“Els GAL em van intentar matar civilment amb el meu vídeo”

Allò va ser memorable. Roldán s’havia fugat, ningú sabia on era, la Interpol el perseguia i nosaltres el teníem com qui diu a l’escriptori de la sala de premsa que surt a la pel·lícula, és a dir, en un hotel de París. I Manuel Cerdán i Antonio Rubio van fer una gran entrevista, va ser una gran exclusiva que queda per als annals dels grans èxits periodístics. I l’entrevista va portar moltes conseqüències. El titular –“A mi no m’enganyaran com a Amedo”– va tenir un lector privilegiat, que va ser el mateix José Amedo, que va dir “ah, doncs aquest té raó i a mi tampoc no m’enganyaran”. I, passats uns mesos, Amedo també va confessar el seu paper i també va denunciar la implicació del govern en la guerra bruta contra ETA.

Bé... Jo he rebut tot tipus d’amenaces en la meva vida. Ja li he ensenyat les que em va enviar el Batallón Vasco Español, més tard va ser ETA... I aquests dels GAL em van intentar matar civilment el 1997 amb el vídeo. El meu estimat i enyorat Antonio Herrero [periodista radiofònic mort el 1998 ] ho va anomenar “l’últim atemptat dels GAL”. Tots aquells anys havien deixat rastres com les molles de pa d’en Polzet, les empremtes de la seva ràbia i del seu odi abissini contra el que representava el diari El Mundo i el seu director. I la sentència del Suprem acredita que allò va ser un muntatge destinat a intentar canviar la línia informativa d’El Mundo amb relació als judicis de la guerra bruta que havien de venir. Hi ha un editorial desafortunat i patètic del diari El País que venia a dir que jo estava intentant encobrir les meves misèries personals i la meva presumpta perversió sexual denunciant una trama política. Va ser important que denunciéssim els fets, els provéssim i féssim seure els implicats al banc dels acusats i se’ls condemnés. A partir del moment en què la sentència és ferma, jo allò ho recordo igual com recordo quan vaig entrevistar la direcció d’ETA o que recordo quan jugava a petanca amb Felipe González. He fet coses... Episodis consuetudinaris que s’esdevenen a la rua... [riu] Coses que passen i ja està.

González ja no era president del govern i feia tres anys que deia de tot contra mi. Hi ha un rastre molt clar: que Pedro J. i Aznar i Anguita “son la misma mierda”, “el canalla”, “l’amoral”, “Pedro Jeta”, “PP Jota”. En fi, totes aquelles ximpleries d’un home que mai va ser capaç d’assimilar la seva derrota a les urnes. El llibre el que fa és aplegar una sèrie d’indicis que el lector jutjarà. El fet és que el productor del muntatge [Ángel Patón] va tenir durant cinc anys un despatx a vint-i-cinc metres del despatx de Felipe González sent president i era un assessor personal seu i també l’enllaç de La Moncloa amb el Cesid, que al banc dels acusats hi van seure persones directament relacionades amb González com José Ramón Goñi Tirapu [governador civil de Guipúscoa del 1987 al 1990], que va ser condemnat, i com Rafael Vera [secretari d’estat de Seguretat del 1986 al 1994], que va ser absolt tot i que el tribunal va dir sobre ell que hi ha un judici de probabilitat però no de certesa. I això que Vera va fer ús del seu últim torn de paraula i va dir que hi havia persones per sobre d’ell implicades en allò. Qui podia ser l’implicat per sobre de Vera? Hi ha el testimoni del diari escrit per la dona utilitzada en aquell muntatge i hi escriu en cinc ocasions “ho vam explicar a Felipe González” o “ho vam dir a Filip [sic]”. Ella era un testimoni de referència i cal unir-ho a tota la resta. Acaben de sortir publicats els diaris d’Emilio Alonso Manglano (El jefe de los espías) i –oh, casualitat!– resulta que Manglano relata que l’1 de setembre del 1997 a les onze del matí Felipe González –que ja no era president– li explica a ell –que ja no era cap del Cesid– que existeix un vídeo contra mi i que serà divulgat. I jo trigo un mes a assabentar-me de tot allò. És la primera persona que explica a l’excap dels espies que el vídeo existeix... Clar com l’aigua.

No! Pel que està acreditat, el tracte eren 300 milions de pessetes. El que passa és que quan els nostres reporters els descobreixen ells entren en pànic i els seus caps –i allà s’assenyala a Vera i Patón– diuen: “Agafeu aquests 50 milions que us podem donar ja i marxeu.” El preu eren 300 però només se’n van pagar 50.

Les clavegueres ja comencen molt abans. A Enrique García Castaño, aquest policia a qui anomenen El Gordo i que està implicat en molts casos de José Manuel Villarejo, jo li he escoltat –perquè un dia un company em va demanar que anés amb ell a compartir un cafè per una informació– dir-me: “Fixa’t si jo era de confiança que em van deixar passar a saludar el fèretre del Caudillo dues vegades!” Imagini! Algú que fins fa dos dies ha ocupat un lloc molt alt en l’aparell policial et diu que el 1975, quan Franco mor, ell ja era molt afecte al règim, estaria a la Brigada Política Social o vagi a saber.

Això és molt significatiu a efectes dels que ens atribueixen haver intentat endossar l’11-M a ETA. I no. Jo sempre he intentat buscar la veritat, tant amb els GAL com amb l’11-M. I és cert que la relació estreta que tenia amb Aznar feia que jo el conegués molt millor que la majoria dels meus col·legues. I vaig pensar que el que m’estava transmetent era el que ell creia que era veritat, em transmetia les seves conviccions i les seves percepcions però no em transmetia proves materials i elements fàctics. Perquè jo estava segur que si hagués tingut alguna cosa m’hauria dit “no ho publiquis però tenim això”, tenia la confiança necessària amb mi per fer una excepció com aquesta. I l’únic que Aznar em cita és una conversa que han interceptat d’Arnaldo Otegi i Joseba Permach en què ells neguen la implicació d’ETA, i era absurd perquè Aznar em diu: “Com que els de Batasuna neguen que hagi estat ETA, aquesta és la prova que ha estat ETA.” A mi allò no em semblava lògic, i una llum d’alarma es va encendre en el meu sentit de la prudència, que és el que sempre ha de caracteritzar un director. I després de parlar amb Aznar vam treure ETA del titular. I altres mitjans, com ara El País, després de parlar amb Aznar van fer el contrari: van afegir ETA al titular. Sí, poden ser els dividends del pàdel... [riu] Tenir accés al poder pot ser perillós, però extraordinàriament útil per a la tasca de periodista.

Bé... Perquè hi va haver qui va desitjar tancar immediatament el cas i, a partir de coses molt accessòries i laterals, intenten crear una caricatura. Ho he dit fins a la sacietat: no crec que ETA tingués un paper determinant en l’11-M. Es pot descartar alguna relació logística o alguna connexió o algun estímul com a conseqüència de les relacions que hi havia a les presons entre islamistes i etarres? Això no s’ha investigat prou.

I tant! Aquesta és una assignatura pendent per a tota la professió i per a tota la societat. La quantitat de buits i de fragments que queden per completar en un relat fàctic de l’11-M és una vergonya per a la nostra generació. No sabem ni el qui, ni el quan, ni el perquè s’ordena la planificació de l’11-M, ni sabem qui col·loca les bombes als trens ni quins explosius es col·loquen als trens. Em queda la frustració de no haver aportat més, tot i que El Mundo hi va aportar molt. I hi ha una sentència de l’Audiencia provincial que diu que la nostra investigació era veraç.

Mantinc una relació des del principi de la democràcia, i va a més a partir de la primera legislatura, amb Pujol i amb Miquel Roca. Parlàvem molt de la relació de Catalunya i Espanya. Pujol tenia una visió com la d’Enric Prat de la Riba, la visió d’una Catalunya forta dins d’una Espanya gran. La idea de contribuir a modernitzar Espanya des de Catalunya. També visc molt de prop el pacte del Majestic i la cita d’Aznar i Pujol a casa de Rodrigo Rato i com amb la majoria absoluta se’l deixa de tenir en compte. Jo creia en aquella època que el PP i CiU haurien d’haver forjat una relació com la que tenen a Alemanya la CDU i la CSU [marca electoral pròpia de Baviera] i al final tot se’n va en orris. Obrir el meló de l’Estatut va ser un dels errors garrafals de José Luis Rodríguez Zapatero dient irresponsablement allò de «apoyaré el Estatut que apruebe el Parlament» quan molt poca gent a Catalunya estava pensant a enviar un nou Estatut a Madrid.

Jo sempre he tingut un gran prejudici a favor de Catalunya, jo estimo molt Catalunya. La família de la mare i dels avis és de Catalunya. Jo tinc el cognom Codina, la meva infantesa són records del carrer París cantonada amb Aribau i del cine Astoria i del Parc Güell i dels magatzems Jorba, i després ve la Barcelona del Bocaccio i dels Jocs del 92. M’agradaria que aquell esperit hagués perviscut. Per mi és trist que la millor ciutat d’Espanya i una de les millors d’Europa s’hagi convertit en un lloc atrapat en fantasies minimalistes fora de tota realitat.

Bé... A qui li agrada que l’immergeixin per la força? Escolti, és que podien haver escollit una paraula més amable, no? És que fins i tot aquells que segurament no penseu com jo haureu d’admetre que la paraula podia haver estat més amable... [riu] Jo he viscut els anys 60 i 70 en una Barcelona en què es passava del català al castellà amb una normalitat absoluta i jo em sentia un privilegiat perquè llegia en català i escoltava música en català. I és un disbarat convertir la llengua en un signe d’identitat monolític i excloent.

És clar que la publicaria! Jo crec que això està constatat en moltes ocasions en el meu cas i en el d’altres col·legues. Jo no sé si això es pot dir de la premsa a Catalunya, on s’ha assentat un concepte del periodisme que em recorda molt el que el senegalès Amadou-Mahtar M’Bow, director de la Unesco, impulsava quan sostenia que el paper de la premsa era de nationbuilding i de desenvolupar la identitat nacional. A la premsa a Catalunya hi ha molts seguidors d’M’Bow. Jo no tinc un concepte existencial de la unitat d’Espanya: va començar com a estat nació fa cinc o sis segles i podria deixar d’existir. La delimitació dels estats i les identitats nacionals són ximpleries. Els nacionalismes són superxeries.

Amb Aznar hi vaig tenir enfrontaments molt durs, tant per la no desclassificació dels papers del Cesid que demostraven la guerra bruta com per la guerra d’Iraq. No hi va haver un diari més bel·ligerant que nosaltres contra la guerra d’Iraq, i jo mateix vaig fer l’article dels cent motius en contra. I Zapatero ha fet moltes coses bé i algunes coses malament. Zapatero és una persona molt injustament denigrada per una part de la societat espanyola, té un concepte de la democràcia deliberativa que és molt enriquidor.

Em van oferir la direcció del setmanari de Prisa El Globo i la resta eren castells en l’aire: si ho feia bé, com que Juan Luis Cebrián es retirava... I mentrestant em compraven una casa i tenia un sou... He de confessar que el que jo no entenia és que Cebrián preferís ser conseller delegat abans que director del diari, que preferís la gestió de l’empresa abans que fer portades, que és el que a mi sempre m’ha motivat i em continua motivant.