Pere Albó no és pas nouvingut en política. Va ser alcalde de Sant Feliu de Guíxols (2007-2010), i vicealcalde i regidor del govern amb un pacte amb CiU (2011-2015). Aleshores militava en el PSC, partit del qual va ser diputat provincial en aquest darrer període, i que va decidir abandonar en la recta inicial del procés, com molts altres càrrecs i militants gironins partidaris de la unitat envers l’autodeterminació. Aleshores va ser un dels impulsors del Moviment d’Esquerres (MES), partit que va concórrer en aliança amb JxCat als comicis del febrer. Com a número 8 de la candidatura gironina, va quedar a les portes de la representació, però arran de la renúncia a l’acta de la consellera Gemma Geis, ha cobert la seva baixa aquest nou curs polític.
No se li fa estrany, després de dècades en el PSC i rivalitats amb CiU, el canvi que suposa ara seure a la bancada de JxCat?
Jo no veig que hagi canviat res en les meves conviccions. Continuo sent un socialista que defensa l’autodeterminació de Catalunya. A diferència de l’Isidoro del PSOE a Suresnes el 1974, que també la defensava. Felipe González potser sí que ha canviat.
Van canviar el PSOE i el PSC, entenc.
No renego d’aquells anys en el PSC. De fet, l’enyoro. Per això hem treballat amb altres companyes i companys per reconstruir un gran partit socialista per a Catalunya. El MES, en el fons, pretén omplir aquest buit.
També, dins de la lògica de l’eix esquerra-dreta, hi ha ERC?
Sí, però nosaltres fa anys que, en el context actual de repressió, estem a favor d’una llista unitària, com ja vam aconseguir amb Junts pel Sí el 2015, i manté JxCat. La repressió no s’ha acabat. S’escampa cap a Madrid, i ho hem vist amb les pressions del Suprem a la presidenta del Congrés i la dubtosa inhabilitació del diputat de Podem. S’està normalitzant que el Parlament no parlamenti, i van caient línies de defensa de la democràcia catalana, i de l’espanyola.
Van ser molt durs els anys de l’escissió del sector més catalanista del PSC, amb moltes baixes a la federació de Girona?
Encara ens dol avui, perquè ens estimàvem el projecte i la unitat socialista. Però també va ser una mostra del retrocés democràtic dins del mateix partit, com quan l’executiva gironina va plegar en bloc. Ens haurien d’haver escoltat, i de vegades penso que podríem haver plantat batalla, però segurament encara hauria estat més autodestructiu. Si a l’Estat el PSOE hagués apostat per un model realment federal, el PSC no hauria acabat així i Catalunya potser tampoc.
Als municipis també aniran plegats MES i JxCat?
La lògica municipal és diferent. Però no es pot descartar, perquè com més unitat, més a prop estarem dels objectius. El millor exemple és el referèndum de l’1-O, que sense el municipalisme al darrere no hauria estat possible. Però també està bé que, dins de la unitat, cadascú pugui expressar els seus matisos ideològics, en el nostre cas més a l’esquerra.
Com està veient el pas de la política municipal a la parlamentària?
A l’Ajuntament fas una feina més quotidiana, de proximitat, immediata. És gratificant passar per un carrer i recordar que aquest banc o aquella font són allà perquè els volien els veïns, tot i que després també hi ha tràmits més feixucs i a llarg termini, com ara l’urbanisme. Al Parlament, la feina és més de profunditat, tot i que ara mateix també estem treballant per solucionar temes de la vida quotidiana: posar fre als preus dels lloguers o a l’encariment de l’energia.
Però en aquests temes, després o no en tenim competència o les discuteix el Constitucional, com passa amb els lloguers.
Sí, és cert. Massa coses són competències estatals i ens quedem sense marge de maniobra, un exemple més de la tenalla que colla tot el país i, especialment les classes més populars. De fet, amb la implicació en política nacional, he vist molt més clara la repressió, més de prop, també pel fet de conèixer personalment tantes de les persones que l’han patit o la continuen patint. Però hi ha victòries internacionals com les de Puigdemont o la de Valtònyc.
En quines comissions de treball li ha tocat estar?
Ara mateix en les de Justícia, Interior i la Sindicatura de Comptes. Com a advocat, segurament és allà on puc ser més útil en l’aportació d’idees.
Ha plegat d’advocat o ho compaginarà?
Sí, he hagut de plegar del gros de l’activitat, en bona mesura perquè jo sempre he estat vinculat al torn d’ofici a la demarcació de Girona, i el Col·legi d’Advocats ho ha trobat incompatible. En discrepo, però un company d’un altre partit també s’hi ha trobat i hem decidit acatar-ho. En canvi, però, sembla que molts altres advocats no tenen problemes d’incompatibilitats en les empreses de l’Íbex-35.
Sempre ha treballat per al torn d’ofici?
Sí, un quart de segle més o menys deu fer, ja. Només ho havia deixat del tot en l’època que vaig governar com a alcalde a Sant Feliu. I és una tasca que reivindico plenament i de la qual estic orgullós. T’apropa molt als problemes reals de la societat, com ara l’habitatge, les emergències socials, la violència domèstica. I et forma una fotografia molt clara de quines són les urgències i les necessitats de la gent del carrer, i traslladar-les al Parlament.
I venint de família hostalera, i al bressol de la Costa Brava, no li va picar el cuc del sector turístic?
Doncs no. El conec des de petit, i hi he treballat, ajudant en les empreses familiars. Però quan vaig haver de triar estudis, jo sempre dic que tenia tres vocacions: advocat, polític i músic. Les dues primeres tenien més a veure amb contribuir a millorar la societat davant de situacions injustes. I l’altra era una mica més creativa, però no vaig anar més enllà de sisè de piano. En l’hostaleria no em sentia realitzat, volia fer alguna cosa més. Si m’hi hagués hagut de dedicar, potser hauria triat estudiar cuina, que potser, com amb la vena de músic, és el vessant més creatiu.
