Crida reivindicativa de Lluís Llach per repensar el país

Si d’algun cantautor català és relativament senzill buscar un repertori de temes que permeti radiografiar la situació que viu la ciutadania del país, òrfena de referents, i que doni una sacsejada a la societat perquè torni a agafar la iniciativa i s’impliqui a definir quin model de país vol, sens dubte aquest és Lluís Llach. Ell mateix n’era conscient i per això va tornar a pujar ahir a un escenari amb l’objectiu de recaptar fons per fomentar la participació en el procés del Debat Constituent. Reivindicatiu, sí; crític, també com sempre; però el repertori es va escollir per visibilitzar altres elements com ara la defensa de drets socials, els drets civils, els drets polítics, la diversitat i el reconeixement territorial, qüestions que interpel·len la ciutadania, i no només l’independentisme, i que queden reflectides en el qüestionari que la plataforma Debat Constituent està impulsant per definir el model polític i social per al país i que es vol enllestir la tardor vinent.

I per si no quedava clar que es tracta d’il·lusionar de nou, Llach ja va deixar clar que també és un procés d’esperança en arrencar amb el tema Vida, sol a l’escenari acompanyat del piano de cua. Acaba, primers aplaudiments i tothom dret. Primera esbroncada amistosa: “Va, què feu drets?, seieu.” Pugen els músics i entoma la primera arenga motivadora: “L’any 2007 a Verges vam quedar que intentaríem deixar les banalitats i centrar-nos en les coses essencials.” I res més essencial que l’Alè, del disc Astres. I segona declaració d’intencions: “Volia no parlar gaire, però no podia” abans d’interpretar Silenci, que “és com ens volen” els jutges amb l’onada repressiva i perseguint la llengua i cultura que “defensarem amb les dents”. I clatellot per a Pablo Casado i les declaracions incendiàries: “No sabíem si havia anat a la universitat i ara dubtem si va fer el batxiller.”

Després de passar Natxo Tarrés i Gossos per l’escenari, un dels clàssics reivindicatius: La Gallineta, “més emprenyada que mai” amb “els sindicats gestors de l’empobriment”. Per això va confessar que l’havia registrat al Debat Constituent perquè es pogués expressar. El va acompanyar Montse Castellà en representació d’un territori a repensar on “li foten el riu, li foten el Delta, s’enfonsa, i ja està sense Trabucador”. Castellà va interpretar tema propi, Revolució, amb un final al crit “Lo riu és vida”.

Amb el Jorn dels miserables, canviant la lletra per a l’ocasió amb referència als empresonats i exiliats, va arribar un dels punts culminants i que va arrencar més aplaudiments. Tema que va dedicar a Josep Rull, Jordi Turull, Jordi Sànchez, Quim Forn i Carme Forcadell, presents al Palau Sant Jordi, però també a la resta de presos polítics i als exiliats: “el president Carles Puigdemont” i als consellers Toni Comín, Lluís Puig i la “inigualable” Clara Ponsatí, que “sort que no canta”. També a Marta Rovira i Anna Gabriel, però sobretot “als 3.000 perseguits que us representen a vosaltres, que de veritat feu por”.

D’homenatge a la Revolució dels Clavells portuguesa a buscar un tema a què dedicar Abril 74, que mostrés l’energia d’Els Catarres i que posés en relleu la crisi climàtica, l’atur, la crisi sistèmica, l’empobriment democràtic, l’“esclavatge de tantes dones i el dret a l’asil”. Qüestions a respondre per “no només somiar el país”, sinó per definir “com ha de ser aquest país millor”, que també inclou saber si es vol un exèrcit, que en qualsevol cas “no ha de ser mai com el que vaig conèixer”.

De País petit a una versió de No era això, companys, una interpel·lació prou explícita per encarar el final, seguida de L’estaca donant veu al públic. No en van tenir prou i, a crits d’“independència”, els van fer tornar a sortir. Corrandes d’exili, del poeta Pere Quart, va ser el colofó del concert i dels missatges, en aquest cas per denunciar una “Europa que ens fa vergonya” permetent que “el Mediterrani es converteixi en un cementiri”. Llach en estat pur.