CHAKIR EL HOMRANI
ERC
“Al Marroc era el de fora i aquí tenia l’etiqueta”
“Existeix racisme institucional envers col·lectius que no són valorats individualment, sinó per un estereotip”
“He guanyat en qualitat de vida i no és raonable”
Etapa sindical
La fotografia escollida per l’entrevistat fa referència a la seva etapa com a militant del sindicat juvenil l’Avalot de la UGT. A la imatge, intervé en l’assemblea que va tenir lloc l’any 2009, en què els companys el van reelegir com a portaveu i va iniciar el seu últim mandat. El Homrani assegura que el sindicalisme el va fer créixer com a persona i li va ensenyar a defensar drets col·lectius, “una bona manera de fer política” que després li serviria per fer el salt a la política institucional.
Em va portar a militar a ERC la polèmica que es va muntar amb la visita de Carod-Rovira a Perpinyà
S’ha de reivindicar un gran operador públic per treballar amb un tresor que són les entitats socials
Va ser el primer conseller fill d’immigrants marroquins. Com ha viscut el fet identitari?
Vaig deixar de fer una assignatura a la universitat quan es parlava d’immigració de quarta generació, perquè no compartia el fet de donar aquest caràcter etern al fet migratori. Vius en una dualitat que es contraposa: quan baixava a l’estiu al Marroc era el de fora i quan venia aquí, a Barcelona, tenia l’etiqueta. Et fa créixer personalment, però en l’adolescència et pot generar contradiccions.
I s’hi va trobar?
No he renunciat mai a la meva identitat i sempre m’han molestat aquells que te’n volen reduir una part. Els pares són del nord del Marroc. La mare, de Tànger, de la ciutat antiga de la Medina, amb l’avi pescador, i el pare venia de pagès i de muntanya. És la meva realitat, també ho és Barcelona i Vallvidrera, baixant a les Planes, l’època dels amics a la universitat i una trajectòria sindical que et fa créixer com a persona.
I arriba a ser conseller...
Una societat diversa ha de tenir gent diversa en política. Ser conseller és de les coses que més et poden honorar si t’agrada la política i l’entens com un projecte col·lectiu. Poques persones tenen aquest luxe i aquesta oportunitat.
Va estudiar sociologia, però què volia ser de gran?
Tenia la inquietud de saber com funciona la societat, però no em volia dedicar a la recerca. En l’àmbit professional, em vaig enfocar cap a la formació professional, disseny de títols, processos d’acreditació, i la sociologia em va ajudar. Podria haver estudiat pedagogia per fer el mateix, però em quedo amb la sociologia.
Tenim una societat diversa i alhora racista?
És una comunitat en moltes coses exemplar, però és racista, i no passa res per dir-ho. Hi ha racisme institucional envers col·lectius que no són valorats individualment, sinó per un estereotip del col·lectiu al qual pertanyen. Una societat més cohesionada ha de lluitar contra això.
Discriminar és preguntar-li d’on és?
O que vagis a un dentista i et parli en castellà en veure el teu cognom. Això m’ha passat. No he patit discriminacions en l’àmbit laboral, per sort, però tots sabem les dificultats per accedir a una feina o per llogar un pis si ets immigrant. S’ha de treballar per tenir una societat que no deixi ningú fora i que defensi els valors d’igualtat, de llibertat i contra el masclisme.
Des de la conselleria va lluitar per treure l’etiqueta als menors migrats.
Va ser una categoria horrible que es va crear i que deshumanitzava infants i adolescents que havien migrat sols, amb realitats i motxilles molt complexes. Es crea aquest estereotip sense ser conscients que tenim molts més joves, i alguns són nascuts aquí, que també són objecte d’estigmatització pel seu aspecte físic. Amb l’entrada de l’extrema dreta al Parlament, es parla molt de convivència, i la millor manera de fomentar-la és reconèixer l’altre.
De l’època com a sindicalista, amb què es queda?
És una altra manera de fer política, com participar en una assemblea d’estudiants o en el moviment veïnal. Vaig militar a l’Avalot de la UGT en acabar els estudis, fent projectes sobre mediació sociolaboral. Es pot fer política en molts àmbits, no només l’institucional i partidista. I si t’agrada, és per sempre. El sindicalisme és una lliçó diària d’un fet tan quotidià com és el treball. Aprens a negociar convenis col·lectius i veus com el conflicte no sempre és negatiu i pot servir per avançar. La vaga de La Canadenca n’és un clar exemple.
Va entrar en política com a regidor d’ERC a Granollers. Com es va fer independentista?
Sempre he estat d’esquerres, amb una mirada nacional i social. Em va portar a militar a ERC la polèmica que es va muntar amb la visita de Carod-Rovira a Perpinyà. Em va sobtar que mirar de parlar amb una força terrorista que estava causant morts fos un problema. Era surrealista.
Enyora la conselleria o respira més tranquil?
Les dues coses alhora. Es troba a faltar perquè és un honor, amb totes les possibilitats i les contradiccions, en una etapa que va ser molt dura enmig de la pandèmia. Però és veritat que he guanyat en qualitat de vida, i t’adones que tampoc és raonable que passi.
Què pot fer ara que abans no feia?
Tenir temps per dedicar-lo a la família. En l’últim any i mig de pandèmia, com ens va passar a tots amb la limitació de relacions socials, perdies el contacte amb els amics i era complicat tenir estones per socialitzar.
El moment més difícil va ser la gestió de la pandèmia a les residències?
Abans vam afrontar l’arribada massiva de joves migrats sols que omplien les comissaries. Es va endreçar creant, en mig any, més de 3.000 places en el sistema d’infància. La pandèmia va ser molt dura i va afectar les persones de més edat i amb patologies múltiples a les residències, on les cures impliquen contacte. Va ser una crisi sanitària i amb encert es va decidir que el lideratge havia de passar a mans dels sanitaris.
La crisi sanitària afluixa, però no la social...
Cal dotar les polítiques socials de la mateixa musculatura que tenen l’àmbit sanitari i l’educatiu. Estem demanant als professionals socials que donin resposta a la crisi laboral i d’habitatge en un àmbit que està molt tens. La consellera Bassa tenia una frase que era molt clara: “No hi ha millor política social que el treball digne.” I ens falta abordar això i altres reptes com l’habitatge i la pobresa infantil. I, arran de la pandèmia, la salut mental.
I el pla de rescat no arriba. Per on es comença?
És que, més que un rescat social, han de ser polítiques estructurals i preventives. L’actual govern té en marxa una oficina específica per analitzar a fons si la renda bàsica és un bon sistema. Fins ara, tenim la renda garantida, que ha crescut en nombre de beneficiaris i pressupost, però no arriba a tothom, perquè té limitacions. S’ha de reivindicar un gran operador públic per treballar amb un tresor que són les entitats socials, que van néixer per donar resposta a les necessitats.
Presideix la comissió d’Interior. Què n’espera, ERC, de la comissió del model policial?
Un debat serè per arribar a acords sobre com volem modernitzar la nostra policia. Treballar la mediació, els ciberdelictes i en l’àmbit de la violència masclista. Pel que fa a l’ordre públic, la millor manera de defensar el cos és ser exigents i, si no ens agrada la imatge que es dona, actuar i corregir-la.
Lector de novel·la fantàstica
Té clar que el seu pas per la política institucional és transitori i que retornarà a la feina, en què va demanar una excedència. Assegura que, superada la pandèmia i sense la responsabilitat a la conselleria, disfruta anant a veure jugar el fill a futbol amb l’Atlètic del Vallès i portant-lo al Camp Nou, “tot i que no és el millor moment”. Com a granollerí d’adopció, està content de viure a la capital del Vallès Oriental, que encara guarda “un punt de poble”. Està il·lusionat perquè ha pogut recuperar la lectura de novel·les fantàstiques i de ciència-ficció, una afició que comparteix amb alguns companys de la universitat. Amb ells havia fet llargues partides de jocs de rol i confia a tornar-s’hi a entaular aviat els diumenges a la tarda. S’està llegint els volums de La roda del temps, que espera acabar abans que la plataforma Amazon –que s’hi ha interessat– la converteixi en sèrie. En defensa del català, assegura que no és fàcil trobar traduïts els volums que llegeixen freakies com ell. No amaga que va disfrutar fa unes setmanes passejant pel Saló del Manga per acompanyar-hi la filla, que és una apassionada del còmic japonès.
Chakir el Homrani
Va néixer a Barcelona, l’any 1979. Sociòleg de formació, va ocupar la conselleria d’Afers Socials i Famílies en substitució de Dolors Bassa, el maig del 2018 i fins al maig del 2021.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
