perquè normalment agafes el cotxe. De tota manera, en l’àmbit de la justícia, no soc partidari dels judicis telemàtics, perquè et pots perdre moltes coses que passen en una sala, de percepció presencial d’un testimoni, com ho fa, quines cares posa… L’altra lliçó és el temps que vaig passar amb les meves filles. I em va fer pensar sobre el fet de treballar catorze hores al dia durant tant de temps. O fer una canya amb els amics, que és un luxe.