Política

anàlisi

Cau la màscara del finançament

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC) ha estat, sens dubte, una bufetada per a les catalanes i els catalans que el van votar –a favor o en contra, tant és– el juny del 2006, pensant que aquest era un acte de sobirania popular. També ha estat un cop dur per a aquells que pensaven que, dins de l'actual marc constitucional, l'Estat estaria disposat a incrementar significativament els nivells d'autogovern de Catalunya. Alguns, potser, pensant encara en un futur encaix de tipus federal. Però difícilment pot haver estat una sorpresa per a aquells que vam propugnar el “no” en el referèndum sobre l'Estatut, des del convenciment que el text aprovat per l'Estat era incompatible amb una aspiració real de més autogovern. En bona part, aquesta opció fou condicionada principalment perquè les retallades que en matèria de finançament va representar el pacte Mas-Zapatero feien absolutament inacceptable la proposta. Darrerament, però, hem pogut llegir diversos articles sobre la sentència, en relació amb el tema del finançament, que no deixen de causar sorpresa per les persones que els signaven i per la seva argumentació.

En la matèria referida, el text de l'EAC plantejava unes bases generals per a un sistema de finançament que es volia perfeccionat respecte de l'aleshores vigent. Però això es feia en un marc de bilateralitat ambigua i amb una referència explícita (article 201.1 EAC) a la “llei orgànica prevista en l'article 157.3” de la Constitució que, en el llenguatge dels especialistes, és la LOFCA. Ja n'hi va haver prou. L'estructura de la nova fórmula de finançament, basada en un sistema de concert cooperatiu, esforçadament aconseguida en el text aprovat pel Parlament de Catalunya a finals de setembre del 2005, quedava ensorrada per l'acord Mas-Zapatero.

L'actual argumentació del TC té les seves arrels en aquelles “trampes” que alguns vam denunciar en el procés previ a la votació i ratificació final i sobirana, feta pel poble de Catalunya. Les trampes eren, fonamentalment, dues.

La primera era la falsa bilateralitat Catalunya-Estat que incorporava el text de l'EAC. Ara, la sentència considera que els elements de bilateralitat presents en l'EAC (singularment els de caràcter financer, continguts en l'article 210) són constitucionals només si s'entén que “no exclouen ni limiten la capacitat dels mecanismes multilaterals en matèria de finançament autonòmic”, que les seves funcions es limiten a tasques complementàries dels anteriors mecanismes. És a dir, el retorn a la situació de sempre. Ni tan sols l'apel·lació a uns drets històrics de Catalunya (article 5 EAC), fonamentats ambiguament, s'escapa de la interpretació del TC: “Se trata, pues, de derechos históricos en un sentido bien distinto del que corresponde a los derechos de los territorios forales a que se refiere la disposición adicional primera de la Constitución”.

Es pot entendre, la reacció desmemoriada de CiU. La seva oposició al nou finançament, en bona part, es va fonamentar en la nul·la utilització que, al seu parer, es feia de la bilateralitat, que permetia “aquest tracte de tu a tu entre el govern espanyol i el govern de Catalunya”. En el ple del Parlament de juliol del 2009, Artur Mas es demanava retòricament: “La bilateralitat és una reunió del conseller d'Economia un divendres al vespre, sense més ni més, a la seu del Ministeri d'Economia? Això és la bilateralitat? Mentre anaven desfilant per allà tota la resta de les comunitats autònomes?” Doncs, sí, senyor Mas. Aquesta és, exactament, la bilateralitat mutilada que van pactar vostè i el senyor Zapatero un dia del mes de gener del 2006, i que ara el TC sanciona.

La segona trampa era l'aparença que es podien condicionar les decisions estatals present en alguns articles de l'EAC. Aparença només, com afirma diverses vegades, amb rotunditat, la sentència del TC. El seu plantejament és que l'EAC no pot condicionar la lliure decisió de les Corts espanyoles ni la d'altres comunitats autònomes en el marc dels mecanismes multilaterals. Tot i que aquest fonament és clarament qüestionable en el moment que es considera que l'EAC votat pel poble de Catalunya és, abans que res, una llei espanyola i, com a tal, votada “lliurement” per les Corts Generals, és el que utilitza el tribunal per interpretar les disposicions relatives als percentatges de cessió dels tributs en el primer sistema de finançament post-Estatut (disposicions addicionals vuitena a desena), la relativa a les inversions estatals a Catalunya (disposició addicional tercera) i per declarar inconstitucional l'incís relatiu a l'esforç fiscal (article 206.3).

En relació amb el concepte d'esforç fiscal, el TC afirma que Catalunya no pot exigir a les altres comunitats un esforç fiscal similar al seu com a condició per a la seva contribució als “mecanismes d'anivellament de serveis públics fonamentals i de solidaritat” i, per tant, aquesta expressió ha de desaparèixer del text. Podria semblar, doncs, que l'amputació del Constitucional no tan sols es carrega un principi d'elemental justícia, sinó que també afecta el principi d'anivellament parcial, que és un dels pilars del nou sistema de finançament, però no és així, perquè en el conjunt de despesa de les comunitats autònomes considerada com relativa als serveis públics essencials es va considerar uniforme per a totes (el 75% del total).

Resumint, els articles relatius al finançament han estat declarats globalment constitucionals, però validant les interpretacions més restrictives que permeten les ambigüitats i les trampes de redacció que contenia la retallada Mas-Zapatero, després validada en referèndum pel poble català. És en aquest marc on l'acord de finançament darrer és el màxim que es podia aconseguir en aquest espai limitat, que el TC no ha fet res més que confirmar.

L'Estat català, un cop més, és l'únic horitzó possible per posar fi definitivament a l'espoli fiscal dels catalans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.