L’exèrcit de l’article 8 i de la pulsió ultra

EL’exèrcit espanyol gaudeix d’una aturada militar cada 12 d’octubre, però la seva exuberància viu a l’article 8 de la Constitució: “Les forces armades, constituïdes per l’exèrcit de terra, l’armada i l’exèrcit de l’aire, tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional.” La missió militar no difereix de la que li encarregava la llei de principis del Movimiento Nacional del 1958. El magistrat emèrit del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín ha teoritzat aquest fil franquista. “Només una Constitució tributària d’un passat dictatorial és capaç d’encarregar directament a les forces armades la defensa de la integritat territorial de l’estat i de l’ordenament constitucional. Si repassem les nostres constitucions precedents i les dels països més propers a la nostra democràcia, no podrem trobar una referència semblant”, escrivia Martín Pallín el 2019 al portal jurídic Legal Today.

La lletra constitucional conviu amb la realitat generacional: la cúpula militar que va arribar a la democràcia havia combatut en el bàndol colpista, i només la Unió Militar Democràtica (UMD) de Juli Busquets era un pol d’oposició ideològica. En el seu monumental El libro negro del ejército español i més recentment a El ejército de Vox, el tinent Luis Gonzalo Segura documenta un historial d’episodis ultradretans que només els últims cinc anys superen la trentena, i amb noms habituals. Si el tinent general José Mena Aguado obria el foc el 2006 contra l’Estatut alertant que “seria d’aplicació l’article vuitè”, el 2012 era el coronel Francisco Alamán el que amenaçava amb la intervenció, i el setembre del 2017 era el general Manuel Fernández-Monzón qui exigia la invasió militar de Catalunya per desfer el procés.

Davant el discurs oficial que lloa la credencial democràtica del col·lectiu i situa la pulsió ultra en l’excepció, el tinent coronel Luis Gonzalo Segura convida a vigilar què passa amb les sancions com a millor termòmetre. Davant Mena, el coronel Fernando Abalo va ser l’únic a plantar-li cara en públic i va ser sancionat pel ministre de Defensa, el socialista José Bono. Quan l’estiu del 2018 un grup de 181 militars retirats publica la Declaración de respeto y desagravio al general Francisco Franco Bahamonde, soldado de España –la firma l’extinent general Juan Enrique Aparicio, actiu fins al 2016–, el text va ser replicat per militars demòcrates amb el Manifiesto en contra del franquismo en las fuerzas armadas, promogut pel capità retirat Arturo Maira, i l’expedient de la comandant jurídica va censurar els últims per violació de la neutralitat. “En el moment actual, la figura del general Franco, fonamentalment arran del trasllat de les seves restes, està generant un ampli i encès debat político-social, amb participació partidista, per la qual cosa [...] es podria estar incomplint el deure de neutralitat política”, raonava la instructora. L’únic expulsat ha estat el cap gallec Marco Antonio Santos Soto, per antifranquista i perquè va ser objecte de rastreig a les xarxes socials i va pagar definir-se com a republicà, favorable al dret a decidir dels pobles i contrari a la condemna dels joves d’Altsasu.

La fita ultra del 2020 va ser el xat –i posterior manifest de suport de 300 excomandaments militars– de la 19a promoció de l’exèrcit de l’aire, que tenia el general Francisco Beca (77 anys) com a guia i que advocava per “afusellar 26 milions” de “fills de puta”. “El drama és que això ja no ho atura la política. Desgraciadament aquests fills de puta ens convertiran Espanya en Veneçuela i la forma d’aturar això és un nou aixecament amb les conseqüències que ja coneixem”, deia Beca. El Congrés ha vist com entre els 52 escons de Vox hi ha 5 diputats militars a la reserva: els generals Agustín Rosety i Alberto Asarta, el tinent general Manuel Mestre, el capità Carlos Hugo Fernández-Roca i el tinent Rubén Manso. El discurs oficial diu que el franquisme és residual i de militars retirats, i el tinent Segura avisa: “Que no es ridiculitzi dient que són 200 o 400; quan els demòcrates ho intentem, reunim 30 firmes.”